dimecres, 26 d’agost del 2009

REVOLUTIONARY ROAD de Sam Mendes


El que Todd Solondz resoldria amb un parell d'escenes, Sam Mendes ho converteix en un film de dues llargues hores insípid i sense la trascendència que la posada en escena sembla voler transmetre. Revolutionary Road es tracta de la història de desamor entre els dos protagonistes, que ja des del principi queda perfectament resumida, i que, posteriorment, s'allarga i s'allarga per mostrar una vegada i una altra allò que ja sabíem, sense explicar-nos res més que pugui convertir la trama en un relat interessant. El personatge del boig que diu la veritat està introduït amb calçador, d'una manera massa forçada; i els dos nens de la parella apareixen i desapareixen de pantalla segons li convé a Mendes i sense cap mena de coherència. L'únic destacable són les interpretacions, excepcionals totes, que, malhauradament, no salven el resultat final del film. Si Mendes segueix amb la seva tònica, és a dir, pel·lícula interessant, pel·lícula avorrida, pel·lícula interessant, pel·lícula avorrida (American Beauty, Road to Perdition, Jarhead, Revolutionary Road), la pròxima serà la bona. Esperem.

El millor: El pla final.
El pitjor: El to del film promet més del què acaba éssent.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Reflexió sobre LA VIDA de J.C.


La vida és una pel·lícula realitzada per un director desconegut que en ocasions firma amb el pseudònim de J.C. entre d'altres. La trama, un cúmul d'escenes avorrides i sense sentit unides per un fil argumental que fa aigües per tot arreu, tracta de dur l'espectador, mitjançant una durada excessivament llarga i plena de girs de guió absolutament innecessaris, cap a un final tràgic amb no se sap ben bé quina finalitat. El tractament de la història barreja gèneres com el de la comèdia romàntica amb el drama i la tragèdia, donant prioritat de forma descompensada a aquests dos últims, sense deixar de banda la comèdia més negra i irònica, servida puntual i sutilment per tal de complicar l'existència de l'espectador, que assisteix en primera persona a una inacabable i inexplicable sèrie de peripècies que posen a prova la pròpia paciència, per repetitives, poc originals i carents del més mínim interès.
La part actoral compleix de manera correcta amb els tristos papers que els han estat assignats. Però així com la part masculina, protagonista inclòs, està tractada amb pocs matissos i una motivació única i clara dels personatges, la part femenina del repartiment mostra una reacció als esdeveniments complexa i, gairebé sempre, difícil de comprendre. Cal remarcar la fallida evolució del personatge principal femení, narrada de forma poc coherent i certament brusca, que provoca que l'espectador no acabi d'assimilar del tot bé la seva transformació de noia simpàtica i agradable a filla de puta freda i sense sentiments, capaç de les més grans atrocitats envers el protagonista sense ni tan sols despentinar-se, fent que la narrativa de George Lucas i el traspàs d'Anakyn Skywalker al costat fosc semblin una obra mestra de la cinematografia.
Una experiència més agra que dolça, que no mereix ni seqüel·les ni remakes, i amb l'interès i atractiu d'un cagarro punxat en un pal.

El millor: La banda sonora i que tard o d'hora la pel·lícula s'acaba.
El pitjor: Tota la resta.

AVATAR DAY


Resulta encomiable el gest de James Cameron d'oferir gratuïtament una petita mostra del seu nou film, sense oblidar mai que es tracta d'una promoció. Haurien de ser més habituals aquesta mena de test screenings i així evitaríem assistir a segons quines mediocritats, que donen sentit, pel simple fet d'existir, a la descàrrega il·legal. No és el cas d' Avatar, que amb només 15 minuts de metratge saltejat ha aconseguit que m'empassi les meves pròpies paraules i que assisteixi a la seva projecció en 3D, pagant a gust els 9'50 € de l'entrada. Perquè això sí que és 3D de veritat, amb la profunditat i el volum que a priori el format promet, allà on Up es queda més o menys a mitges. Avatar la pel·lícula, la història, si bé no es preveu una obra mestra, sí que suposa veure a James Cameron plenament en forma després del seu últim gran film. I no, no parlo de Titanic.

dimecres, 19 d’agost del 2009

WHAT I LIKE ABOUT YOU


És estiu i Mundothorpe deixa a un costat la crítica pedant i, sobretot, covarda des de l'anonimat que la xarxa proporciona, per adentrar-nos en l'apassionant món de les fèmines televisives amb el rànking Top 5, tot parafrasejant la famosa cançó de The Romantics. I perquè no dir-ho, és un intent patillero de fer pujar l'audiència del blog...

1. Kaley Cuoco de The Big Bang Theory; el primer lloc no admet dubtes.

2. Christina Hendricks de Mad Men; no he seguit la sèrie malgrat els dos intents fallits de començar-la, però n'hi ha per repensar-s'ho.

3. Evangeline Lilly de Lost; no hi ha res de dolent en perdre's en una illa.

4. Dania Ramirez de The Sopranos; no val la pena recordar-la pel seu paper a Heroes, tan inútil com la pròpia sèrie.

5. Tricia Helfer de Battlestar Galactica; sense oblidar Starbuck...

A Mundothorpe som conscients que el rànking mereixia arribar fins a la posició 10, però ja m'he passat prou estona a Google i amb el fotut Photoshop retocant fotos i no en tinc més ganes. Pròximament, això sí.

dimarts, 18 d’agost del 2009

DE 7 A 6 | DE 7 A 5


La sequia estiuenca ha resultat ser... sequia estiuenca. Després d'una curta però divertida primera temporada de Psychoville, l'única que segueix aportant grans moments és la sisena de la genial Entourage. A part d'això, res més. Fa poc vaig comentar un parell d'estrenes qualificant-les amb un 7... massa optimista, poc habitual en mi. Doncs bé. Hung, la proposta de la HBO amb el recolzament d'Alexander Payne (director de Sideways, genial) no aconsegueix aixecar el vol. I tractant-se del sisè episodi (que no vaig ni acabar de veure) d'una sèrie de 25 minuts per capítol, la cosa és com a mínim problemàtica. I és que Hung es queda a mitges en tot, per tant també es queda amb un 6 de nota, éssent benèvol i pensant per un moment que a algú li interessa la qualificació que li pugui donar. Sóc conscient que no, però m'agrada escriure.

Ni la gran "eina" de Ray no salvarà la sèrie.

L'error més gran per part meva, va ser confiar en que Jerry Bruckheimer tenia quelcom interessant a oferir-me. Enrere queden els temps de grans clàssics moderns produïts per en Jerry: Beverly Hills Cop, The Rock, Con Air, Armageddon... ara més aviat perdut (forrant-se, això sí) en mediocritats televisives o en tonteries monumentals com Pirates of the Caribbean (recentment comentada a Mundothorpe com la saga es mereix: amb una referència petita però punyent, com si a algú també li importés). Dark Blue baixa directament del 7 al 5, amb només 2 episodis i mig d'innecessari visionat. I és que, definitivament, no tornaré a perdre el temps amb cap sèrie que no tingui continuïtat durant tota la temporada. La simplicitat en les trames d'aquesta sèrie és tan alarmant i repetitiva com l'esquema argumental d'un capítol de Baywatch. I almenys allà hi apareixien noies en banyador i/o bikini, de plàstic sí, però noies al cap i a la fi. A més a més, podíem assistir a la decadència de David Hasselhoff temporada rere temporada i als estrambòtics pentinats dels 90's de Hobby Buchanan. A Dark Blue, ni això.

Dylan McDermott, et seguirem recordant per la magnífica The Practice.

THE FALL de Tarsem


Encara em resulta inconcebible pensar que he tingut aparcada aquesta pel·lícula gairebé un any sencer sense ni tan sols tocar-la. Quan per fi m'he decidit a veure-la, m'he adonat del meu gran error, i és que m'he trobat davant d'una de les històries més fascinants visualment que he vist mai a la vida. No tan sols això, sinó que també m'ha semblat un conte deliciós, protagonitzat per una nena tan menuda com simpàtica i espontània, que omple de tendresa la ja de per sí màgica història. Resulta encara més inconcebible com grans obres visuals com The Fall, passin inadvertides en favor de coses com El laberinto del Fauno, film tan mediocre i avorrit com la totalitat de la filmografia de Guillermo del Toro, protagonitzat per Ivana Baquero (una nena que em cau especialment malament, i a la que només cal sentir parlar 2 segons per adonar-se de com és de repelent) que dista de la graciosíssima Catinca Untaru, la nena del film en qüestió. The Fall, presentada per David Fincher i Spike Jonze, és una obra que entra principalment pels ulls per, tot seguit, submergir l'espectador en una història que recorda, en certa manera, al film de Terry Gilliam The Adventures of Baron Münchausen barrejada amb el toc genial i inconfusible de Tarsem.

El millor: L'imagineria visual i la nena protagonista.
El pitjor: Que gairebé ningú en conegui l'existència.

dilluns, 17 d’agost del 2009

STATE OF PLAY de Kevin Macdonald


State of Play va passar sense pena ni glòria per les sales cinematogràfiques. El públic prefereix omplir les butxaques dels responsables de merdes com Epic Movie i derivats, o ximpleries com GIJoe o X-Men Origins: Wolverine. És una pena que films tan estimulants com State of Play quedin relegats a una inmerescuda ombra, a favor de subprodcutes com els abans mencionats. Part de la culpa la té també la gran quantitat de productes mediocres amb aspiracions de gran pel·lícula, que bombardegen les sales en excés. State of Play podria semblar un exemple més del baix nivell en general del cinema nordamericà actual, en part gràcies a l'enèsim estúpid títol espanyol, La sombra del poder, però no ho és. Ans el contrari. Es tracta d'un film molt ben estructurat amb un ritme que no decau mai tot i les seves 2 hores de duració. Amb una trama, basada en una minisèrie de la BBC, que barreja la investigació periodística amb la corrupció política i que, tot i que cau en certs clixés, enganxa l'espectador fins al final. El film es recolza també en un cast molt solvent encapçalat per Russell Crowe, amb el doble de volum que quan va protagonitzar Gladiator, on no desentona ni tan sols Ben Affleck en un paper no tan secundari, que desencadena tota la trama.

El millor: El cast i la intriga argumental.
El pitjor: El gir final de guió, massa impostat.

diumenge, 16 d’agost del 2009

UP 3D de Pete Docter & Bob Peterson


La nova producció de Pixar (nom que si es llegeix en català cobra una dimensió totalment escatològica) és simplement una de les pel·lícules més boniques, entretingudes i divertides que he tingut mai el plaer de veure. Una història tendra que manté el somriure de l'espectador durant tot el metratge. Un film rodó.
També ha suposat per mi la primera pel·lícula que he vist en 3D. El cinema està en una crisis econòmica i, sobretot, creativa. Però si les grans productores pretenen salvar el seu negoci mitjançant unes ulleres incòmodes (que maten directament qualsevol possibilitat de practicar el fantàstic esport de "enrollar-se al cine") i una sensació de volum insuficient i del tot decepcionant, a un preu de 9,50€ ho tenen clar... almenys amb mi que no hi comptin.

Up, en 3D o no, un a must see indispensable

divendres, 14 d’agost del 2009

PUBLIC ENEMIES de Michael Mann


Devia fer un mes que tenia una versió screening d'aquest film, però la meva devoció pel cinema de Mann ha pogut amb la curiositat i he esperat a veure Public Enemies amb la millor qualitat possible. Dia de l'estrena. Primera sessió. Puntual com un rellotge per veure la nova i esperada pel·lícula de Michael Mann, un dels millors directors actuals...
La decepció no ha pogut ser més gran. Public Enemies és una pel·lícula que ve a dir no res, més enllà de la cacera de Dillinger per part de l'FBI, amb un guió que, deixant de banda un parell de molt bons diàlegs, presenta un trama avorrida i sense cap tipus d'interès. La participació de Christian Bale és poc més que anecdòtica, interpretant un personatge, el del perseguidor, sense cap mena de matís, totalment pla. Més curiós resulta encara el desaprofitament absolut dels personatges secundaris, plans tots també, i amb les cares conegudes de gent com Stephen Dorff, Channing Tatum, Leelee Sobieski, James Russo, Giovanni Ribisi o Lili Taylor, entre molts d'altres, que es limiten a una simple participació testimonial, amb no se sap exactmanet quin propòsit. D'altra banda, Johnny Depp, protagonista absolut, es limita a posar cara de seriós durant tot el film, i poca cosa més, sense aconseguir que el seu personatge sigui, almenys, mínimament carismàtic. És evident que quan Depp s'aparta de la interminable i innecessària saga de Pirates of the Caribbean, o de l'enèsim personatge estrambòtic de l'antany interessant Tim Burton, poc té a oferir com a actor.
Pel que fa a la part tècnica, Mann fa ús de la tecnologia digital, com ve éssent habitual en els seus últims films. Respecte a la textura que aquest format ofereix no hi ha res a objectar. El principal defecte de Public Enemies és, precisament, la càmara de Mann. El 98% del metratge està filmat càmera en mà, i genera un estil visual massa carregat i no coherent en absolut amb l'època que aquest retrata, pel que resulta difícil trobar certa credibilitat, per exemple, en un tiroteig dels anys 30's a ritme de videoclip. Un error que lastra totalment el resultat final d'un film ja de per sí insufucient i indigne del seu director, un tipus que ens té acostumats a deixar el llistó ben amunt. No en aquest cas, malhauradament.

dimecres, 5 d’agost del 2009

DEXTER | QUARTA TEMPORADA


La primera temporada de Dexter va aparèixer silenciosament i, amb nocturnidad y alebosía, va clavar una punyalada al cor de l'espectador i ens va regalar una sèrie rodona, perfecta. Semblava impossible superar el nivell de la carta de presentació d'aquest assassí en sèrie d'assassins en sèrie, però amb la segona temporada no només es va superar la primera, amb un final apoteòsic, sinó que també va pujar la temperatura gràcies al personatge de Lila, sexual i psicòtica a parts iguals.

Lila, una mala opció per estrany que pugui semblar

Després de la bona trajectòria de les dues primeres sessions, la premisa de la tercera feia pensar que la sèrie continuava per bon camí, però malhauradament no va ser així. La trama de la següent temporada es va estancar, capítol rere capítol, amb una història repetitiva que semblava no anar enlloc degut a la seva manca de dinamisme i a la falta de personatges realment interessants, per acabar amb un final anticlimàtic i poc satisfactori. No és una temporada dolenta, pero està a anys llum de les dues primeres.

La germaneta xicotot, la dona-mestressa-de-casa-sexy i l'amant sonada

Per sort, la promo de la quarta sembla indicar que l'arribada al món del fill de Dexter, aquest setembre, depara, com a mínim, moments còmics a l'alçada de les millors expectatives i relega la tercera temporada a una etapa de transició necessària, cap a un nou arc argumental que s'intueix excepcional, amb moments dignes del millor Dexter.