diumenge, 26 de desembre de 2010

THE SOCIAL NETWORK | David Fincher

Que Facebook sigui l'invent més popular del Segle XXI no vol dir que el seu procés de creació i posterior polèmica siguin dignes d'una història de 120 minuts protagonitzada per un personatge estúpid i antipàtic al que dóna vida Jesse Eisenberg, actor(?) amb cara de tonto i molt ostiable que es col·loca en el núm. 1 del Top 5 de persones amb cara de tonto i molt ostiables, amb la perspectiva de quedar-s'hi bastant de temps. David Fincher embolica el guió de Sorkin amb paper de regal car i l'hi fa un llaç amb colors lluents, però tot i així no deixa de ser un text ple de fum que s'estira i s'estira i amb la mateixa història pretensiosa de sempre. El somni americà ja fa temps que cansa. La pitjor pel·lícula de Fincher que, òbviament, guanyarà molts premis Oscar. Et felicito fill.

PRINCE OF PERSIA - THE SANDS OF TIME | Mike Newell

Trunyo de proporcions considerables. Prince of Persia destripa el videojoc Assassin's Creed sense cap mena de vergonya, per perpetrar una de les pitjors pelis d'aventures que, precisament, fa aigües en totes i cadascuna de les seqüències d'acció. From the producer of Pirates of The Caribbean diu el cartell... almenys em van avisar, això és innegable.

dijous, 23 de desembre de 2010

THE SORCERER'S APPRENTICE | Jon Turteltaub

Mediocre pel·lícula d'acció(?) que passa a engrossar la llista de pelis mediocres en la mediocre carrera de Nicholas Cage en els últims anys, de la mà de Jon Turteltaub, un director mediocre. Exemple de la incoherència narrativa, The Sorcerer's Apprentice se salva de la lapidació indiscriminada gràcies a un Cage no tan ostiable com és habitual (possiblement perquè no n'és el protagonista absolut) i a uns efectes digitals gens originals però sí molt ben aconseguits. No m'he mort de fàstic veient-la, però sisplau, no cal una segona part.

diumenge, 19 de desembre de 2010

PLANET 51 | Jorge Blanco & Javier Abad & Marcos Martínez

Cinta d'animació excessivament lleugera que s'oblida tan ràpid com es veu. De producció espanyola, Planet 51 es recolza en un guió massa simple, infantil i poc original com per tenir-la en compte al costat de grans pel·lícules com Despicable me o les de la factoria Pixar. Tot i així, em quedo amb els seus numerosos encerts, com per exemple el gos/alien i el gos/robot (divertidíssims), i el sensacional disseny de producció, molt per sobre del dels personatges. Una llàstima que no s'hagi optat per una història més complexa.

GREEN ZONE | Paul Greengrass

Nova entrega del tàndem Greengrass/Damon després dels 2/3 finals de la saga Bourne. Green Zone és la història d'intriga política de sempre situada en el context de la guerra, narrada amb l'habitual mà ferma de Greengrass i amb un ritme que no permet que l'espectador es relaxi ni un sol moment. Un thriller per sobre de la mitja com a vehicle de crítica a l'administració Bush després dels atemptats de l'11-S.

divendres, 17 de desembre de 2010

DESPICABLE ME | Pierre Coffin & Chris Renaud

No té la màgia de les històries made in Pixar, però Despicable me és una agradable i divertida sorpresa entre tanta parida sense cap ni peus, especialment quan ve de Dreamworks. Un a-must-see no tan enfocat als nens com en un principi pot semblar.

dimarts, 14 de desembre de 2010

DEVIL | John Erick Dowdle

Entretinguda sèrie B creada per M. Night Shyamalan que, sense ser una gran pel·lícula, almenys presenta una història original situada en un ascensor, on els passatgers comencen a morir assassinats sense saber que un d'ells és el diable. No destacarà en la història del cinema, però fa passar una bona estona (curta), cosa que no pot dir el totxo del post anterior.

SALT | Phillip Noyce

Els primers 10 minuts de metratge són prou estimulants com perquè la posterior caiguda cap a la mediocritat i rutina argumental es faci encara més decepcionant. Un cop exposada la premisa, de manera patillera amb un flashback cutre i innecessari, Salt esdevé la típica història de sempre, previsible, avorrida i repetitiva que m'ha conduït a avançar-me cap al final, estalviant-me tota la parrafada, només per comprobar que, efectivament, el personatge de Liev Schreiber és el dolent. Cosa que es veu des del minut 10:01.

dissabte, 11 de desembre de 2010

RESIDENT EVIL AFTERLIFE | Paul W. S. Anderson

La primera part de la saga Resident Evil era dolenta. La segona encara era molt pitjor. La tercera no em vaig veure amb cor... Partint d'aquesta base, sabia que la quarta entrega no seria capaç de sorprendre de cap manera. Error. Resident Evil Afterlife no és només lo puto peor, sinó que a més és el clar exemple de com una productora no major és capaç de gastar-se una pasta desproporcionada en una merderada encara més desproporcionada, sense cap ni peus. El que resulta més sorprenent encara és que Paul W. S. Anderson, un tipus solvent (de vegades, poques) i visualment més que acceptable (la pròpia Afterlife té moments molt potents) es dediqui a parir mamarratxades de tal calibre, només per tenir la possibilitat de filmar la seva dona corrent i saltant a càmera lenta des de tots els angles possibles, en el que sembla una imitació cutre de The Matrix. La cirereta al pastís la posa Wentworth Miller, un pseudo-actor que s'hauria d'haver quedat tancat per sempre més a Prison Break, junt amb les temporades 2, 3 i 4.

THE AMERICAN | Anton Corbijn

Després de Control, una avorridíssima pel·lícula de dues llargues hores sobre Ian Curtis i Joy Division, que Michael Winterbottom va saber resumir prèviament en només trenta minuts a la magistral 24 Hour Party People, Anton Corbijn aprofita per desplegar el seu ritme pausat amb una història que, aquesta vegada sí, li permet fer-ho sense avorrir a les cabres. The American no és la pel·lícula més original del món, però el segell Corbijn impregna d'una personalitat única a tot el metratge i el converteix en un a-must-see no tant pel què, sinó més aviat pel com.

dilluns, 6 de desembre de 2010

THE WALKING DEAD | Season 1

Esperava de The Walking Dead una gran sèrie, sense tenir en compte, precisament, que es tractava de l'enèsima història de zombies. La nova proposta de la AMC transita per tots i cadascun dels tòpics del gènere i, el que és pitjor, sense aconseguir entretenir de manera satisfactòria a part del prometedor episodi pilot i una season finale que maquilla el seu resultat global. El gran problema de The Walking Dead és un protagonista sense carisma, uns personatges secundaris insípids (exceptuant els cinematogràfics Norman Reedus i Noah Emmerich) i que durant els quatre capítols centrals no passa absolutament res destacable. El ganxo guarro i a traïció del sisè episodi potser aconsegueix que segueixi la segona temporada, però no hi posaria la mà al foc.