No he vist la sèrie original, però la mitologia de V és coneguda de sobres com per esperar un producte renovat i de qualitat. No és així. La V de 2009 no passa de ser una sèrie més, amb un episodi pilot de pressupost generós, però que deixa ben clar des del primer minut que darrera les càmeres no compta amb un equip tan professional com podria ser el de sèries com Lost, The Wire o Dexter (enorme en la seva quarta temporada). D'acord que no cal esperar una mini pel·lícula en cada episodi, però el pilot de V està realitzat de manera brusca, amb una narrativa massa centrada en explicar masses coses en poc temps, i uns personatges que no acaben de quallar per culpa d'alguns errors de casting garrafals (Scott Wolf, directament, fa ràbia). L'única que se salva és Elizabeth Mitchell (Juliet a Lost). Una llàstima, perquè la història tenia possibilitats. Aquesta sèrie no.No he vist la sèrie original, però la mitologia de V és coneguda de sobres com per esperar un producte renovat i de qualitat. No és així. La V de 2009 no passa de ser una sèrie més, amb un episodi pilot de pressupost generós, però que deixa ben clar des del primer minut que darrera les càmeres no compta amb un equip tan professional com podria ser el de sèries com Lost, The Wire o Dexter (enorme en la seva quarta temporada). D'acord que no cal esperar una mini pel·lícula en cada episodi, però el pilot de V està realitzat de manera brusca, amb una narrativa massa centrada en explicar masses coses en poc temps, i uns personatges que no acaben de quallar per culpa d'alguns errors de casting garrafals (Scott Wolf, directament, fa ràbia). L'única que se salva és Elizabeth Mitchell (Juliet a Lost). Una llàstima, perquè la història tenia possibilitats. Aquesta sèrie no.
THE GIRLFRIEND EXPERIENCE | Steven Soderbergh
|
Etiquetes de comentaris:
girlfriend,
grey,
sasha,
soderbergh,
steven
Soderbergh presenta una nova proposta cinematogràfica allunyada de l'establishment dels grans estudis, per explicar el dia a dia en la vida d'una prostituta de luxe. La gran sorpresa del film és Sasha Grey, protagonista absoluta de The girlfriend experience, que fins ara comptava amb una filmografia centrada exclusivament en el gènere porno amb títols com Masturbation Nation, Teenage whores o Anal acrobats (IMDb dixit). The girlfriend experience és un film estimulant, però la seva fredor acaba jugant en contra i provoca que el resultat final no quatlli del tot en l'espectador. I tot i que no es pot considerar un producte fallit, el seu visionat, tot i l'escassa duració (73 minuts), pot arribar a fer-se lleugerament feixuc per culpa d'un muntatge massa fragmentat i algunes escenes totalment obviables que entorpeixen el ritme de la pel·lícula. Tot i així, The girlfriend experience és un producte recomanable que hauria de fer reflexionar a Sasha Grey sobre el fet d'optar per un camí interpretatiu més convencional, i que és evident que domina; o bé continuar menjant-les de 4 en 4 davant d'una càmera, una pràctica que també domina, però que privaria al cinema d'una futura gran actriu.
El millor: Sasha Grey, enorme.El pitjor: Les escenes del novi de viatge cap a Las Vegas.
De la mà del director de Superbad arriba una de les dues comèdies romàntiques d'aquest any que, a priori, semblen més interessants (la segona és (500) Days of Summer, que s'acaba d'estrenar aquí i encara no he vist). Adventureland, però, no segueix al peu de la lletra el concepte de comèdia romàntica. És més aviat un viatge cap a la nostàlgia d'una joventut passada, que transcorre a l'estiu de 1987. La principal virtud de la pel·lícula és que s'allunya de les típiques comedietes nord-americanes on la trama (previsible) circula amb el pilot automàtic i inenta oferir una història amb més sentiment, sense tractar l'espectador d'imbècil. Tot i així no pot evitar caure en alguns clixés que, finalment, són totalment perdonables gràcies al bon sabor de boca que provoca el film. Adventureland és també la meva primera aproximació cinematogràfica a la nova ídola de masses, Kristen Stewart. Malhauradament, de moment continuarà éssent l'única oportunitat de veure-la en pantalla, fins que no aparegui en una altra pel·lícula que no formi part d'aquesta saga infecta i innecessària de Harry Potter amb vampirs anomenada Twilight.
El millor: La banda sonora i el to de la pel·lícula.El pitjor: Que per transmetre que el protagonista és un bon noi es recorri al recurs nyonyo, passat de moda i de vergonya aliena d'afirmar que continua éssent verge perquè ha estat esperant la noia adequada. Primer, no és gens creïble. I segon, els tios pensem amb la polla. No és bo ni dolent, és un fet.
Pel·liculeta d'aventures ambientada en un Japó fictici dels anys 40's on la Segona Guerra Mundial no ha succeït. K-20, amb un títol horrorós, narra les peripècies que protagonitza un artista de circ per tal d'atrapar el famós lladre que dóna nom al film i netejar la seva reputació, malmesa per culpa del criminal. A partir d'aquí, la història barreja la ciència de Nikola Tesla, referències als còmics de superherois, salts impossibles, i dòsis d'acció menys impressionants del què en principi K-20 promet, que donen com a resultat un film irregular però entretingut i simpàtic, amb certes anacronies totalment perdonables i, això sí, amb un misteri tan previsible que es veu d'una hora lluny.
El millor: Es veu sense dificultat.
Decepcionant film sobre el món del futbol anglès que retrata l'animadversió entre dos entrenadors reals de la dècada dels 60/70's: Brian Clough, considerat un dels millors de la història i Don Revie, que va triomfar amb el Leeds United. Malhauradament The damned United serveix única i exclusivament per saciar la curiositat de l'aficionat al futbol sobre un dels més grans equips de la història de la Premiere anglesa, que actualment es troba a tercera divisió per culpa de les pèrdues econòmiques que van acabar enfonsant el club. La pel·lícula no aconsegueix en cap moment que el protagonista, Brian Clough, arrenqui la més mínima simpatia cap a l'espectador, principalment, perquè el personatge és un imbècil, un prepotent i un antipàtic que no mostra cap mena de carisma. Primer error. La relació entre els dos personatges es desdibuixa a mesura que transcorre el metratge, reduïnt-la a un parell d'escenes que fan que aquesta animadversió sembli, en definitiva, una simple rabieta del protagonista. Segon error. Això, sumat al desaprofitament total d'actors secundaris com Stephen Graham, un guió pobre, intrascendent, i la nul·la planificació visual als partits de futbol (inexplicable en una pel·lícula, precisament, de futbol) fan que la més que correcta posada en escena general del film quedi soterrada, donant com a resultat final una pel·lícula de fàcil visionat, però totalment oblidable. La gran pel·lícula sobre el futbol haurà d'esperar.
El millor: L'aspecte visual dels moments no esportius.
Escric aquestes línies un dissabte al matí des de la feina, mentres l'ordinador va capturant cintes i més cintes de vídeo, i pot ser que aquest fet condicioni el meu criteri, i més tenint en compte que he acabat de veure el quart capítol de Flashforward de bon matí abans d'anar a la productora. De fet, l'episodi el vaig començar a veure ahir a la tarda, però la falta d'interès que aquest em despertava va fer que el deixés a mitges fins aquest matí, quan m'he llevat massa d'hora i necessitava omplir el temps d'alguna manera. Al gra. És oficial: Flashforward és un bluf de proporcions considerables, on només se salva la idea de partida, que queda sepultada per la incapacitat dels guionistes de desenvolupar una trama d'acord amb les espectatives creades als primers minuts i, sobretot, de crear uns personatges mínimament atractius. Es pot donar el cas que una sèrie sigui rutinària, que segueixi sempre el mateix esquema argumental capítol rere capítol sense aportar res de nou, i tot i així tenir èxit d'audència gràcies a un personatge carismàtic (com House, per exemple), encara que la sèrie estigui cremada des de fa temps. Però el que no pot passar mai és que els personatges no despertin la més mínima simpatia ni interès i que l'experiment segueixi funcionant, i encara menys si la trama no avança de cap manera, que és el que li succeeix a Flasforward. I és que després de veure quatre capítols, se me'n refot si el coreà acabarà morint, si el matrimoni del protagonista se n'anirà en orris o si el Sr. Simcoe amaga molt més del què sembla.Els darrers dos últims episodis són de jusgat de guàrdia. Una presa de pèl descomunal on les pistes aportades durant la trama, al final, no només resulten ser falses sinó que ni els personatges ni la història han avançat més enllà del punt on es trobaven al principi, arribant a uns finals ganxo que resulten patètics perquè la sèrie en sí ja no desperta cap tipus d'emoció (el quart compta amb l'aparició del Charlie de Lost). Sense oblidar els flashos, que de tant repetitius al final resulten irritants. No cal fer un recordatori de qui és el Sr. Simcoe cada cop que apareix per primera vegada en un capítol o recordar-nos per activa i per passiva cada flash de cada fotut personatge a cada fotut moment. El públic d'aquest tipus de sèries no és estúpid, i això acabarà passant factura a Flashforward. Però, és clar, si quelcom tan infumable com Heroes encara segueix en antena, tot podria ser. Ara, amb mi que no hi comptin.
Una tonteria infumable de pressupost desmesurat. Almenys durant la seva primera hora, que és fins on he arribat.
El millor: Que no he pagat ni un duro per veure-la.El pitjor: L'existència de la pel·lícula.
La primera temporada de True Blood començava d'una forma magistral, per acabar baixant substancialment durant el terç final per culpa, sobretot, d'un final anticlimàtic. La segona temporada és molt superior a l'anterior però també pateix d'una certa mancança d'estructura narrativa coherent als tres últims episodis, els quals es reserven per la resolució de la part menys interessant de la trama. Això no la converteix en una temporada dolenta, al contrari, però quan la història s'aparta de la temàtica vampírica, la sèrie perd la oportunitat de ser un producte perfecte. Tot i així, la inclusió de més trames, de personatges nous i una major participació d'aquells que havien estat secundaris a la primera, proporcionen a la sèrie una riquesa en colors que li dóna a la història allò que el final de l'anterior havia dinamitat per culpa d'un misteri, la identitat de l'assassí, que no aconseguia despertar prou interès.Ara la sèrie encara és més coral. La filla de Bill Compton descobreix la seva nova condició de vampiressa. El personatge d'Eric Northman guanya protagonisme a favor del de Bill, molt menys carismàtic que aquell, mostrant el seu origen víking. Jason Stackhouse protagonitza una trama delirant on passa de ser un religiós radical a una espècie de Rambo defensor dels vampirs, però tot i així segueix igual de babau. Sookie es transforma en objecte de desig d'Eric. El poble sencer esdevé presoner d'un encanteri i participa en orgies descontrolades... És precisament aquesta última subtrama, amb el personatge de Tara com a protagonista, que es converteix en la menys estimulant i també la que tanca la temporada, amb una història allunyada dels vampirs que tan atractius havien resultat durant els dos primers terços. Tot i així, els darrers episodis compten amb la presència d'Evan Rachel Wood en el paper de Reina dels vampirs que, amb només tres aparicions comptades, es reserva una de les millors intervencions de la sèrie.
El final anticlimàtic, de nou, resulta poc convincent, més encara si es té en compte la qualitat de la major part de la temporada. I és que True Blood té la curiosa costum de deixar de banda els vampirs massa sovint. A més, el desenllaç final arriba a la meitat de la season finale dedicant els darrers minuts a acabar de tancar la trama (això sí, amb un ganxo molt més atractiu que el de la primera) i a començar-ne una de nova totalment innecessària, que hauria estat millor reservar com a plantejament de la tercera temporada. Tot i aquesta raresa argumental, que es pot considerar marca de la casa, True Blood és una sèrie excel·lent, un altre producte de la HBO indispensable, sobretot en aquesta segona temporada.
El millor: Els episodis a Dallas.El pitjor: L'arc argumental de Tara.
Després de dos episodis de presentació on l'acció semblava arrencar amb no massa contundència, és al tercer capítol emès el passat diumenge, on Dexter arriba a l'excel·lent nivell de les dues primeres temporades, gràcies a una trama que s'aparta de les habituals peripècies del protagonista per donar caça i desfer-se del cadàver de l'assassí de torn, i se centra en com Dexter afronta l'aventura quotidiana al seu nou veïnat. Cosa que proporciona aire fresc a una sèrie que demanava a crits una renovació en el seu plantejament més bàsic, i que s'enriqueix al mateix temps gràcies a les trames secundàries i a la veritable entrada en acció del que serà la nèmesi del protagonista aquesta temporada: Trinity, interpretat pel gran John Lithgow, en una escena que posa els pèls de punta. Després d'una tercera temporada insípida, per fi un episodi magistral amb un final contundent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
