dilluns, 30 de març de 2009

EXTRAS de Ricky Gervais i Stephen Merchant


Extras és la següent sèrie creada pels artífecs de les dues versions de The Office. Allò que sobta en un primer moment en adentrar-se en les noves trames proposades per Extras és que, tal com el personatge de Gervais s'encarrega d'explicar durant el decurs de la pròpia sèrie, no conté tants elements humorístics evidents com en l'anterior, sinó que intenta conjuntar els aspectes còmics, protagonistes gairebé en la seva totalitat, amb d'altres de més dramàtics o, si es vol, carregats de més patetisme per part dels dos protagonistes. Dos personatges que es dediquen a fer, precisament, d'extres en pel·lícules. Un dels quals, Gervais, lluita constantment per aparèixer ni que sigui un sol segon en pantalla o obtenir almenys una frase per tal de poder destacar en el difícil món del cinema. La sèrie barreja moments còmics sutils amb d'altres d'humor absolutament gruixut, fent broma de discapacitats mentals i físiques, del racisme, del catolicisme i del mateix món del cinema, sempre des de la posició irònica que caracteritza les creacions Gervais-Merchant. El principal atractiu de la sèrie és l'aparació estelar d'un personatge famós a cada capítol, participant alguns menys que altres, però tots aportant el seu toc personal: Ben Stiller, Kate Winslet, Samuel L. Jackson, David Bowie, Daniel Radcliffe (aquest demostrant un gran sentit de l'humor autoparodiant-se amb una aparició brillant), Ian McKellen, Patrick Stewart, Orlando Bloom (en aquest cas demostrant que té més humor que no pas aptituds per la interpretació), etc. Com sempre però, en el cas de la producció audiovisual britànica, cada temporada consta de 6 episodis i només n'hi ha un total de 2. Breu però intensa.

Puntuació: 8.5 | 10

Pd: La sorpresa me la vaig endur aquest cap de setmana quan vaig adquirir legalment els DVD's amb les dues temporades de la sèrie, editada per Aurum: no hi ha subtítols de cap mena, ni en espanyol ni tan sols en anglès. El meu error va ser no comprobar quelcom que hom donaria per suposat. Fet que fa que la pròxima vegada, opti per descarregar-me una sèrie abans de gastar-me els diners en una edició inútil i desconsiderada amb l'espectador, sobretot si és d'Aurum, que no veurà ni un cèntim més de la meva butxaca.

TRUE ROMANCE de Tony Scott


La trama de True Romance és: noi coneix noia, noi i noia s'enamoren, noi i noia es casen al dia següent, noi roba 8 kilos de cocaïna del proxeneta de la noia després de matar-lo, noi i noia se'n van a Los Angeles per vendre la droga i noi i noia acaben enmig d'un sanguinari tiroteig que...
És evident que no es tracta de la típica història d'amor, i és comprensible sabent que el guionista n'és Quentin Tarantino que, aprofitant el prestigi adquirit per Reservoir Dogs un any abans, va poder moure el seu guió fins arribar a les mans de Tony Scott, un cineasta que també sap impregnar les seves pel·lícules d'una estètica especial i reconeixible a primer cop de vista. True Romance seria el clàssic film de droga i violència sinó fós per les enginyoses frases que Tarantino domina tan bé (amb l'ajuda del no-acreditat Roger Avary, co-creador de Pulp Fiction i director d'aquella joia anomenada The rules of attraction), per l'exquisita potència visual de Scott, la deliciosa música de Hans Zimmer i, sobretot, gràcies a l'extens repartiment de què consta la pel·lícula. Atenció: Christian Slater, Patricia Arquette, Dennis Hopper, Christopher Walken, Val Kilmer (que apareix desenfocat interpretant a l'Elvis himself), Gary Oldman, Bronson Pinchot (sí, sabeu qui és: el Balki Bartokomous de la sèrie Primos lejanos), Brad Pitt, Samuel L. Jackson, Michael Rapaport, Chris Penn, Tom Sizemore, Paul-Ben Victor (de The Wire), Saul Rubinek i James Gandolfini. Em sembla un motiu més que suficient per sí sol, com per córrer a veure el film si és que encara no ho heu fet. True romance és una pel·lícula bastant correcta, molt entretinguda, però que no aporta cap aspecte important en comparació a la filmografia posterior de Tarantino o a l'altre famós i més rodó guió que el cineasta va haver de cedir a un altre director durant la dècada dels 90's: Natural born killers d'Oliver Stone. Tot i així un film molt recomanable, sobretot per les múltiples referències que conté. Un exemple: Clarence i Alabama, els dos protagonistes, es coneixen en un cinema on es projecten les tres entregues de la saga The street fighter (saga d'arts marcials japonesa dels 70's que res té a veure amb aquella merda del Van Damme, de la que he vist la primera part i he de dir que és divertidíssima), protagonitzada per l'actor Sonny Chiba que, posteriorment, apareixeria com a Hattori Hanzo, qui li fabrica l'espasa a la Mamba Negra, a Kill Bill vol.1.

Puntuació: 8 | 10

THE LAST BOY SCOUT de Tony Scott


Degut a que el meu temps lliure durant el cap de setmana s'ha multiplicat considerablment, ja que a certes persones se'ls en refot que ho hagis donat tot per elles i t'abandonen com un cony de gos moribund a una banda de la carretera, i sobretot, gràcies a la lamentable... què dic lamentable... indignant programació televisiva, aquest cap de setmana he aparcat momentàniament el cicle Michael Mann degut a problemes tècnics, i m'he capbussat en l'imprescindible món cinematogràfic de Tony Scott amb dues peces clau en l'obra d'aquest director britànic: The Last Boy Scout i True Romance. Mentrestant, el seu germà Ridley porta més de 20 anys bebent de l'èxit de Blade Runner i d'Alien i que, tot i que recentment ha contribuït amb films més que apreciables com són Gladiator o Black Hawk Down, normalment regala a l'audiència merdes del calibre de Kingdom of Heaven o Hannibal, o tonteries excessivament sobrevalorades com American Gangster, amb les pretencions d'estar realitzant sempre la puta gran pel·lícula de la puta dècada. El cinema de Tony Scott no passarà a la història del cel·luloide, d'acord, però tampoc ho pretén i, a canvi, la seva filmografia es presenta globalment més regular i coherent, amb una obra mestra del cinema de vengances com Man on fire. Com a productors, és essencial mencionar la presència dels germans Scott en l'extraordinari film The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford, i estic segur que la seva participació que va ser idea d'en Tony... Un cop feta la meva rajada sobre en Ridley Scott, antany un dels meus directors preferits, proseguim amb el cas que ens ocupa.

The Last Boy Scout es troba, segons la calssificació de Mundothorpe que s'ha de seguir sempre al peu de la lletra, entre les 10 millors pel·lícules de Bruce Willis. La trama... un moment. A qui li importa la trama? Bruce Willis armat i esbatussant als dolents com només sabien fer a les pelis d'acció dels 80/90's, acompanyat de Damon Wayans i les genials frases escrites per Shane Black, guionista de Lethal weapon o Last Action Hero. A més de la breu però estimulant presència (per dir-ho d'alguna manera) de Halle Berry. Aquí dues escenes clau de The Last Boy Scout, en espanyol, perquè es pugui entendre bé:


¿Me das fuego? Y si me tocas te mato. Bravo!


Pregúntame cómo es de gorda.

Puntuació: 8 | 10

diumenge, 29 de març de 2009

THE OFFICE | TEMPORADA 5


El primer contacte amb The Office va ser espectacular. Quatre temporades devorades en poques setmanes, fins atrapar l'emissió de la cinquena a USA i haver de conformar-me amb una única dosi setmanal d'una temporada que ha optat per incloure alguns episodis no tan humorístics, però igual de vàlids. Aquesta setmana The Office s'ha acabat amb un episodi hil·larant, deixant la incògnita de què passarà amb el personatge de Michael Scott que, òbviament, no abandonarà la sèrie perquè sense ell, aquesta sèrie simplement no existeix. The Office és un producte terriblement humorístic i imprescindible, que deixa un buit incapaç d'ésser substituït. Ara toca esperar fins la pròxima temporada per tornar a disfrutar de la Pam i dels moments de genialitat de Michael Scott.

Puntuació: 9 | 10

dijous, 26 de març de 2009

THE DRIVER de Walter Hill


The driver és una d’aquelles pel·lícules tan característiques de la fascinant cinematografia de la dècada dels 70’s. Una història simple però ben explicada, en 86 minuts. No se'n necessiten més. Dues grans escenes de conducció (una al principi i l’altra al final, espectacular) són la referència d’un film que va directe al gra, economitzant en diàlegs i obviant tota aquella escena que no aporti res a la narració principal: no hi ha història d’amor entre el protagonista i la noia, per exemple, tot i l’evident però sutil atracció sexual. Cap dels protagonistes té nom, ni sabem on van ni d’on vénen. El personatge principal, el conductor (interpretat per un Ryan O’Neal impertèrrit), és un tipus que no demostra cap mena d’emoció en tota la pel·lícula i, lluny de semblar un personatge excessivament pla, Walter Hill demostra que amb un parell de matissos sutils es pot explicar un personatge que, en aquest cas, demostra tenir la situació sota control en tot moment. El principal atractiu de la pel·lícula que, com ja he explicat, són les dues magnífiques seqüències de conducció, estan resoltes magistralment per Walter Hill a l’estil de la vella escola, sense cap mena d’acompanyament musical ni estridències, perfectament planificades, enquadrades i muntades.
Incomprensiblement, The driver no va arribar mai al nostre país a la seva època i no compta, actualment, amb una edició en DVD més enllà de les fronteres nord-americanes, i ni tan sols amb subtítols en espanyol a través de la xarxa. Per tant, l’única manera de disfrutar d’aquesta gran pel·lícula és mitjançant la versió original… subtitulada en anglès.
Per cert, no he pogut evitar adonar-me, veient la pel·lícula, que en una escena que té lloc a dalt d’un tren, el disseny i la decoració interior del vagó són exactament iguals que els actuals trens de la puta Renfe. Amb la diferència que The driver data de 1978. Em sembla que no hace falta decir nada más...

Puntuació: 8 | 10

LOST 5.10 | He's our you


Decepcionant episodi que, una vegada més, fa servir com a excusa narrativa el passat d’un dels personatges per allargar una trama que no sembla acabar de definir-se mai; només per arribar a un final ganxo, l’únic objectiu del qual és que l’espectador segueixi éssent fidel a la sèrie, fins el següent episodi on, segurament, tampoc hi passarà res. El capítol anterior tampoc avançava en la trama de fons, però almenys es podia disfrutar perquè allò que narrava era mínimament estimulant (semblant a l’episodi de l’Hugo i la furgoneta de la segona o tercera temporada, que finalment tenia una explicació). El capítol d’aquesta setmana, en canvi, se’ns presenta de forma rutinària, només per explicar un tret de la personalitat d’un dels personatges, més encara quan ens trobem a la cinquena temporada i allò que se’ns explica és conegut des de fa temps. Un episodi de descans s’accepta, dos de seguits no. Que no nos embauquen. I tot i que el final no és tan sorprenent com pretenen els guionistes (es veu venir des de meitat del capítol), evidentment seguirem al peu de la lletra aquella frase de permanezca en sintonía.

Puntuació: 6.5 | 10

dimecres, 25 de març de 2009

THIEF de Michael Mann


Aquesta setmana m’he proposat començar un cicle complet de la filmografia de Michael Mann, un dels meus directors preferits tan per la temàtica de les seves pel·lícules, com per la contundència, visual i formal, que les caracteritza. Després de l’obligada revisió de la magistral Heat, obra clau en la seva filmografia, toca el torn de Thief, la seva primera pel·lícula, realitzada el 1981.

Thief
ja comença a mostrar per on anirà gairebé tota la futura carrera de Mann: el thriller policial. Acompanyada per l’estimulant, encara que ja desfassada, música de Tangerine Dream, la pel·lícula arrenca amb el robatori a una caixa forta perpetrat pel personatge de James Caan, explicat de forma seca però elegant, una constant en el cinema de Mann. El film beu entre les dues aigües estètiques i conceptuals dels 70’s i 80’s, però el problema és que mai ofereix allò que en un principi promet. Thief es perd en una trama simple allargada en excés i massa lenta. Mann es concentra tant en explicar les motivacions del personatge protagonista, que s’oblida de donar l’emoció que un film d’aquestes característiques demana. El paper interpretat per James Caan, a més, resulta en ocasions massa antipàtic com perquè l’espectador s'hi pugui sentir identificat (la primera cita amb la noia, l’última escena amb ella abans de l’enforntament final).

L’últim tram de pel·lícula, la venjança, resulta excessiu i massa forçat i tampoc compensa les dues hores de metratge emprat per explicar una història que no necessita més de 90 minuts. En definitiva, un primer intent del director no del tot rodó, però si més no curiós de veure i recomanable, sobretot, per a fans de l’excel·lent cineasta Michael Mann.

Puntuació: 6.5 | 10

Pròxima entrega del cicle Michael Mann: Manhunter, la primera adaptació cinematogràfica del llibre Red Dragon de Thomas Harris, que va significar també la primera aparició en cel·luloide del personatge d’Hannibal Lecter.

dilluns, 23 de març de 2009

BATTLESTAR GALACTICA 4.20 | Daybreak II


Battlestar Galactica per fi ha arribat al seu final. Amb l’emissió de l’últim episodi doble es posa el punt i final a quatre temporades del que va començar éssent una de les millors sèries per acabar esdevenint només una de les millors sèries de ciència-ficció. Cosa que no significa absolutament res perquè, simplement, no hi ha competència. Ja vaig escriure sobre la mediocritat que ha envoltat aquesta última tamporada, per tant em centraré en el capítol final. La primera hora de la història és més que correcta, al nivell dels millors moments de la sèrie. La guerra entre les dues faccions finalment arriba i compta amb grans seqüències d’acció (i destrucció) i Gaius Baltar recupera per fi el pes en la trama que, incomprensiblement, havia perdut. Fins i tot compta amb un guiny cap a la versió antiga de Battlestar Galactica, amb la inclusió dels models antics dels centurions cylon. Fins aquí tot molt bé. El problema és que la conclusió del conflicte es resol mitjançant una solució que rasca una mica i que no acaba de ser del tot coherent. Tot i així s’accepta perquè volem que vagin per feina i que arribi el final d’una vegada. Un cop la guerra ha finalitzat és quan ve la part més mediocre de la història, acompanyada dels misticismes que han ensorrat la sèrie i amb un epíleg que es fa innecessàriament llarg sobretot perquè la major part del temps hi apareix la Presidenta (acompanyada de William Adama), un personatge inútil que els guionistes han procurat fer protagonista, quan el que haurien d’haver fet és matar-la quan abans millor de la forma més horrible (ofegada en la seva pròpia femta, per exemple). Al contrari, el final més digne (que no explicaré) és el de Kara Thrace, un personatge que ha passat de marimatxo a rossa explosiva en qüestió de dues temporades. I la veritat és que s’agraeix. L’epíleg de l’epíleg (quan dic que és llarg, és que és llarg) resulta tan increïble i fora de lloc del to i l’ambientació de la sèrie que és millor veure-ho amb els propis ulls. Només diré que sona una cançó de Jimi Hendrix… i tot ja ha passat i tornarà a passar.

Puntuació: 7 | 10

24 | TERCERA TEMPORADA


L’engranatge d’aquesta sèrie és tan perfecte que no en recordo ni un sol episodi, no ja dolent, sinó mitjanament avorrit o mediocre. La intensitat de la tercera temporada no arriba a les cotes de la segona (que posava l’espectador en situacions bastant incòmodes, amb moments autènticament desesperants com l’infiltrament a la mesquita, entre d’altres), però ens regala a un Jack Bauer més amargat, venjatiu, addicte a l’heroïna i disposat a fer allò que sigui necessari per tal de caçar l’enemic i evitar la catàstrofe; això és: arriscar la pròpia vida en innumerables ocasions, torturar, assassinar a gent innocent, assassinar a gent no tan innocent… i diverses altres accions que impliquen saltar-se la llei. Sempre, això sí, amb l’objectiu d’impedir la mort de mil·lions de persones. 24 és per mèrits propis la millor sèrie d’acció de la història de la TV, però és precisament un personatge com el de Jack Bauer qui li dóna aquell plus que la converteix en un producte imprescindible per a tot aquell afeccionat a les sèries.
La trama de la tercera temporada és globalment més sòlida que la de l’anterior, que es desviava en excés amb històries secundàries massa artificials com la de la filla de Bauer (tot i que acaba de forma magistral i queda disculpada per la presència d’Elisha Cuthbert), però també esdevé rutinària en els dos últims episodis, tot i així amb grans moments. Aquí allò que realment interessa és veure com Jack Bauer se’n surt, una vegada i una altra, de situacions cada cop més extremes i rocambolesques. Jack és Déu, mai morirà. I a partir d’aquí, un cop acceptat aquest fet, només queda disfrutar dels bons mals moments de 24, que n’hi ha i molts. De fet, recent devorada la tercera temporada, ja he començat la quarta. Aquesta vegada adquirida legalment, com Jack/Déu mana.

Puntuació: 9 | 10

dijous, 19 de març de 2009

LOST 5.09 | Namaste


Després d’haver hagut de passar una setmana sense la necessària dosi de Lost, van els guionistes i ens regalen un dels millors episodis del que portem de temporada. D’acord que sembla que la trama no arrenca, però tinc la sensació que serà una constant (no la d’en Faraday) durant tot el que queda d’aquesta cinquena etapa de la sèrie. He arribat a la conclusió que allò que intenten els guionistes és mostrar a l’espectador el procés de transició i evolució de personatges cap a l’inevitable final. Sí que podria donar la sensació que no passa absolutament res, però ans al contrari. Passen coses, coses importants, però no amb la intensitat de temporades anteriors. Tot i així hi ha grans moments, en aquest episodi també: aquella cabana…
Una pregunta que m’ha vingut al cap tot veient el capítol és: quan el Sr. LaFleur ha d’aconseguir roba per als nou vinguts, com cony s’ho fa per trobar-ne al seu armari del tamany adequat per a en Hurley? Ha cosit en un moment tres samarretes juntes?


Puntuació: 9 | 10

dimarts, 17 de març de 2009

WATCHMEN de Zack Snyder


Fa més d’una setmana que vaig veure Watchmen al cinema. El perquè de no haver fet cap mena d’escrit és perquè simplement encara no l’he poguda processar. El film no em va desagradar, però tampoc em va provocar l’entusiasme desmesurat que em pensava. Per mi Watchmen havia de ser LA PEL·LÍCULA de 2009. No perquè sigui un gran fan del còmic, que no en sóc, sinó més aviat per les expectatives creades al voltant del film abans de la seva estrena. Potser l’error va ser acabar de llegir la novel·la la mateixa tarda abans d’anar al cinema. Per això no em vull precipitar. Necessito un segon visionat, en versió original i assegut tranquil·lament a la butaca de casa. Només llavors podré emetre un judici de valor adient, com de fet m’ha passat amb altres pel·lícules*. Em resisteixo a no creure que Watchmen és l’obra magna de Zack Snyder. Això sí, els títols de crèdit inicials ratllen la genialitat absoluta.

* No així amb The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford i The Dark Knight, que ja des del primer minut de projecció em van portar a l’onanisme pur i dur, cinematogràficament parlant és clar, i a adonar-me que tenia davant mateix dues obres mestres del cinema, com de fet he pregonat per aquí en anteriors edicions.

UNITED 93 de Paul Greengrass


Feia temps que tenia pendent de veure aquesta pel·lícula, però em feia certa recança degut als esdeveniments que narra. Finalment ahir em vaig decidir i el resultat no ha pogut ser més decepcionant. Després de les bones crítiques que la precedien, la veritat és que United 93 no passa de ser un telefilm de dissabte a la tarda a Antena3. Un telefilm excel·lentment planificat i filmat per Paul Greengrass, però res més. La durada de la cinta, que transcorre a temps real, és excessiva en comparació a la poca trama que abarca i la presentació de la situació s’arriba a fer llarga degut a les numeroses, i la majoria innecessàries, escenes al control aeri, sobretot sabent a priori quin serà el desenllaç. De United 93 només en salvo els últims 20 minuts, que aconsegueixen posar realment neguitós a l’espectador. La resta del film es queda a mitges.

Puntuació: 6 | 10

dilluns, 9 de març de 2009

EL FUTBOL ÉS AIXÍ


A continuació un recull de frases típiques i tòpiques sobre el món del futbol, de les que hom pot fer ús durant la retransmissió d'un partit per tal de no semblar un inculte total a l'hora de conversar sobre aquest gran esport/negoci. Cal remarcar que absolutament totes les frases són reals i que, sorprenentment, encara avui es fan servir de forma totalment impune. Però primer de tot, cal conèixer breument el vocabulari emprat en aquest tipus de situacions:

Àrbitre: col·legiat o àrbit (aquest sempre l'anomenarem pels dos cognoms)
Davanter: ariet
Defensa: saga
Porter: meta o cancerber
Temporada: campanya o curs
Pilota: esfèric
Partit: matx, xoc o encontre

Un cop assimilat el llenguatge tècnic, podem fer ús de comentaris esportius per semblar uns entesos en el tema, tipus: "Com han quedat al Numància-Racing?" Noti's que sempre haurem d'anomenar equips menors o poc coneguts per al gran públic, per tal de fer constància de l'ampli coneixement que hem adquirit. Altres possibles equips poden ser: Valladolid-Almeria, Sporting-Celta, etc. Un cop fet aquest incís, podem procedir a deixar anar aquestes frases intentant, això sí, trobar el moment adient:
"El rival del Barça és el propi Barça"
"Si la pilota entra és gol"
"L'important és que l'àrbit no sigui el protagonista"
"Aquest jugador està barallat amb el gol"
"Els partits es guanyen al mig del camp"
"La tasca del centrecampista no és tan espectacular, pero és la més important a l'hora de guanyar partits"
"Aquest equip te verticalitat"
"El que aquest equip necessita és un davanter amb gol, un 9 pur"
"A l'entrenador l'han guanyat a la pissarra"
"Un córner és mig gol"
"Un bon control és mig gol"
"La Champions és una loteria"
"Els campionats a partit únic són una loteria"
"Perquè sigui gol, la pilota ha de passar totalment la linia"
"Li han robat la cartera"
"Un partit són 90 minuts"
"El partit no s'acaba fins que l'àrbit no pita el final"
"No hi ha rival petit"
"La lliga la guanya el més regular"
"No sempre guanya aquell que juga millor"

Per acabar, un recull de les millors frases d'aquell energumen anomenat Michel, que antany retransmitia els partits a TVE1. Cliqueu aquí. La pregunta que em faig a continuació és: Què és més greu, que hi hagi algú tan inútil a l'hora de comunicar, o que hi hagi algú que contracti a l'inútil...?

divendres, 6 de març de 2009

LOST 5.08 | LaFleur


El capítol d'aquesta setmana, que tracta sobre què va passar amb els personatges que van romandre a l'illa, continua gairebé amb la línia descafeïnada dels primers episodis de la temporada, on tampoc passava gran cosa. Es tracta més aviat d'una transició, d'altra banda necessària, per conèixer com han sobreviscut durant els tres últims anys. De fet sí que hi ha esdeveniments importants, però arriben amb tanta lentitud que la sèrie se'm comença a fer una mica pesada. Tot i així, hi ha moments clau per al desenvolupament posterior de la trama i un bon final de capítol, però que potser és massa previsible.
El que està clar és que la inclusió de tants personatges nous desvien massa l'atenció de la trama i dels personatges principals i a més, no tenen gens de carisma, exceptuant, això sí, en Faraday, en Linus i en Richard Alpert. Els altres careixen absolutament de qualsevol interès, especialment el de Juliet, un personatge que no s'aguanta per enlloc i que ja cansa.

Puntuació: 7.5 | 10

dijous, 5 de març de 2009

AND THE WINNER IS...


L'enquesta sobre què pensen les persones humanes del renovat disseny de Mundo Thorpe s'ha saldat amb la friolera de 5 vots. Fet que constata la meva sospita de que per aquí hi passa ben poca gent. És a dir, que es tracta d'un blog de culte. O també pot ser que les masses de lectors no es dignin a prémer el puto botó del ratolí per mandra a l'hora de votar... cosa bastant improbable però no impossible. I deixo de divagar perquè l'únic objectiu és allargar el text sense dir res, amb la intenció que sembli que tinc quelcom a dir quan realment no és així. Però, ei! Si amb els exàmens a l'institut em funcionava, perquè no aquí? En realitat no em funcionava massa... Aquí els resultats de l'enquesta:

60% Podria ser pitjor, almenys no has utilitzat la Comic Sans
20% És lo millor que he vist mai a la vida. Firmat, Stevie Wonder
20% Qui cony és el de la portada? És que sóc un puto inculte, audiovisualment parlant...
00% D'acord que el color rosa és dels 80's, però tot i així...

Encara que pugui semblar que tinc poca feina, ans al contrari. Però és que m'agrada perdre el temps d'aquesta manera tan estúpida... i bebent també, però el blog és més barat.