dimecres, 23 de desembre de 2009

MODERN FAMILY | 1.01

Només m'ha calgut veure mig primer episodi de Modern family per adonar-me que estava davant d'una de les comèdies més fresques i divertides de la televisió nord-americana actual, creada per Christopher Lloyd. Comença la descàrrega compulsiva de la primera temporada de Modern family.

PETE YORN & SCARLETT JOHANSSON | BREAK UP

Disc totalment imprescindible, per la seva música amable, el joc entre les dues veus i l'enlluernant participació de la voluptuosa Scarlett Johansson. Una delícia de dona i de disc.





dimarts, 22 de desembre de 2009

SOMETHING SOMETHING SOMETHING DARK SIDE

Des de fa un temps Family Guy comença a patir el mateix símptoma que The Simpsons porta fent patent les últimes temporades; i és que entre reposicions ininterrompudes i una excessiva quantitat d'episodis, fan que les dues sèries (sobretot la de Matt Groening) hagin perdut l'espontaneïtat i l'originalitat, per caure en una successió de gags rutinaris, fàcils i previsibles que no estan al nivell del de les primeres temporades. A Family Guy (molt superior als mediocres últims temps de The Simpsons) es fa evident d'una manera no tan acusada gràcies a la definició formal de la pròpia sèrie, concebuda com un producte surrealista i absurd des del primer moment. Però Something someting something dark side no funciona com a episodi allargat, ni de bon tros, com Blue Harvest (la primera entrega basada en Star Wars). I la gràcia pròpiament dita, queda relegada a quatre gags comptats i en l'atractiu de veure, un cop més, l'univers de Lucas representat amb els personatges de Family Guy. Més enllà d'això, Something something... no ofereix res de nou a l'horitzó digne de ser disfrutable, sobretot tenint present l'adaptació brillant que en va fer, ja fa uns anys, el programa de Cartoon Network, Robot Chicken, creat per Seth Green, que posa veu al personatge de Chris a Family Guy. Almenys, al final tot queda en família.

Shhhh Aaaaaaagh Shhhh Aaaaaaagh Shhhh Aaaaaaagh

El millor: La referència final a Back to the future II.
El pitjor: Navega amb el pilot automàtic.

AVATAR | James Cameron

Ladies and gentleman, you are not in Kansas anymore. You are on Pandora.

Avatar és, en el seu visionat en 3D, una experiència única, espectacular i, de moment, insuperable. La història de la pel·lícula, calcada formal i esquemàticament de The last of the mohicans de Michael Mann, i farcida de clixés i de moments excessivament previsibles, queda relegada a un segon pla a favor d'una espectacular posada en escena, fins ara mai vista. Qualsevol escena d'acció, especialment la batalla final, perfecta, és excusa suficient per pagar els 10 euros de l'entrada, asseure's a la butaca i disfrutar d'un film, en principi revolucionari, presentat pel millor director d'acció de la història del cinema. Avatar s'ha d'entendre com una demostració d'allò que el 3D és capaç d'oferir, on la història és un simple vehicle secundari amb l'únic objectiu de deixar a l'espectador amb la boca oberta. Qualsevol altra interpretació, com buscar la quintaescència de la guionització, em sembla errònia.


El millor: La càmera, l'aspecte visual, les escenes d'acció i el personatge del Coronel Miles Quaritch, que té les millors frases de la pel·lícula.
El pitjor: Una durada excessiva.

dilluns, 14 de desembre de 2009

CARRIERS | Àlex & David Pastor

Resulta encomiable l'esforç dels dos germans Pastor de dur a terme una pel·lícula madura, intel·ligent, allunyada de les estridències de manual i també per part de la productora a l'hora de confiar en els dos nouvinguts a Hollywood. I és que des del primer cop d'ull al poster oficial, on els protagonistes apareixen amb la cara tapada per les màscares mèdiques, ens adonem que Carriers no té la intenció de ser la típica pel·lícula amb quatre ensurts calculats i amb els actorets de moda. Ans el contrari, el film dels Pastor s'inclina cap al to de produccions com Dawn of the dead de Zack Snyder o similars. Però aquí acaben les similituds, perquè Carriers no és una pel·lícula de zombies, ni tampoc de terror, és un film de personatges enfrontats a una situació límit. Però a la narració li manca intensitat i, sobretot, més originalitat en algunes escenes mil vegades vistes i, francament, previsibles. Carriers no és un film dolent, ni molt menys, però arriscar una mica més en el desenvolupament de la narració l'hauria convertit en quelcom infinitament més interessant i no tan rutinari. Tot i així s'agraeix l'esforç i s'entreveu una carrera molt més que prometedora per part dels germans Pastor i, perquè no dir-ho, de Chris Pine a.k.a. James T. Kirk. I des de Mundothorpe s'aclama el fitxatge d'Emily VanCamp, una actriu que aixeca "passions" des de la seva participació a Everwood, una sèrie inofensiva a recuperar algun diumenge de ressaca i avorriment.

Àlex & David Pastor observant estupefactes com el seu compte corrent s'eleva de manera estratosfèrica.

El millor: El plantejament formal del film, impecable.
El pitjor: Els records nyonyos en Super 8 dels dos germans.

diumenge, 13 de desembre de 2009

THE PRISONER | Season Finale


Tal com preveia, el final de The Prisoner versió 2009 no ha decebut i, fins i tot, aixeca el vol després d'un cinquè capítol menys interessant del que cabria esperar en una mini-sèrie que consta d'un total de 6. El gran problema de The Prisoner per no arribar a ser un producte magistral és que concentra tot el seu interès en un misteri principal massa eteri sense comptar amb subtrames secundàries que generin prou interès, deixant el protagonisme gairebé absolut a Jim Caviezel i a Sir Ian McKellen i com aquests reaccionen davant d'un enigma al que li manca la tensió in crescendo necessària. Tot i així, la mini-sèrie deixa un molt bon sabor de boca gràcies a una posada en escena exemplar, a l'exhuberant presència de Hayley Atwell i, sobretot, a una sensació d'enrariment que domina tota la producció i que li otorga aquest tret diferencial tan especial, per arribar a un final coherent i a l'alçada de les expectatives. Ben aviat, la versió original de 1967.

El millor: Sir Ian Mckellen i la proposta formal.
El pitjor: Li falta contundència a la trama.

dimecres, 9 de desembre de 2009

ROMANZO CRIMINALE | 1.01

Tot i que Romanzo Criminale, basada en la pel·lícula homònima, data de 2008, no és fins que Canal+ n'ha començat l'emissió que m'ha estat possible veure aquesta magnífica sèrie en unes condicions mínimament òptimes. I és que, a hores d'ara, segueix sense comptar amb subtítols, fet que provoca que el seu visionat sigui única i exclusivament en espanyol, a menys que es tingui un domini de l'italià tan elevat com jo de l'anglès (ehem). Efectivament, Romanzo Criminale és un producte europeu, però a l'alçada de les millors produccions nord-americanes. I resulta sorprenent que sigui un pseudo-país de mafiosos com Itàlia (amb tot l'ànim de ser faltón) qui ens ofereixi una sèrie tan allunyada de les nefastes imitacions que acaparen els límits de les fronteres yankees (no així Anglaterra, amb una producció audiovisual excel·lent). Romanzo Criminale (Roma Criminal a Canal+) narra l'auge del crim organitzat durant la Roma dels 70's, una ciutat que fins llavors no comptava amb una màfia pròpiament coneguda com a tal. De factura formal impecable, la sèrie italiana no té absolutament res a envejar a, per exemple, The Sopranos, producció de la HBO amb no poques similituds amb aquesta, tan en l'aspecte narratiu com en el conceptual. Queda clar, doncs, que Romanzo Criminale és un producte, com a mínim, estimulant i, si continua en la mateixa línia més enllà del seu primer episodi, té tots els números per esdevenir una sèrie indispensable i, de pas, demostrar que, almenys, els spaguettis sí que són capaços d'oferir produccions tan ben parides com aquesta, mentre que a Espanya hom s'ha de conformar (potser merescudament) amb merdes del tamany de El internado, El comisario, Hospital Central... i un llarg etcètera infame que abraça gairebé la totalitat de la patètica creació audiovisual espanyola. Doncs ja s'ho faran.


El millor: Absolutament tot.
El pitjor: Absolutament res, Romanzo Criminale és perfecta.

diumenge, 6 de desembre de 2009

MISFITS

Agafa Heroes, introdueix-hi sexe, tocs d'humor cafre, drogues, elimina'n els personatges absurds i, sobretot, fes que sigui bona i tindràs Misfits, sèrie britànica amb una primera temporada de 6 episodis que relata la vida de cinc joves inadaptats condemnats a realitzar treball comunitari i que, de sobte, obtenen superpoders. Misfits no compta amb el pressupost de Heroes, però tampoc és necessari. I és que encara que la premisa sigui descaradament la mateixa (fins i tot hi ha una petita broma al respecte), la producció britànica opta per una trama menys pretensiosa. El gran mèrit de la sèrie són els personatges i, especialment, el protagonista principal, un autèntic imbècil que proporciona els moments més còmics i que deconeix quin és el seu poder.

Antonia Thomas, un plus afegit.


dijous, 3 de desembre de 2009

STAR TREK | J.J. Abrams

Lluny de la mediocre saga cinematogràfica i de la nefasta sèrie que, inexplicablement, ha arrossegat una multitud de fans al llarg de la seva innecessàriament extensa història, el reboot de Star Trek de la mà del creador de Lost s'ha traduït en una pel·lícula de ciència-ficció d'engranatge perfecte, enfocada principalment a l'acció de gran pressupost i amb l'aspecte visual impecable característic de J.J. Abrams. La gran virtud d'aquest film és, precisament, que el seu director no és fan de la sèrie, fet que fa que Star Trek tingui únicament l'objectiu de ser un producte entretingut, sense pretensions, i deixar de banda els fotuts trekkies, gent infame orgullosa de ser un puto freak, generalment de gènere masculí, amb un criteri nul, clars indicis d'obesitat i amb una "última frontera" impossible d'aconseguir anomenada relació sexual. Mort als trekkies!

El millor: La mà de J.J. Abrams.
El pitjor: Els putos trekkies.

dimarts, 1 de desembre de 2009

THE PRISONER | 1.01 - 1.02

Mini-sèrie de 6 capítols i remake de la sèrie britànica homònima de la dècada dels 60's, The prisoner explica l'enigmàtica història d'un protagonista del que no sabem el nom, anomenat Number 6 a partir del moment en què es desperta de sobte en una misteriosa vil·la, on ningú coneix l'existència del món exterior i tothom rep un nom numèric. Comandats per un, aparentment, despiatat personatge interpretat per Sir Ian McKellen, que hom anomena Number 2. En els dos episodis que he vist fins ara, la principal virtud de la sèrie és que sap manipular perfectament l'espectador, de forma que si en algun moment s'arriba a intuïr qualsevol aspecte de la intriga, l'ambient enrarit i misteriós s'encarrega de mantenir la tensió i confondre l'audiència de manera molt intel·ligent i, sobretot, sense trucs barats ni efectismes. Un producte de factura impecable, elegant i amb una durada ajustada que, de ben segur, no decebrà en el seu desenllaç. Seguirem informant.

FUGA DE CEREBROS | Fernando González Molina

Pel·lícula absurda, estúpida, fàcil i previsible. Fuga de cerebros és una tonteria com una casa. Però, contra tot pronòstic, he de reconèixer que he rigut molt. I és que el film fa gala d'un humor negre i gruixut sense cap tipus de complexos, gràcies, sobretot, al fet de comptar entre els principals protagonistes amb un discapacitat físic, un cec i un gitano, que proporcionen els moments més delirants del film; sense oblidar la participació secundària d'actors com David Fernández, Mariano Peña i Álex Angulo, entre d'altres, i la presència d'Amaia Salamanca, únic i principal motiu pel que he vist la pel·lícula.

dissabte, 28 de novembre de 2009

TWILIGHT | Catherine Hardwicke

Kristen Stewart apareix en calces fugaçment en una escena. Qualsevol altre comentari sobre aquest infame film està de més. Heus aquí la crítica de Twilight.

divendres, 27 de novembre de 2009

DVD | FAMILY GUY SOMETHING SOMETHING SOMETHING DARK SIDE

Blue Harvest va suposar l'inici de la temporada 6 de Family Guy i feia referència a l'episodi IV de la saga Star Wars. El 22 de desembre és el dia escollit pel llançament en DVD de la segona part d'aquest homenatge a l'univers creat per George Lucas i, en aquest cas, una paròdia del film The Empire strikes back que no formarà part de la sèrie emesa a televisió. El tràiler ja circula per la xarxa i promet tanta diversió com la primera part. Només queda un mes.


dijous, 26 de novembre de 2009

DEXTER 4.09 | Hungry man

La quarta temporada de Dexter va arribant a la seva fi. Una sèrie que va aparèixer sense fer massa soroll, amb nocturnidad y alebosía per, finalment, esdevenir un dels millors productes audiovisuals del recent auge de la ficció televisiva. Mil vegades repetit a Mundothorpe, la tercera temporada va ser d'allò més decepcionant, però l'actual es manté constantment a un nivell inmens. I és que la quarta sessió avança, aparentment, amb calma, però poc a poc va incrementant la intensitat, episodi rere episodi, per oferir a l'espectador moments autènticament antol·lògics, tant enmig de la mateixa trama com en els finals ganxo, espectaculars i completament integrats en la història (no com en aquella parida de subproducte que és Flashforward). Dexter continua éssent una excel·lent opció a tenir molt en compte i una joia a descobrir pels qui han comès l'error de passar de llarg davant d'aquesta enorme sèrie. Tonight's the night.

dimarts, 24 de novembre de 2009

(500) DAYS OF SUMMER | Marc Webb

És agradable que, de tant en tant, aparegui una comèdia romàntica que no recorre als típics i tòpics esquemes argumentals de sempre i que s'aparti una mica de la tònica formal en la majoria de films d'aquestes característiques. A (500) days of Summer la noia abandona, el noi pateix i, finalment, tot s'acaba per sempre. És a dir, la vida real. La banda sonora refusa també els clàssics temes musicals ensucrats i, sobretot, comercials, per regalar a l'espectador un reguitzell de cançons que inclou a Pixies, The Clash o The Smiths. Tot i demostrar un clar intent d'introduïr aire fresc en el monòton gènere de la comèdia romàntica, la pel·lícula no pot evitar caure en el clàssic speach que el protagonista, en una decidida embranzida de superació personal, deixa anar davant de la inevitable multitud, com si a la vida no es poguessin prendre decisions de pes sense fer-ne constància en públic. Malgrat aquest petit entrebanc, d'altra banda perdonable, i a la presència d'una insípida Zooey Deschanel, que no desperta el més mínim carisma, (500) days of Summer és un film simpàtic i original que, si bé no està a l'alçada de The eternal sunshine of the spothless mind (ni de lluny), sí que demostra posicionar-se per sobre de la majoria de pel·lícules d'aquest tipus. Però em pregunto: després d'un, aparentment, fantàstic estiu (Summer), a la vida real es pot trobar una tardor (Autumn) en forma de Minka Kelly? Doncs, en una mostra d'optimisme inusitat en aquest blog, la resposta sembla ser que sí.

El millor: L'escena d'"expectatives vs. realitat"
El pitjor: Zooey Deschanel

diumenge, 22 de novembre de 2009

BATMAN: THE BRAVE AND THE BOLD

Sèrie de dibuixos animats que recupera l'estil autoparòdic del Batman dels 60's, sumat al traç inconfusible de la Cartoon Network. Batman: the Brave and the Bold és un producte descaradament infantil, però el disseny de personatges i l'animació són tan estimulants que enganxen des del primer moment gràcies, també, a un tractament formal inusual en aquest tipus de produccions: música retro pròpia del millor Lalo Schiffrin; narració inspirada en els serials dels 50's amb un pròleg independent de la trama on Batman sempre apareix en una situació de perill estranya i rocambolesca; la introducció de superherois clàssics en cada episodi com a companys d'aventures del protagonista (Aquaman, Green Arrow, Plastic Man, etc.) i un aire desenfadat i divertit que fa oblidar, per moments, la seva infantilitat.

dissabte, 21 de novembre de 2009

ZOMBIELAND | Ruben Fleischer

Zombieland és una petita gran comèdia que aprofita tots i cada un dels elements d'una pel·lícula de zombies per esdevenir una succeció de situacions còmiques, algunes magistrals, que només perden una mica de gas cap a la part final per culpa del previsible desenllaç, que no repercuteix en el resultat final de la pel·lícula gràcies als seus ajustats 84 minuts i, sobretot, perquè és divertidíssima.

El millor: Els títols de crèdit, les regles de supervivència i Bill Murray.
El pitjor: La trama final, previsible.

dijous, 19 de novembre de 2009

LYNYRD SKYNYRD | God & Guns

Gràcies al Facebook m'he assabentat que Lynyrd Skynyrd ha parit un nou disc amb l'enorme títol de God & Guns, que també dóna nom al primer single, amb una clara al·lusió a la política de control d'armes de Barack Obama. La lletra:

Last night I heard this politician
Talking 'bout his brand new mission
'Liked his plans, but they came undone when he got around
with God and guns

I don't know how he grew up
But it sure wasn't down at the hunting club
Cause if it was he'd understand a little bit more about the working man

God and guns
Keep us strong
That's what this country
Was founded on
Well we might aswell give up and run
If we let them take our God and guns

I'm here in my back of the woods
Where God is great and guns are good
You really can't know that much about 'm
If you think we're better off without 'm

Well there was a time we ain't forgot
You caressed all night with the doors unlocked
But there ain't nobody save no more
So you say your prayers and you thank the lord

For that peace maker
And the joy

God and guns (God and guns)
Keep us strong
That's what this country, lord
Was founded on
Well we might aswell give up and run,
If we let 'm take our God and guns.
Yea we might aswell give up and run,
If we let 'm take our God and guns!

Yeaaa
Ooh
God and guns

Don't let 'm take
Don't you let 'm take
Don't let 'm take
Our God and guns

Oh God and guns
Ye keep us strong
That's what this country, lord
Was founded on
Well we might aswell give up and run,
If we let 'm take our God and guns!

Wohoho
God and guns
Wohohoo
Ooh

God bless America!

dimarts, 17 de novembre de 2009

ANTICHRIST | Lars von Trier

Després d'un pròleg narrat a càmera extremadament lenta de forma magistral i que esdevé una obra mestra en si mateix, Antichrist es converteix en una pel·lícula insulsa, absurda, extrema, aberrant i, sobretot, molt avorrida. No em posiciono radicalment envers el cinema d'en Lars. Alguns dels seus films m'agraden i d'altres, una minoria, no. Però decididament, Antichrist és un cagarro punxat en un pal, una pel·lícula pretesament de terror que no fa por i que, tot i la seva gran bellesa visual, es fa bastant insuportable i, en alguns moments, fins i tot realment dolorosa gràcies a un parell de plans explícits autènticament desagradables.

El millor: Els primers 5 minuts, magistrals.
El pitjor: La resta de la pel·lícula, que no va enlloc.

diumenge, 15 de novembre de 2009

LONE STAR | John Sayles

I remember Charlie Wade come to my father's hardware store once. I was just a little boy. And I heard stories about how he shot this'un and how he shot that'un. The man winked at me. I peed my pants. He winked at me.

dissabte, 14 de novembre de 2009

CAPRICA

Mesos i mesos després que l'episodi pilot de Caprica aparegués en DVD, per fi es publica el primer póster en una campanya promocional poc habitual (la sèrie tardarà en total gairebé un any en emetre's després del pilot). Caprica no serà la gran sèrie de 2010, però sí que pot suposar aire fresc davant de les mediocritats que han fet acte de presència últimament, i servirà per acompanyar el visionat de l'última temporada de Lost, que s'estrena el mateix mes.

dimecres, 4 de novembre de 2009

V 2009 | 1.01 Pilot

No he vist la sèrie original, però la mitologia de V és coneguda de sobres com per esperar un producte renovat i de qualitat. No és així. La V de 2009 no passa de ser una sèrie més, amb un episodi pilot de pressupost generós, però que deixa ben clar des del primer minut que darrera les càmeres no compta amb un equip tan professional com podria ser el de sèries com Lost, The Wire o Dexter (enorme en la seva quarta temporada). D'acord que no cal esperar una mini pel·lícula en cada episodi, però el pilot de V està realitzat de manera brusca, amb una narrativa massa centrada en explicar masses coses en poc temps, i uns personatges que no acaben de quallar per culpa d'alguns errors de casting garrafals (Scott Wolf, directament, fa ràbia). L'única que se salva és Elizabeth Mitchell (Juliet a Lost). Una llàstima, perquè la història tenia possibilitats. Aquesta sèrie no.

STEVEN "THE MAN" SODERBERGH

I kick arse for the Lord!

dimecres, 28 d’octubre de 2009

THE GIRLFRIEND EXPERIENCE | Steven Soderbergh

Soderbergh presenta una nova proposta cinematogràfica allunyada de l'establishment dels grans estudis, per explicar el dia a dia en la vida d'una prostituta de luxe. La gran sorpresa del film és Sasha Grey, protagonista absoluta de The girlfriend experience, que fins ara comptava amb una filmografia centrada exclusivament en el gènere porno amb títols com Masturbation Nation, Teenage whores o Anal acrobats (IMDb dixit). The girlfriend experience és un film estimulant, però la seva fredor acaba jugant en contra i provoca que el resultat final no quatlli del tot en l'espectador. I tot i que no es pot considerar un producte fallit, el seu visionat, tot i l'escassa duració (73 minuts), pot arribar a fer-se lleugerament feixuc per culpa d'un muntatge massa fragmentat i algunes escenes totalment obviables que entorpeixen el ritme de la pel·lícula. Tot i així, The girlfriend experience és un producte recomanable que hauria de fer reflexionar a Sasha Grey sobre el fet d'optar per un camí interpretatiu més convencional, i que és evident que domina; o bé continuar menjant-les de 4 en 4 davant d'una càmera, una pràctica que també domina, però que privaria al cinema d'una futura gran actriu.

El millor: Sasha Grey, enorme.
El pitjor: Les escenes del novi de viatge cap a Las Vegas.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

ADVENTURELAND | Greg Mottola

De la mà del director de Superbad arriba una de les dues comèdies romàntiques d'aquest any que, a priori, semblen més interessants (la segona és (500) Days of Summer, que s'acaba d'estrenar aquí i encara no he vist). Adventureland, però, no segueix al peu de la lletra el concepte de comèdia romàntica. És més aviat un viatge cap a la nostàlgia d'una joventut passada, que transcorre a l'estiu de 1987. La principal virtud de la pel·lícula és que s'allunya de les típiques comedietes nord-americanes on la trama (previsible) circula amb el pilot automàtic i inenta oferir una història amb més sentiment, sense tractar l'espectador d'imbècil. Tot i així no pot evitar caure en alguns clixés que, finalment, són totalment perdonables gràcies al bon sabor de boca que provoca el film. Adventureland és també la meva primera aproximació cinematogràfica a la nova ídola de masses, Kristen Stewart. Malhauradament, de moment continuarà éssent l'única oportunitat de veure-la en pantalla, fins que no aparegui en una altra pel·lícula que no formi part d'aquesta saga infecta i innecessària de Harry Potter amb vampirs anomenada Twilight.

El millor: La banda sonora i el to de la pel·lícula.
El pitjor: Que per transmetre que el protagonista és un bon noi es recorri al recurs nyonyo, passat de moda i de vergonya aliena d'afirmar que continua éssent verge perquè ha estat esperant la noia adequada. Primer, no és gens creïble. I segon, els tios pensem amb la polla. No és bo ni dolent, és un fet.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

K-20: KAIJIN NIJU MENSO DEN | Shimako Sato

Pel·liculeta d'aventures ambientada en un Japó fictici dels anys 40's on la Segona Guerra Mundial no ha succeït. K-20, amb un títol horrorós, narra les peripècies que protagonitza un artista de circ per tal d'atrapar el famós lladre que dóna nom al film i netejar la seva reputació, malmesa per culpa del criminal. A partir d'aquí, la història barreja la ciència de Nikola Tesla, referències als còmics de superherois, salts impossibles, i dòsis d'acció menys impressionants del què en principi K-20 promet, que donen com a resultat un film irregular però entretingut i simpàtic, amb certes anacronies totalment perdonables i, això sí, amb un misteri tan previsible que es veu d'una hora lluny.

El millor: Es veu sense dificultat.
El pitjor: L'ajudant del comissari, delirant.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

THE DAMNED UNITED | Tom Hooper

Decepcionant film sobre el món del futbol anglès que retrata l'animadversió entre dos entrenadors reals de la dècada dels 60/70's: Brian Clough, considerat un dels millors de la història i Don Revie, que va triomfar amb el Leeds United. Malhauradament The damned United serveix única i exclusivament per saciar la curiositat de l'aficionat al futbol sobre un dels més grans equips de la història de la Premiere anglesa, que actualment es troba a tercera divisió per culpa de les pèrdues econòmiques que van acabar enfonsant el club. La pel·lícula no aconsegueix en cap moment que el protagonista, Brian Clough, arrenqui la més mínima simpatia cap a l'espectador, principalment, perquè el personatge és un imbècil, un prepotent i un antipàtic que no mostra cap mena de carisma. Primer error. La relació entre els dos personatges es desdibuixa a mesura que transcorre el metratge, reduïnt-la a un parell d'escenes que fan que aquesta animadversió sembli, en definitiva, una simple rabieta del protagonista. Segon error. Això, sumat al desaprofitament total d'actors secundaris com Stephen Graham, un guió pobre, intrascendent, i la nul·la planificació visual als partits de futbol (inexplicable en una pel·lícula, precisament, de futbol) fan que la més que correcta posada en escena general del film quedi soterrada, donant com a resultat final una pel·lícula de fàcil visionat, però totalment oblidable. La gran pel·lícula sobre el futbol haurà d'esperar.

El millor: L'aspecte visual dels moments no esportius.
El pitjor: Algun forat gros de guió i la seva intrascendència.

FLASHFUCKYOU

Escric aquestes línies un dissabte al matí des de la feina, mentres l'ordinador va capturant cintes i més cintes de vídeo, i pot ser que aquest fet condicioni el meu criteri, i més tenint en compte que he acabat de veure el quart capítol de Flashforward de bon matí abans d'anar a la productora. De fet, l'episodi el vaig començar a veure ahir a la tarda, però la falta d'interès que aquest em despertava va fer que el deixés a mitges fins aquest matí, quan m'he llevat massa d'hora i necessitava omplir el temps d'alguna manera. Al gra. És oficial: Flashforward és un bluf de proporcions considerables, on només se salva la idea de partida, que queda sepultada per la incapacitat dels guionistes de desenvolupar una trama d'acord amb les espectatives creades als primers minuts i, sobretot, de crear uns personatges mínimament atractius. Es pot donar el cas que una sèrie sigui rutinària, que segueixi sempre el mateix esquema argumental capítol rere capítol sense aportar res de nou, i tot i així tenir èxit d'audència gràcies a un personatge carismàtic (com House, per exemple), encara que la sèrie estigui cremada des de fa temps. Però el que no pot passar mai és que els personatges no despertin la més mínima simpatia ni interès i que l'experiment segueixi funcionant, i encara menys si la trama no avança de cap manera, que és el que li succeeix a Flasforward. I és que després de veure quatre capítols, se me'n refot si el coreà acabarà morint, si el matrimoni del protagonista se n'anirà en orris o si el Sr. Simcoe amaga molt més del què sembla.
Els darrers dos últims episodis són de jusgat de guàrdia. Una presa de pèl descomunal on les pistes aportades durant la trama, al final, no només resulten ser falses sinó que ni els personatges ni la història han avançat més enllà del punt on es trobaven al principi, arribant a uns finals ganxo que resulten patètics perquè la sèrie en sí ja no desperta cap tipus d'emoció (el quart compta amb l'aparició del Charlie de Lost). Sense oblidar els flashos, que de tant repetitius al final resulten irritants. No cal fer un recordatori de qui és el Sr. Simcoe cada cop que apareix per primera vegada en un capítol o recordar-nos per activa i per passiva cada flash de cada fotut personatge a cada fotut moment. El públic d'aquest tipus de sèries no és estúpid, i això acabarà passant factura a Flashforward. Però, és clar, si quelcom tan infumable com Heroes encara segueix en antena, tot podria ser. Ara, amb mi que no hi comptin.

divendres, 16 d’octubre de 2009

REVENGE OF THE FALLEN | Michael Bay

Una tonteria infumable de pressupost desmesurat. Almenys durant la seva primera hora, que és fins on he arribat.

El millor: Que no he pagat ni un duro per veure-la.
El pitjor: L'existència de la pel·lícula.

dijous, 15 d’octubre de 2009

TRUE BLOOD | SEGONA TEMPORADA

La primera temporada de True Blood començava d'una forma magistral, per acabar baixant substancialment durant el terç final per culpa, sobretot, d'un final anticlimàtic. La segona temporada és molt superior a l'anterior però també pateix d'una certa mancança d'estructura narrativa coherent als tres últims episodis, els quals es reserven per la resolució de la part menys interessant de la trama. Això no la converteix en una temporada dolenta, al contrari, però quan la història s'aparta de la temàtica vampírica, la sèrie perd la oportunitat de ser un producte perfecte. Tot i així, la inclusió de més trames, de personatges nous i una major participació d'aquells que havien estat secundaris a la primera, proporcionen a la sèrie una riquesa en colors que li dóna a la història allò que el final de l'anterior havia dinamitat per culpa d'un misteri, la identitat de l'assassí, que no aconseguia despertar prou interès.
Ara la sèrie encara és més coral. La filla de Bill Compton descobreix la seva nova condició de vampiressa. El personatge d'Eric Northman guanya protagonisme a favor del de Bill, molt menys carismàtic que aquell, mostrant el seu origen víking. Jason Stackhouse protagonitza una trama delirant on passa de ser un religiós radical a una espècie de Rambo defensor dels vampirs, però tot i així segueix igual de babau. Sookie es transforma en objecte de desig d'Eric. El poble sencer esdevé presoner d'un encanteri i participa en orgies descontrolades... És precisament aquesta última subtrama, amb el personatge de Tara com a protagonista, que es converteix en la menys estimulant i també la que tanca la temporada, amb una història allunyada dels vampirs que tan atractius havien resultat durant els dos primers terços. Tot i així, els darrers episodis compten amb la presència d'Evan Rachel Wood en el paper de Reina dels vampirs que, amb només tres aparicions comptades, es reserva una de les millors intervencions de la sèrie.
El final anticlimàtic, de nou, resulta poc convincent, més encara si es té en compte la qualitat de la major part de la temporada. I és que True Blood té la curiosa costum de deixar de banda els vampirs massa sovint. A més, el desenllaç final arriba a la meitat de la season finale dedicant els darrers minuts a acabar de tancar la trama (això sí, amb un ganxo molt més atractiu que el de la primera) i a començar-ne una de nova totalment innecessària, que hauria estat millor reservar com a plantejament de la tercera temporada. Tot i aquesta raresa argumental, que es pot considerar marca de la casa, True Blood és una sèrie excel·lent, un altre producte de la HBO indispensable, sobretot en aquesta segona temporada.

El millor: Els episodis a Dallas.
El pitjor: L'arc argumental de Tara.