dimecres, 23 de desembre de 2009

MODERN FAMILY | 1.01

Només m'ha calgut veure mig primer episodi de Modern family per adonar-me que estava davant d'una de les comèdies més fresques i divertides de la televisió nord-americana actual, creada per Christopher Lloyd. Comença la descàrrega compulsiva de la primera temporada de Modern family.

PETE YORN & SCARLETT JOHANSSON | BREAK UP

Disc totalment imprescindible, per la seva música amable, el joc entre les dues veus i l'enlluernant participació de la voluptuosa Scarlett Johansson. Una delícia de dona i de disc.





dimarts, 22 de desembre de 2009

SOMETHING SOMETHING SOMETHING DARK SIDE

Des de fa un temps Family Guy comença a patir el mateix símptoma que The Simpsons porta fent patent les últimes temporades; i és que entre reposicions ininterrompudes i una excessiva quantitat d'episodis, fan que les dues sèries (sobretot la de Matt Groening) hagin perdut l'espontaneïtat i l'originalitat, per caure en una successió de gags rutinaris, fàcils i previsibles que no estan al nivell del de les primeres temporades. A Family Guy (molt superior als mediocres últims temps de The Simpsons) es fa evident d'una manera no tan acusada gràcies a la definició formal de la pròpia sèrie, concebuda com un producte surrealista i absurd des del primer moment. Però Something someting something dark side no funciona com a episodi allargat, ni de bon tros, com Blue Harvest (la primera entrega basada en Star Wars). I la gràcia pròpiament dita, queda relegada a quatre gags comptats i en l'atractiu de veure, un cop més, l'univers de Lucas representat amb els personatges de Family Guy. Més enllà d'això, Something something... no ofereix res de nou a l'horitzó digne de ser disfrutable, sobretot tenint present l'adaptació brillant que en va fer, ja fa uns anys, el programa de Cartoon Network, Robot Chicken, creat per Seth Green, que posa veu al personatge de Chris a Family Guy. Almenys, al final tot queda en família.

Shhhh Aaaaaaagh Shhhh Aaaaaaagh Shhhh Aaaaaaagh

El millor: La referència final a Back to the future II.
El pitjor: Navega amb el pilot automàtic.

AVATAR | James Cameron

Ladies and gentleman, you are not in Kansas anymore. You are on Pandora.

Avatar és, en el seu visionat en 3D, una experiència única, espectacular i, de moment, insuperable. La història de la pel·lícula, calcada formal i esquemàticament de The last of the mohicans de Michael Mann, i farcida de clixés i de moments excessivament previsibles, queda relegada a un segon pla a favor d'una espectacular posada en escena, fins ara mai vista. Qualsevol escena d'acció, especialment la batalla final, perfecta, és excusa suficient per pagar els 10 euros de l'entrada, asseure's a la butaca i disfrutar d'un film, en principi revolucionari, presentat pel millor director d'acció de la història del cinema. Avatar s'ha d'entendre com una demostració d'allò que el 3D és capaç d'oferir, on la història és un simple vehicle secundari amb l'únic objectiu de deixar a l'espectador amb la boca oberta. Qualsevol altra interpretació, com buscar la quintaescència de la guionització, em sembla errònia.


El millor: La càmera, l'aspecte visual, les escenes d'acció i el personatge del Coronel Miles Quaritch, que té les millors frases de la pel·lícula.
El pitjor: Una durada excessiva.

dilluns, 14 de desembre de 2009

CARRIERS | Àlex & David Pastor

Resulta encomiable l'esforç dels dos germans Pastor de dur a terme una pel·lícula madura, intel·ligent, allunyada de les estridències de manual i també per part de la productora a l'hora de confiar en els dos nouvinguts a Hollywood. I és que des del primer cop d'ull al poster oficial, on els protagonistes apareixen amb la cara tapada per les màscares mèdiques, ens adonem que Carriers no té la intenció de ser la típica pel·lícula amb quatre ensurts calculats i amb els actorets de moda. Ans el contrari, el film dels Pastor s'inclina cap al to de produccions com Dawn of the dead de Zack Snyder o similars. Però aquí acaben les similituds, perquè Carriers no és una pel·lícula de zombies, ni tampoc de terror, és un film de personatges enfrontats a una situació límit. Però a la narració li manca intensitat i, sobretot, més originalitat en algunes escenes mil vegades vistes i, francament, previsibles. Carriers no és un film dolent, ni molt menys, però arriscar una mica més en el desenvolupament de la narració l'hauria convertit en quelcom infinitament més interessant i no tan rutinari. Tot i així s'agraeix l'esforç i s'entreveu una carrera molt més que prometedora per part dels germans Pastor i, perquè no dir-ho, de Chris Pine a.k.a. James T. Kirk. I des de Mundothorpe s'aclama el fitxatge d'Emily VanCamp, una actriu que aixeca "passions" des de la seva participació a Everwood, una sèrie inofensiva a recuperar algun diumenge de ressaca i avorriment.

Àlex & David Pastor observant estupefactes com el seu compte corrent s'eleva de manera estratosfèrica.

El millor: El plantejament formal del film, impecable.
El pitjor: Els records nyonyos en Super 8 dels dos germans.

diumenge, 13 de desembre de 2009

THE PRISONER | Season Finale


Tal com preveia, el final de The Prisoner versió 2009 no ha decebut i, fins i tot, aixeca el vol després d'un cinquè capítol menys interessant del que cabria esperar en una mini-sèrie que consta d'un total de 6. El gran problema de The Prisoner per no arribar a ser un producte magistral és que concentra tot el seu interès en un misteri principal massa eteri sense comptar amb subtrames secundàries que generin prou interès, deixant el protagonisme gairebé absolut a Jim Caviezel i a Sir Ian McKellen i com aquests reaccionen davant d'un enigma al que li manca la tensió in crescendo necessària. Tot i així, la mini-sèrie deixa un molt bon sabor de boca gràcies a una posada en escena exemplar, a l'exhuberant presència de Hayley Atwell i, sobretot, a una sensació d'enrariment que domina tota la producció i que li otorga aquest tret diferencial tan especial, per arribar a un final coherent i a l'alçada de les expectatives. Ben aviat, la versió original de 1967.

El millor: Sir Ian Mckellen i la proposta formal.
El pitjor: Li falta contundència a la trama.

dimecres, 9 de desembre de 2009

ROMANZO CRIMINALE | 1.01

Tot i que Romanzo Criminale, basada en la pel·lícula homònima, data de 2008, no és fins que Canal+ n'ha començat l'emissió que m'ha estat possible veure aquesta magnífica sèrie en unes condicions mínimament òptimes. I és que, a hores d'ara, segueix sense comptar amb subtítols, fet que provoca que el seu visionat sigui única i exclusivament en espanyol, a menys que es tingui un domini de l'italià tan elevat com jo de l'anglès (ehem). Efectivament, Romanzo Criminale és un producte europeu, però a l'alçada de les millors produccions nord-americanes. I resulta sorprenent que sigui un pseudo-país de mafiosos com Itàlia (amb tot l'ànim de ser faltón) qui ens ofereixi una sèrie tan allunyada de les nefastes imitacions que acaparen els límits de les fronteres yankees (no així Anglaterra, amb una producció audiovisual excel·lent). Romanzo Criminale (Roma Criminal a Canal+) narra l'auge del crim organitzat durant la Roma dels 70's, una ciutat que fins llavors no comptava amb una màfia pròpiament coneguda com a tal. De factura formal impecable, la sèrie italiana no té absolutament res a envejar a, per exemple, The Sopranos, producció de la HBO amb no poques similituds amb aquesta, tan en l'aspecte narratiu com en el conceptual. Queda clar, doncs, que Romanzo Criminale és un producte, com a mínim, estimulant i, si continua en la mateixa línia més enllà del seu primer episodi, té tots els números per esdevenir una sèrie indispensable i, de pas, demostrar que, almenys, els spaguettis sí que són capaços d'oferir produccions tan ben parides com aquesta, mentre que a Espanya hom s'ha de conformar (potser merescudament) amb merdes del tamany de El internado, El comisario, Hospital Central... i un llarg etcètera infame que abraça gairebé la totalitat de la patètica creació audiovisual espanyola. Doncs ja s'ho faran.


El millor: Absolutament tot.
El pitjor: Absolutament res, Romanzo Criminale és perfecta.

diumenge, 6 de desembre de 2009

MISFITS

Agafa Heroes, introdueix-hi sexe, tocs d'humor cafre, drogues, elimina'n els personatges absurds i, sobretot, fes que sigui bona i tindràs Misfits, sèrie britànica amb una primera temporada de 6 episodis que relata la vida de cinc joves inadaptats condemnats a realitzar treball comunitari i que, de sobte, obtenen superpoders. Misfits no compta amb el pressupost de Heroes, però tampoc és necessari. I és que encara que la premisa sigui descaradament la mateixa (fins i tot hi ha una petita broma al respecte), la producció britànica opta per una trama menys pretensiosa. El gran mèrit de la sèrie són els personatges i, especialment, el protagonista principal, un autèntic imbècil que proporciona els moments més còmics i que deconeix quin és el seu poder.

Antonia Thomas, un plus afegit.


dijous, 3 de desembre de 2009

STAR TREK | J.J. Abrams

Lluny de la mediocre saga cinematogràfica i de la nefasta sèrie que, inexplicablement, ha arrossegat una multitud de fans al llarg de la seva innecessàriament extensa història, el reboot de Star Trek de la mà del creador de Lost s'ha traduït en una pel·lícula de ciència-ficció d'engranatge perfecte, enfocada principalment a l'acció de gran pressupost i amb l'aspecte visual impecable característic de J.J. Abrams. La gran virtud d'aquest film és, precisament, que el seu director no és fan de la sèrie, fet que fa que Star Trek tingui únicament l'objectiu de ser un producte entretingut, sense pretensions, i deixar de banda els fotuts trekkies, gent infame orgullosa de ser un puto freak, generalment de gènere masculí, amb un criteri nul, clars indicis d'obesitat i amb una "última frontera" impossible d'aconseguir anomenada relació sexual. Mort als trekkies!

El millor: La mà de J.J. Abrams.
El pitjor: Els putos trekkies.

dimarts, 1 de desembre de 2009

THE PRISONER | 1.01 - 1.02

Mini-sèrie de 6 capítols i remake de la sèrie britànica homònima de la dècada dels 60's, The prisoner explica l'enigmàtica història d'un protagonista del que no sabem el nom, anomenat Number 6 a partir del moment en què es desperta de sobte en una misteriosa vil·la, on ningú coneix l'existència del món exterior i tothom rep un nom numèric. Comandats per un, aparentment, despiatat personatge interpretat per Sir Ian McKellen, que hom anomena Number 2. En els dos episodis que he vist fins ara, la principal virtud de la sèrie és que sap manipular perfectament l'espectador, de forma que si en algun moment s'arriba a intuïr qualsevol aspecte de la intriga, l'ambient enrarit i misteriós s'encarrega de mantenir la tensió i confondre l'audiència de manera molt intel·ligent i, sobretot, sense trucs barats ni efectismes. Un producte de factura impecable, elegant i amb una durada ajustada que, de ben segur, no decebrà en el seu desenllaç. Seguirem informant.

FUGA DE CEREBROS | Fernando González Molina

Pel·lícula absurda, estúpida, fàcil i previsible. Fuga de cerebros és una tonteria com una casa. Però, contra tot pronòstic, he de reconèixer que he rigut molt. I és que el film fa gala d'un humor negre i gruixut sense cap tipus de complexos, gràcies, sobretot, al fet de comptar entre els principals protagonistes amb un discapacitat físic, un cec i un gitano, que proporcionen els moments més delirants del film; sense oblidar la participació secundària d'actors com David Fernández, Mariano Peña i Álex Angulo, entre d'altres, i la presència d'Amaia Salamanca, únic i principal motiu pel que he vist la pel·lícula.