SUPERMAN/BATMAN PUBLIC ENEMIES | Sam Liu

Enèsima demostració per part d'una de les editorials més importants del món del còmic, en aquest cas DC, que desaprofita el fet de comptar amb dos personatges tan carismàtics com Superman i Batman per oferir una cinta d'animació més que mediocre. Comença a ser una tendència, per part de Marvel també, produir pel·lícules direct to DVD on la qualitat tècnica, el disseny de personatges i d'escenaris i el guió, brillen per la seva absència. El preu de mercat continua éssent el d'un film normal, però l'animació, cutre, sembla feta amb les mateixes presses que a qualsevol sèrie de TV de dibuixos animats, donant un resultat pobre que deixa una sensació a estafa. Una sèrie de TV es produeix a un ritme ràpid, per tant es podria arribar a entendre que l'animació sigui austera, que el dibuix sigui pobre (cosa que tampoc serveix d'excusa), sobretot en un producte de Bruce Timm, un tipus que fa de la simplicitat la seva màxima virtud (?). Però el que resulta sorprenent és que en una pel·lícula amb un temps de gestació considerable i no dirigida únicament als nens, es tracti el públic d'estúpid amb un producte simplement ridícul, sobretot tenint en compte que Wonder Woman presenta una qualitat que aquesta no arriba ni a olorar (així com Green Arrow: First flight, Hulk vs Wolverine i Hulk vs Thor de Marvel, autèntica porqueria audiovisual). No pretenia trobar una obra mestra de l'animació quan vaig veure Superman/Batman Public enemies, però per fer una merda d'aquestes característiques més val quedar-se a casa.

El millor: ...
El pitjor: Que per culpa d'aquesta crítica pugui semblar un freak dels còmics. Res més lluny de la realitat.

FUNNY PEOPLE | Judd Apatow

Partint de la base que el trailer de Funny people destrossa qualsevol possibilitat de sorprendre l'espectador, explicant la pel·lícula escena per escena, no em tallaré ni un pèl en desvetllar l'aspecte de la trama que cregui convenient, ja que si a la distribuïdora no li importa una merda, a mi tampoc. La nova comèdia del director de The 40-year old virgin ofereix una nova oportunitat de veure Adam Sandler en un paper allunyat, més o menys, del tipus de personatges que interpreta, en una pel·lícula de Judd Apatow allunyada de la cinematografia d'aquest director. Sandler protagonitza la història d'un còmic que ha triomfat professionalment però que no té ningú amb qui compartir el seu èxit. Quan li diagnostiquen un tipus de leucèmia decideix fer un acte de redempció i contractar un còmic principiant (Seth Rogen, també co-guionista). I el que comença com un film que es distancia de l'humor gruixut de Judd Apatow, que fins i tot compta amb Janusz Kaminski com a director de fotografia, per explicar una història amb sentiment, de cop i volta i sense saber ben bé perquè, esdevé en la seva segona meitat (dels 140 minuts que dura) en una descafeïnada comèdia romàntica (que això sí, acaba no aconseguint la noia) on Sandler, un cop curat de la malaltia, intenta recuperar el seu amor de joventut. Explicada amb lentitud, la segona part sembla més aviat un intent del director per homenatjar la seva autèntica família en pantalla (interpretada per la seva dona i les seves dues filles), amb una trama pesada que no porta enlloc i que resulta excessiva per duració, per manca d'interès i, sobretot, perquè trenca amb allò que ens han explicat al principi i que tant prometia. El personatge de Rogen, a més, passa de ser el co-protagonista a interpretar un titella amanerat, un personatge estúpid que actua únicament com a comparsa de Sandler per, finalment, tornar a un final, d'acord amb la història original, que hagués pogut semblar molt més digne si Apatow ens hagués estalviat almenys mitja hora de l'espisodi familiar. Tot i així no considero Funny people un film fallit (sí una mica irregular), perquè Sandler en aquest tipus de papers és molt més que acceptable, perquè la primera meitat és massa bona per donar-li l'esquena (sense ser tampoc una meravella), perquè té molt bons moments (divertits i dramàtics) i, sobretot i des d'un punt de vista totalment subjectiu, perquè el to de la pel·lícula i com Apatow construeix els personatges em transmet tan bon rotllo que estic disposat a perdonar-li la part final. Una part final que si bé no està a l'alçada de la resta del film, tampoc resulta excessivament abominable. Al cap i a la fi, Apatow és el responsable de The 40-year old virgin. Respect.

El millor: La primera meitat i Adam Sandler.
El pitjor: La segona meitat i Seth Rogen.

STAY TUNED

Les noves temporades de sèries ja consolidades per fi van fent acte de presència durant aquest mes de setemebre, convertint el que havia estat un estiu més aviat sec en un allau de productes de televisius que provoquen un autèntic esforç mental, per part de l'espectador, a l'hora d'organitzar-se. Més encara si hom ha comès l'error d'obviar la segona temporada de True Blood (que de moment, deixant de banda l'irregular primer episodi, presenta una segona entrega igual o més estimulant que la primera, amb menys carn això sí), havent de recuperar-la un cop acabat l'estiu.

La primera en tornar va ser Entourage, que manté el mateix nivell en aquesta sisena temporadaque en les anteriors. L'únic petit problema és que es tracta d'una sèrie massa lleugera com per seguir-la setmana rere setmana (sobretot tenint en compte que els episodis duren menys de 25 minuts). És un d'aquells productes divertits i entretinguts que s'han de reservar i, un cop acumulats uns quants capítols (si no temporades), fer una intensa sessió. És molt més gratificant.

The Big Bang Theory va començar la tercera temporada aquest dilluns. Tot i que els moments còmics continuen en forma, el meu únic alicient és i serà Kaley Cuoco. És més, si fos per mi la sèrie es portaria el nom de Kaley Cuoco i els altres quatre.

It's always sunny in Philadelphia és una de les sèries més cafres que he vist a la vida. Les dues primeres temporades són boníssimes però quan apareix Danny DeVito, a la tercera, arriba a cotes magistrals. Dir que és una sèrie d'humor negre és quedar-se curt. Una espècie de South Park, però amb persones reals. I espero que en la seva cinquena temporada, que acaba de començar, continuï igual de genial.

Què dir de The Office? La millor sèrie d'humor de la història que, en la seva sisena temporada, recupera el to més humorístic al que havia renunciat, en part, a la temporada anterior. Si hi ha algú que encara no ha vist The Office, no mereix l'aire que respira. Punt.

Aquest diumenge comença la quarta temporada d'una de les 5 millors sèries de la televisió actual, Dexter. La promo promet bastant, però ja veurem com es desenvolupa el protagonista amb la recent paternitat i si torna a agafar el ritme de les dues primeres. A priori la premisa és prou atractiva.

Flash Forward comença aquesta mateixa nit l'emissió de la seva primera temporada. Al principi de conèixer la seva existència no em va cridar massa l'atenció, però saber que darrera hi ha David S. Goyer (guionista de Batman Begins i The Dark Knight, no cal dir res més) em genera força més espectatives. Veurem en què queda, perquè vendre-la com la successora de Lost em sembla, com a mínim, agoserat. Lost només n'hi ha una i és impossible ni tan sols intentar arribar al seu nivell. Però li dono una oportunitat. Per cert, fixeu-vos en les dues cares que apareixen al centre de la meitat inferior de la imatge...

I mentrestant, per si no fossin poques les sèries a seguir, continuo reparant l'error d'haver aparcat True Blood i amb la mastodòntica empresa de veure totes i cada una de les 8 temporades de la necessària 24. I tot això mantenint una vida laboral i social més que acceptable.

WHAT I LIKE ABOUT YOU | PART DEUX

Tenir una setmana de vacances enmig del mes de setembre, no tan sols proporciona una sensació de malsana comfortabilitat en saber que tothom està treballant menys tu, sinó que, principalment, també proporciona molt de temps lliure. És per això que les actualitzacions a Mundothorpe comencen a esdevenir desproporcionades, excessives, compulsives i vés a saber què més. Però, ei! Tan se me'n refot. Així que, heus aquí la continuació del Top 10 que setmanes enrere vaig deixar a mitges:

6. Michelle Lombardo de Californication. Apareix en un parell o tres d'episodis, però pel simple fet de fer-ho xarrupant un gelat en forma de pirulo mereixeria el segon lloc del Top 5... sinó m'hagués oblidat d'ella la primera vegada. Això sí, ni la seva presència salva l'avorrida segona temporada.

7. Michelle Ryan de Bionic Woman. Dubto que ningú hagi vist el remake de la famosa sèrie dels 70's, de fet, jo em vaig quedar a mig episodi pilot bàsicament perquè era mediocre, i això que també hi feia acte de presència l'Starbuck.

8. Anna Torv de Fringe. La protagonista de la creació més recent de J.J. Abrams, tot un nou descobriment que tampoc fa que m'enganxi a una sèrie de cas per episodi, tot i comptar amb una trama de rerefons que promet ser tan interessant com llunyana.

9. Elisha Cuthbert de 24. Jack Bauer no només salva el món les vegades que siguin necessàries, sinó que també té temps per fer aquest monument, la seva filla. Llàstima que sigui l'única sèrie de les que segueixo d'aquest rànking i ella ja no hi aparegui.

10. Minka Kelly de Friday Night Lights. Enorme sèrie que va acusar una devallada important al principi de la tercera temporada, però que va deixar dues primeres sessions memorables i l'aparició constant de Minka Kelly vestida d'animadora.

DE VIATGES EN EL TEMPS

You're just not thinking fourth dimensionally!

Com que la temàtica temporal tractada al cinema m'apassiona, per fi m'he decidit a veure dues pel·lícules que tenia aparcades des de feia molt temps. La primera, The Jacket protagonitzada per Adrien Brody i Keira Knightley, es tracta d'un film enmarcat amb una atmosfera estranya, gairebé malsana, que podria recordar en certa manera a 12 Monkeys de Terry Gilliam, entre d'altres coses, perquè també transcorre en un manicomi. La segona, Primer, un exemple no ja de com fer una peli amb un pressupost petit, sinó més aviat de com idear una obra de ciència ficció amb quatre tristos duros (realment barata, però no per això menys estimulant).

Una pel·lícula que va passar bastant desapercebuda per les sales comercials i que presenta una idea de partida atractiva: el protagonista és internat injustament en un manicomi i sotmès a experiments de correcció del del·liri que, sorprenentment, li permeten viatjar a través del temps. Per començar, no he entès a què es deu el títol del film. En cap moment es fa evident que sigui la jaqueta (camisa de força) amb què l'inmovilitzen la que li proporciona el do de desplaçar-se a través de l'espai-temps. Més aviat es dona a entendre que és el petit receptacle on el confinen el que desencadena els esdeveniments. El principal problema de The Jacket és que en cap moment posa tota la carn a la graella i es limita donar prioritat gairebé absoluta a la relació amorosa entre els dos protagonistes (bastant sobtada, però d'altra banda comprensible tractant-se de Keira Knightley). El to de la pel·lícula és fred, distant, però adequat. El què passa és que aquest distanciament s'accentua de tal manera a partir de la mitja hora que, finalment, la trama es limita a viatge al futur i tornada, sense profunditzar ni en el perquè, ni en el com, ni tan sols a treure una mica de suc a l'assassinat que desencadena el conflicte. Un film que, tot i que té bons moments, perd força a mig "viatge" i no sap oferir un argument amb més pes, tot i comptar amb la presència de Jennifer Jason Leigh, Kris Kristofferson, Kelly Lynch i Daniel Craig com a personatges secundaris.

El millor: La premisa argumental.
El pitjor: No arrisca.


Primer va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Sundance l'any 2004 i va rebre excel·lents crítiques. De fet, per això la vaig adquirir ja fa uns anys, però després d'un primer intent va estar postergada fins avui. Primer és una pel·lícula gens fàcil de digerir, ideada per un freaky (en aquest cas el director/productor/guionista/etc.) i concebuda com a puzzle temporal, del que l'espectador no és conscient fins a ben entrada la narració. 2 amics construeixen una màquina del temps al garatge de casa seva i a partir d'aquí comença una trama que poc a poc es va tornant més complexa degut al muntatge saltejat i inconnex que Shane Carruth utilitza. Després d'uns primers 20 minuts de diàlegs matemàtics de gent rareta (tenint en compte que Primer dura 70 minuts és un temps bastant considertable), té lloc el primer viatge al passat. Fins aquí bé, però llavors l'espectador és testimoni d'una de les narratives més incoherents, dignes del Lynch més passat de rosca, per acabar amb un final que, un cop passats els minuts després de la projecció, sembla més clarificador. Primer és, sobretot, una pel·lícula que requereix més d'un visionat i, tot i que em sembla que finalment he entès de què anava la paradoxa, no crec que m'hi torni a posar. Almenys no d'aquí poc. Tot i així segueix éssent un exercici cinematogràfic estimulant, amb pressupost nul i que, encara que no entenguem res mentres la veiem, condueix l'espectador a una reflexió posterior força gratificant.

El millor: La proposta com a concepte (s'entengui o no).
El pitjor: La proposta com a concepte (s'entengui o no).

ARUITEMO, ARUITEMO (STILL WALKING) | Hirokazu Kore-eda

Magnífica pel·lícula de personatges que demostra una vegada més que es pot fer una petita gran obra indepentdentment del fet de comptar amb un pressupost elevat. La història quotidiana d'una família japonesa, on aparentment no hi succeeix res de trascendent, que serveix com a excusa per mostrar alguns dels trets característics que conformen la cultura del país del Sol i, un cop acabat el metratge, adonar-nos, no tan sols que hem estat testimonis d'un exercici cinematogràfic excepcional, sinó també que allò que crèiem que no tenia a priori la més mínima importància durant la projecció ha esdevingut en una història tendra, carregada de matissos i subtileses, que romandrà en la memòria de l'espectador durant molt de temps.

El millor: L'epíleg.
El pitjor: El ritme pausat pot fer enrere a més d'un.

INGLOURIOUS BASTERDS | Quentin Tarantino

Llargament esperada, la nova pel·lícula de Quentin Tarantino no decepciona en absolut tot i semblar potser el film menys Tarantino de la seva cinematografia, ja sigui perquè es tracta de la seva primera història no ubicada en el present o bé perquè Tarantino evoluciona en el seu estil narratiu. Els seus 153 minuts de duració es disfruten fàcilment gràcies a les seqüències plantejades, resoltes amb els habituals hàbils diàlegs. Si bé en algun moment s'acusa un cert allargament en alguna de les escenes, la gràcia i el saber fer de Tarantino compensen de sobres aquest petit, minúscul entrebanc per oferir-nos una de les més estimulants cintes sobre la Ocupació Nazi amb un final apoteòsic.
Brad Pitt (fent de Brad Pitt) en un paper més secundari del que es podia preveure, dóna pas als autèntics protagonistes del film: Christoph Waltz com a Hans Landa, el caçajueus i Mélanie Laurent com a Shosanna Dreyfus. Els bastards sense glòria són una mera excusa per explicar una història de venjança que culminarà de forma explosiva i també per oferir una de les escenes més memorables, pel seu desenllaç, en la carrera de Tarantino: l'escena de la taverna, amb la participació gairebé única i exclusivament dels integrants secundaris del cast.
Sense la intenció de desvetllar cap aspecte de la trama, Inglourious basterds ofereix, principalment, una anti rigurositat històrica que s'agraeix, molta diversió i ser el film on Tarantino tracta pitjor a les dones que hi participen... Potser sí que tot el que caga en Quentin em sembla or, però és que tot el que caga ho caga tan bé, que és inevitable.

El millor: La taverna, el final i la presentació d'Hugo Stiglitz.
El pitjor: Li falta ben poc per ser una obra mestra.

MÄN SOM HATAR KVINNOR - MILLENIUM 1 | Niels Arden Oplev

Basada en el llibre Los hombres que no amaban a las mujeres, Män som hatar kvinnor beu de tots i cadascun dels clixés de la novela negra, però atrapa l'espectador amb una història atractiva i entretinguda que decau lleugerament en l'últim tram. I és que, com passa a gairebé totes les grans trames de misteri, el final esdevé rutinari i esquemàtic perquè, bàsicament, només n'hi pot haver un: el descobriment de l'assassí. I aquest, habitualment, mai serà prou satisfactori envers les espectatives que s'han creat, sobretot si la tensió durant tot el metratge està tan ben resolta com en aquesta pel·lícula. Em ve al cap un film on el final (?) està a l'alçada de la trama, i aquest és Memento de Christopher Nolan. Män som hatar kvinnor no és Memento ni de lluny, no és la intenció tampoc, però tot i així és una bona pel·lícula.

El millor: Noomi Rapace.
El pitjor: El final previsible, però d'altra banda inevitable.

CRANK HIGH VOLTAGE | Neveldine & Taylor

La segona part de Crank és una llista infecta de despropòsits que condueixen a enlloc. Neveldine & Taylor demostren amb aquesta innecessària seqüel·la que la primera part (una pel·lícula d'acció divertida i trepidant) va ser fruit de la casualitat i que, sobretot, no tenen ni puta idea de què cony fer amb una càmera. Crank High Voltage, un clar exponent del no-cinema elevat a infinit.

El millor: Que s'acaba.
El pitjor: Neveldine & Taylor continuen produïnt merda.

THE BEAST 1.01 | Pilot

Degut a la mort de Patrick Swayze, aquesta setmana he anticipat el visionat d'una sèrie que tenia a la llista des de feia temps: The beast, que narra la història d'un inspector de policia amb tendència a saltar-se la llei per resoldre els seus casos. A diferència de la magnífica The Shield, amb la que comparteix temàtica, la sèrie de Swayze està tractada amb un to molt menys realista i, fins i tot, amb girs de guió no del tot creïbles, que tenen com a única finalitat sorprendre l'espectador, però que destaquen més per la seva incoherència (el personatge de Swayze dispara un llançamíssils des de la finestra d'un edifici en plena ciutat per tal d'impressionar uns traficants, fa explotar un cotxe i la policia ni tan sols investiga d'on ha vingut el tret). El personatge de Swayze és l'arquetip de policia experimentat i sobrat que tantes i tantes vegades hem vist, i el seu company el noi jove que aprendrà les seves tècniques per, finalment, caçar-lo a ell (de fet, semblen gairebé calcats de Training day). Un episodi pilot que no és dolent, però que tampoc destaca per res en especial més enllà de l'interès en veure l'últim treball d'aquest actor desaparegut recentment.

THE 40 YEAR-OLD VIRGIN | Judd Apatow

La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula, la veritat és que no em va agradar gens. Devia tenir un d'aquells dies de merda tan habituals en l'existència de l'ésser humà, que sempre em fan venir al cap aquella cançó de Louis Armstrong anomenada "What a wonderful world". Podria considerar un gran error el fet de rebutjar la pel·lícula de Judd Apatow durant tants anys, si això no m'hagués dut a redescobrir-la fa ben poc, i no només a fer-me passar les 2 hores més diveritdes en molts, molts anys (només comparables al moment en què finalment duus a terme aquella fantasia sexual que fa temps que et ronda pel cap... sí, sí, aquella tan "indecent", considerada il·legal en ves a saber quin cony d'estat nordamericà), sinó a ser testimoni (per segona vegada) d'una de les més grans comèdies de la història del cinema i, sobretot, d'una pel·lícula absolutament rodona.
La premisa de The 40 year-old virgin queda clara des del mateix títol. A partir d'aquí comença una successió de gags, hilarants alguns, genials la majoria, i escenes antològiques (la tàctica per lligar amb la bibliotecària sense dir res forma part ja del meu repertori) interpretades amb la tendresa i patetisme habitual que Steve Carell demostra en els seus millors personatges, és a dir, l'Andy Stitzer del film en qüestió i el Michael Scott de The office. Però no s'acaba aquí, The 40 year-old virgin es compon d'una llarga llista de secundaris perfectament perfilats i mesurats (Paul Rudd, Seth Rogen, Elizabeth Banks, etc.), que acaben d'arrodonir a la perfecció la pel·lícula. Un clàssic instantani, l'obra mestra de Judd Apatow.

El millor: El guió, Steve Carell i el "moment Laura Bottrell."
El pitjor: L'escena del nigga a la botiga, del tot prescindible.

DEATH RACE | Paul W.S. Anderson

The Death Race 2000 és un clàssic de culte de la dècada dels 70's. Protagonitzada per David Carradine i Sylvester Stallone (quan encara no el coneixia ningú), és una de les pel·lícules més celebrades de la factoria de Roger Corman, un director especialitzat en cinema cutre. I The Death Race 2000 és cutre, molt cutre. Però també és divertidíssima i precursora d'un dels videojocs més mítics dels 90's: Carmageddon. Per això, quan vaig saber que Paul W.S. Anderson en preparava el remake, la meva primera reacció va ser de rebuig, sobretot tenint en compte que la gran majoria de les pel·lícules d'aquest director fan molta pudor. Però una d'aquelles tardes de dissabte avorrides en què necessites veure quelcom sense pensar, la vaig "adquirir" i la sorpresa no va ser del tot negativa.
Death Race no és una gran pel·lícula, no cal veure-la per arribar a aquesta conclusió. Però sí que és un "vehicle" d'entreteniment prou digne, que no pretén res més que això, entretenir. I ho aconsegueix amb escreix gràcies a la presència de Jason Statham (un actor amb quelcom més a oferir que patades i cops de puny, però decidit a continuar en aquest tipus de papers, allunyant-se de Lock & Stock i Snatch) i a una solvent posada en escena per part d'Anderson que, si bé no és una meravella artística, sí que s'aparta de la mediocritat de Resident Evil o de merdes com AVP. La participació de Joan Allen i Ian McShane (de la sèrie Deadwood, magistral), sumades a unes agraïdes dosis de sang i fetge i a la presència de dones voluptuoses que es limiten a remenar el cul (com ha de ser en aquest tipus de cine), acaben d'arrodonir un producte que no aporta abolutament res al món del cinema, però que almenys es deixa veure sense produir arcades a l'espectador o aquella sensació tan incòmoda i punyent anomenada "vergonya aliena" (si heu vist What happens in Vegas, amb Cameron Diaz, sabreu de què parlo... en una altra tarda de dissabte molt, molt avorrida).

El millor: No avorreix, que ja és molt.
El pitjor: Volem més sang, sobretot tenint en compte la original.

THE HANGOVER | Todd Phillips

"The Hangover es una película divertida, que no baja el pistón en todo el trayecto. Su punto de partida es divertido. Cada situación es divertida. La mayor parte de los diálogos son divertidos frase a frase."

"Como comedia excéntrica, 'Hangover' es un refrescante sorbo de las debilidades humanas. (...) es como ver 'Memento' interpretado por 'los tres chiflados'."

"Una de las comedias más divertidas, inteligentes y mejor construidas de los últimos tiempos (...) una sucesión de situaciones disparatadas que un guión cargado de filigranas y sólido como una roca, hila a la perfección."

Després de veure The hangover, i tornar a llegir les múltiples crítiques positives, he arribat a la conclusió que qui té una gran ressaca són públic i crítics que han encumbrat aquest film al lloc més alt del Box Office. Això, o tothom ha tornat tocat de les vacances per culpa del sol. The hangover parteix d'una idea calcada de Dude, where's my car? per continuar amb un esquema exactament igual de pla, però amb la diferència que aquesta no fa gràcia, ni puta gràcia. A Dude, where's my car? les situacions estrambòtiques de l'endemà eren el motor d'un argument que, de tan estúpid, feia gràcia i proporcionava, a més, moments antològics. A The hangover, contínuament es té la sensació que el millor és allò que ja ha passat, que ni tan sols hem vist, i que no veurem fins al final, justament als títols de crèdit i en forma de fotografies. No hi ha situacions especialment divertides, la majoria dels diàlegs no fan riure, no és intel·ligent i, sobretot, no és Memento interpretada per 'los tres chiflados' (!). Definitivament, hi ha gent que no sap beure.

El millor: El pit de Heather Graham.
El pitjor: Bàsicament, que no fa massa gràcia.

DISTRICT 9 | Neill Blomkamp

Per fi una pel·lícula de ciència ficció/acció on els nordamericans no són els protagonistes ni tampoc els salvadors. I és que ja resultava bastant pesat des de fa temps que els extraterrestres apareguessin sempre al cony de país de les barres i estrelles; lògic d'altra banda si es té en compte la procedència de la majoria dels films en qüestió. A District 9 els esdeveniments tenen lloc a Johanesburg, un fet obvi sabent que el director i part de la producció provenen de Sud Àfrica. Amb la participació també de Peter Jackson, District 9 té la ciència ficció com a punt de partida, però acaba esdevenint un excepcional film d'acció ple de violència, molta sang, entreteniment i humor, on el trepidant ritme no decau ni tan sols un moment. Una pel·lícula de crispetes i Coca-Cola, però de les bones (la peli, no les crispetes... bé, les crispetes també; la Cola no, que era Pepsi).

El millor: Sharlto Copley i la violència, divertidíssima.

El pitjor: Res de res.

THE BOAT THAT ROCKED de Richard Curtis

El vaixell que feia aigües

Richard Curtis és el responsable de les comèdies britàniques més populars de les últimes tres dècades des de The Blackadder fins a Love actually, passant per Four weddings and a funeral. Amb The boat that rocked torna a comptar amb un extens repartiment ple de les figures més representatives de l'escena britànica actual, més la presència de Philip Seymour Hoffman, gran entre grans.
Malhauradament, Curtis no sap aprofitar aquest gran avantatge i ofereix una història amb plantejament i... final, obviant completament el nus i, sobretot, el conflicte que ha de donar peu a la trama, que queda desdibuixat en favor d'escenes absurdes, l'una darrera l'altra, sense que hi hagi un timó (al tanto a la metàfora... ehem) principal que faci avançar la història. De fet, hauria de parlar més aviat de la no història, perquè a part del mínim rerefons dels intents per part del govern de tancar la ràdio pirata, les seqüències de The boat that rocked s'assemblen més a l'estil d'una sèrie, que no pas a una trama coherent i compacta que se suposa en una pel·lícula que, a més, dura 2 hores. De fet, el film funcionaria perfectament per episodis d'un típic serial de la BBC i se la podria considerar un bon i digne entreteniment. Però farcir un llargmetratge de gags sense cap lligam entre si, no funciona, no funciona de cap manera.
Alguns d'aquests gags busquen directament la rialla fàcil i el que aconsegueixen és allargar la trama absurdament i sense cap mena de gràcia i, principalment, caure en el ridícul. Perquè, aviam, quin sentit té fer del personatge interpretat per Nick Frost un iman per les dones, quan és evident que amb l'aspecte que llueix, un puto gordo bàsicament, no es menjaria ni un torrat? Es pot utilitzar com a gag puntual, no dic que no, però com a recurs habitual és més aviat lamentable i, sobretot, inversemblant. Deixem de banda la correcció política. Les noies, en general, no projecten el seu ideal d'home en un obès, i menys el tipus de noies que apareixen al film. És un fet impepinable i punt. També hi ha un altre moment, relacionat amb una boda, de vergonya aliena, però aquest el deixo per qui vulgui veure la pel·lícula que, tot sigui dit, es deixa veure bastant fàcilment gràcies a la seva genial banda sonora i a la major part del reparitment.

Perquè The boat that rocked és més aviat un exercici de nostàlgia per una època ja passada, com queda patent des dels crèdits d'inici, carregada de cançons que algú amb un mínim nivell musical més enllà del puto Bustamante i incapacitats musicals varis, sabrà apreciar com cal; això és The Kinks, The Easybeats, David Bowie, Dusty Springfield, The Beach Boys, Jeff Beck i un llarg etcètera inacabable que conformen el principal atractiu en què es recolza el film; sense oblidar la posada en escena de Richard Curtis que, una altra cosa no, però de filmar en sap. És una llàstima, axió sí, que no tingui el mateix talent a la taula de muntatge, perquè la mateixa pel·lícula amb 40 minuts menys seria un entreteniment gairebé perfecte.

El millor: La banda sonora, evidentment.
El pitjor: La inconsistència de la proposta.

THE INFORMERS de Gregor Jordan

L'obra literària de Bret Easton Ellis ha proporcionat múltiples traduccions cinematogràfiques amb desigual èxit. Si bé la més coneguda és American Psycho, un film estimulant però amb un final irregular que s'allarga innecessàriament perquè no sap com acabar, l'adapatació amb un resultat més òptim és The rules of attraction de Roger Avary (coguionista de Pulp Fiction), un film en majúscules que mereixia molta més repercussió de la que va tenir.
The informers s'ha estrenat als EEUU direct to DVD, cosa que no feia presagiar massa bona sintonia. Però tenint en compte que el director és Gregor Jordan, responsable de Buffalo Soldiers i de la divertidíssima Two Hands amb Heath Ledger (peli australiana que vaig tornar a veure l'altre dia i amb la que m'ho vaig tornar a passar tan bé com el primer cop), que l'extens cast inclou a Wynona Ryder, Billy Bob Thornton, Kim Basinger, Mikey Rourke, Chris Isaak, Rhys Ifans i el difunt Brad Renfro entre d'altres, i que el trailer prometia una pel·lícula amb el mateix estil ambientat als 80's que Less than zero (un altre film basat en un llibre d'Easton Ellis, protagonitzat per Robert Downey Jr.), tot feia pensar que la cosa acabaria bé. Doncs no és així. The informers, amb guió del propi Ellis, es perd en un cúmul de personatges sense incidir del tot en cap d'ells, i en algunes subtrames secundàries innecessàries, que s'intueixen més extenses i profundes al llibre del què són al film, bàsicament perquè no aporten res a la trama (la història on participen Rourke i Renfro és simplement absurda). La narració dels personatges principals careix de la intensitat i trascendència necessàries que la situació demana. Optar per un to fred envers els fets de la història és una opció, però es corre el risc de caure en una falta d'interès per part de l'espectador sinó es fa correctament; que és, precisament, la principal lacra d'un film on el principal interès es resumeix en la presència d'Amber Heard, que es passeja mig despullada durant tota la pel·lícula, i de l'excepcional banda sonora.

El millor: La càmera de Jordan, l'estètica i Chris Isaak.
El pitjor: Que tot faci aigües per culpa d'un guió que no va enlloc.

I LOVE YOU, MAN de John Hamburg

Comèdia simpàtica i inofensiva protagonitzada per Jason Segel i pel genial Paul Rudd, que per mi sempre serà el mític Brian Fantana. Tot i la insistent mania de Hollywood d'allargar les comèdies fins als 100 minuts de durada, I love you, man es veu amb gairbé tanta facilitat com s'oblida després. El film conté alguns gags d'humor groller, però se centra principalment en la relació entre els dos amics, cosa que s'agraeix, amb una història menys superficial del que pot semblar i que mai esdevé empalagosa, tot i tenir el típic final que respon al mateix esquema argumental de sempre. Compta també amb la participació de Rashida Jones (de la sèrie The Office), J.K. Simmons, Lou "Hulk" Ferrigno i Jon Favreau (actor i director de la divertidíssima Iron Man). Per passar una bona estona i res més.

El millor: Paul Rudd i la presència de Rashida Jones.
El pitjor: La intrascendència del film.