Lluny de la frívola Dead Set, arriba de la mà de Frank Darabont la nova sèrie de zombies. Més seriosa i, sobretot, més cinematogràfica que la seva predecessora britànica, The Walking Dead apunta maneres, en el seu episodi pilot, a convertir-se en la gran sèrie de la temporada per damunt de Boardwalk Empire (que no acaba d'aconseguir, en el seu quart episodi, la intensitat que una història de gangsters requereix). La cadena AMC s'està posant, poc a poc, a l'alçada de la gran HBO. Temps al temps.
La primera temporada es podia considerar bizarra degut a l'estrany to de la sèrie, entre humor bèstia, frikisme i algun apunt cap al drama que deixava l'espectador fora de lloc. Eastbound & Down es mantenia a un gran nivell gràcies a una comicitat sortida de mare i políticament incorrecta, que retratava el sexe i les drogues amb total despreocupació. La segona temporada no segueix el mateix camí. Molt més irregular que l'anterior, sembla haver perdut el rumb de la història, i mostra una falta d'humor i mala llet preocupant.
Una de les millors comèdies actuals (amb el permís de The Office, que ja fa temps que no dóna més de si), seguiex mantenint el mateix excel·lent nivell de la seva primera temporada, amb una perfecta combinació d'humor i bons sentiments. Claus els personatges de Manny i, sobretot, Phil Dunphy. Menció a part mereix Sofia Vergara, que ocupa el primer lloc en la meva llista de la carta dels reis.
Remake de la sèrie dels 60's que va passar a la posteritat gràcies al seu mític opening theme. La nova versió no suposa res de nou al món de les sèries, però alguns moments d'acció molt ben aconseguits i la possibilitat de poder veure-la en HD i disfrutar dels colors de l'illa tropical com mai, fan d'aquesta Hawaii Five-0 una proposta intrascendent, però simpàtica.
Família de policies irlandesos, debat constant entre llei i justícia, una trama de rerefons amb corrupció policial en les altes esferes i la ciutat de New York com a escenari d'una sèrie procedimental que, si sap evolucionar correctament, pot convertir-se en un drama molt més que correcte.
Nova aposta de la NBC després del fracàs merescut de Flashforward. Afortunadament, aquesta vegada sembla que les coses s'estan fent bé. I és que si al principi s'ha intentat comparar aquesta sèrie amb Lost per culpa dels salts temporals en la narració, The Event esdevé un producte amb personalitat pròpia gràcies al seu primer episodi, una mescla de diferents elements que han fet exitoses a altres sèries. Potser no és el súmum de la originalitat, però enganxa des del minut 1.
Produeix HBO, escriu Terence Winter (guionista de The Sopranos) protagonitzen Steve Buscemi & Michael Pitt i dirigeix Martin Scorsese. No cal dir res més per adonar-se que Boardwalk Empire és LA SÈRIE de la temporada que, en el seu tercer episodi emès fins el moment, es manté a un nivell excel·lent.
Actualització-seqüel·la de la sèrie Nikita, un d'aquells insulsos productes dels 90's nascut a partir de la pel·lícula de Luc Besson. La versió actual resulta molt més estimulant gràcies a un pilot que, a priori, promet una trama més treballada i a la presència de Maggie Q, motiu suficient per donar una oportunitat a la nova Nikita sense ni tan sols pensar-s'ho dues vegades.
Enèsima adaptació cinematogràfica del famós arquer, narrant en aquesta ocasió com el personatge arriba a ser la llegenda que tothom arribarà a conèixer. Robin Hood no és una mala pel·lícula, al contrari, és la història d'aventures de sempre, ben feta, ben interpretada i molt entretinguda... però res més. I del director d'Alien, Blade Runner i Gladiator s'espera quelcom més que la típica pel·licula per passar l'estona i, sobretot, hom es pregunta quan es deixarà de productes intrascendents i tornarà finalment a desplegar tot el seu veritable talent, ocult des de fa ja massa temps.
Nou irregular film en la irregular carrera de Winterbottom. The killer inside me és un film fred i distant en excés (característica habitual en la filmografia del director britànic), i això li acaba passant factura. I tot i l'excel·lent recreació dels 50's, el to general, que recorda a algunes pel·lícules dels germans Coen, i un parell d'escenes que fan entreveure el que podia haver estat un gran producte, The killer inside me no aconsegueix plasmar la intensitat que la història requereix i es queda a mig camí de gairebé tot. Una llàstima, tenint en compte què i qui hi havia entre mans.
Hollywood insisteix en les adaptacions cinematogràfiques de còmics amb l'esperança de que soni la flauta i poder així omplir les arques per a continuar fent més adaptacions, remakes i seqüel·les del tot innecessàries. Jonah Hex lluita amb totes les seves forces per apartar-se del qualificatiu d'innecessària, per caure de ple en el pantanós terreny de pel·lícula infecta, avorrida, sense el més mínim interès ni en la història ni en els personatges, muntada amb el cul i amb la irritant presència de Megan Fox fent de puteta que remena el cul i els seus ortopèdics pits de plàstic, sense mostrar el més petit atisbe d'aptitud actoral. I, francament, ja cansa. Resumint, Jonah Hex és un estúpid matxembrat d'explosions absurdes i seqüències encara més absurdes que no és capaç d'entretenir ni un sol dels seus escassos 80 minuts. De fet, no ha aconseguit ni que l'acabés de veure.
Justified, basada en un relat d'Elmore Leonard (que també exerceix de productor), és una curiosa sèrie que comença amb un magnífic episodi pilot, per aparcar a continuació la interessant trama principal a favor d'alguns capítols auto-conclusius que no aporten absolutament res, però que, sorprenentment, resulten d'allò més simpàtics. Finalment, Justified reprèn el vol i, sense arribar a ser una sèrie excel·lent, regala a l'espectador un producte molt ben parit que basa el seu principal atractiu en el mode de vida típic americà de Kentucky i en el caràcter del seu curiós protagonista, un cowboy modern amb un estricte codi de justícia que mai abandona el seu barret.
