dimarts, 30 de novembre de 2010

ROOM IN ROME | Julio Medem

Pseudo-pel·lícula pseudo-pornogràfica que no se salva ni fent aparèixer en pantalla les dues actrius protagonistes despullades durant tot el metratge, únic fet destacable d'un puto rotllo com una casa amb els diàlegs més ridículs que he sentit en molt de temps i amb moments d'autèntica vergonya aliena. Ni els cossos perfectes d'Elena Anaya i Natasha Yarovenko han fet possible que aguantés més de la meitat d'un film que, això sí, he visionat amb una erecció constant.

dilluns, 29 de novembre de 2010

THE TOWN | Ben Affleck

Excel·lent pel·lícula amb una història no massa original, que Ben Affleck sap conduir de manera impecable, demostrant no tan sols que és un gran director amb un futur brillant, sinó també que no és tan mal actor com alguns proclamen.

THE OTHER GUYS | Adam McKay

A Mundothorpe és sagrat tot allò on participi Will Ferrell. The Other Guys queda lluny de les anteriors joies de la comèdia del tàndem Ferrell/McKay, però la vis còmica de Marky Mark i alguns gags genials marca de la casa ajuden a millorar un film que es queda a mig gas en masses ocasions.

dissabte, 20 de novembre de 2010

MAD MEN | Season 2

Mad Men és una sèrie perfecta. I la segona temporada és encara millor que la primera.

diumenge, 7 de novembre de 2010

PEARL HARBOR | Michael Bay

Deixant de banda el sentiment patriòtic i l'exaltació de l'exèrcit, inevitables en el cinema de Michael Bay, Pearl Harbor em continua semblant una gran pel·lícula bèl·lica a destacar més enllà dels seus 40 minuts centrals de batalla. Bay és capaç de tonteries com la innecessària saga Transformers, però a Mundothorpe Pearl Harbor es compta entre els seus millors films junt amb The Rock, Armageddon i Bad Boys 2.

dissabte, 6 de novembre de 2010

MAD MEN | Season 1

Excelsior! Mad Men és la millor sèrie en actiu de la televisió. Punt.

dimecres, 3 de novembre de 2010

SPARTACUS BLOOD AND SAND | Season 1

He de reconèixer que m'ha costat reprendre la primera temporada de Spartacus: Blood and Sand, abandonada des de feia mesos. Després d'un pilot interessant, el gran problema de la sèrie són els seus tres horribles episodis següents, on la història no va enlloc i la majoria de personatges, protagonista inclòs, esdevenen totalment insípids, mantenint el seu principal i únic interès en la gran quantitat de sexe i violència que apareix en pantalla. És a partir del seu cinquè episodi, però, que Spartacus: Blood and Sand cobra la força argumental que la converteix en el què realment és: una sèrie extrema en tots els sentits, bizarra, violenta, gore, eròtica, deshinibida i, en definitiva, valenta. Valenta perquè mai a televisió s'ha vist tal quantitat de sexe i violència com a Spartacus, sense complexes ni nyonyeries, i que en HD cobren una nova dimensió. Per aquest simple fet la sèrie de Starz esdevé un producte únic, amb els seus defectes, però indispensable per entendre la nova era de la ficció televisiva, oferint, en els seus dos últims episodis, una història que es converteix en pura èpica, a un nivell excel·lent i superant en litres de sang les tres temporades de True Blood juntes.

dimarts, 2 de novembre de 2010

THE BOUNTY HUNTER | Andy Tennant

L'única anàlisi que The Bounty Hunter permet, és una exhaustiva repassada al cos de Jennifer Aniston i intentar arribar a una conlusió que ajudi a comprendre perquè Brad Pitt la va abandonar per un coi de sonada esquelètica amb una tropa de ves a saber quants fills a l'esquena. A part d'això, la pel·lícula és el típic producte intrascendent, amb el mateix esquema argumental i ingredients de gairebé totes i cada una de les comèdies romàntiques que Hollywood ha regalat durant les últimes dècades: una mica d'humor, una mica d'acció, una relació d'amor-odi, personatges secundaris pretesament còmics, una durada excessiva, i, sobretot i com no podia ser de cap altra manera, un final totalment previsible i feliç. És a dir, una (altra) peli innecessària, però que gràcies a la presència de Jennifer Aniston i la química amb Butler, encara es pot aguantar en una tarda d'inactivitat màxima.

SCOTT PILGRIM VS THE WORLD | Edgar Wright

Un autèntic deliri visual, desproporcionat i excessiu que s'oblida de la màxima del seu gènere, és a dir, entretenir. Scott Pilgrim VS The World és el resultat d'una fallida combinació entre còmics, videojocs i cinema, elevada a nivells estratosfèrics i amb la mateixa profunditat argumental que qualsevol beat'em up a què fa referència el propi film durant els seus innecessaris, avorrits i desmesurats 110 minuts de metratge.