SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS...

Només tinc dues cites ineludibles amb la programació televisiva i/o radiofònica: l'APM? i Sergi Pàmies. Cada dilluns a les 11h a RAC1, un geni amb qui comparteixo cognom. Mundothorpe marxa a descobrir món. Fins una altra... o no.

L'APASSIONANT MÓN DE LES SÈRIES

La primera temporada de True Blood em va semblar que es desinflava a mesura que avançava, capítol rere capítol, per arribar a un desenllaç anticlimàtic i amb un ganxo sense gràcia ni interès. Però el primer episodi de la segona temporada és, directament, dolent i avorrit. Quasi una hora de trama on no hi passa (gairebé) res que sigui mínimament entretingut i on ni tan sols l'abundant quantitat de nuus femenins podran evitar que abandoni la sèrie... almenys de moment.
I com que ni True Blood, ni Californication mantenen el nivell en les seves segones temporades (la de David Duchovny és lamentable), m'he decidit a renovar el repertori ara que també he aparcat, momentàniament, la quarta de 24 i la segona de Six feet under, adquirides legalment en DVD, però que no aconsegueixen despertar-me suficient interès, almenys no com ho feien Lost, Dexter (no així la tercera temporada), o The Wire.

Eastbound & Down és una producció de Will Ferrell (que també es reserva una breu i delirant aparició) per a la HBO que consta només de 6 episodis de menys de 30 minuts. Una sèrie realment punky i divertidíssima que barreja sexe, cocaïna, esteroides, violència i tota mena d'incorreccions polítiques al servei de l'humor més cafre sense cap tipus de pudor, cosa que s'agraeix. És la pel·lícula Talladega Nights, amb Will Ferrell, multiplicat per 100. Això sí, només per a fans d'aquest tipus d'humor.

Psychoville és una sèrie de la BBC a mig camí entre Little Britain i el David Lynch més passat de rosca, amb un ambient malsà i tètric que produeix que els tocs d'humor, absolutament negre, encara sobressurtin més. La llista de personatges és una autèntica galeria de psicòpates ridículs, tret d'un nan aparentment innocent que cada cop que s'enfada provoca explosions amb la ment. Una sèrie única, original, que de moment val la pena seguir.

The Unusuals és una sèrie que he començat a veure amb no masses esperances i que, sense ser una meravella, m'ha aconseguit enganxar (també potser perquè és l'única que porta un temps més que les altres i disposa de més episodis per veure). Al principi pot semblar la típica sèrie de policies de New York, i ho és, però conté elements que la fan prou entretinguda i, a moments, divertida (entre d'altres coses per l'aparició d'Adam Goldberg). A més, el tema de rerefons és la corrupció policial dins de la brigada, i a mi aquestes trames m'apassionen.

MENTIRAS Y GORDAS d'Albacete & Menkes

Puc afirmar amb rotunditat que Mentiras y gordas és, des d'avui, la pitjor pel·lícula que he vist mai a la vida, prenent el títol que ostentava fins ara a The Spirit. Per començar, Mentiras y gordas no es pot considerar ni pel·lícula com a tal, ja que no passa de ser un conjunt d'escenes ridícules amb diàlegs estúpids, sense ni cap ni peus, ni estructura narrativa, ni res de res. És un producte, una estafa, el reclam de la qual es basa exclusivament en un grupet d'aspirants a actors passejant-se mig despullats davant la càmera. He de reconèixer, però, que ha estat precisament aquest reclam el que m'ha fet perdre el temps d'una manera tan imbècil. Però la decepció ha estat encara més gran quan m'he adonat que es respirava un ambient gay durant tot el metratge, que a mi ni em va ni em ve. Farcint la pel·lícula de garrul·los sense samarreta i relegant l'explosiu cos d'Ana de Armas a un parell d'escenes comptades que, en comparació, resulten del tot insuficients. Cal esmentar, a més, que una dels responsables de l'execrable guió és l'actual Ministra de Cultura, Ángeles González Sinde. Una incompetent que promou la desconnexió d'internet allà on es produeixin descàrrgues il·legals i aboga per la defensa del seu cinema envers la pirateria. Un cinema, l'espanyol, subvencionat amb els impostos de tots els ciutadans, nosaltres, i que genera dèficit any rere any. Però ella i els seus col·legues de l'Acadèmia del cinema espanyol han de seguir omplint-se les butxaques amb sub-productes com aquest, Los crímenes de Oxford, la típica comedieta estúpida o amb l'enèssim film sobre la postguerra espanyola. Tot i així recomano veure Mentiras y gordas, gratis evidentment, perquè poques vegades a la vida es pot ser testimoni d'un cúmul tan gran de despropòsits, d'incompetència i directament, d'estafa que converteixen coses com Street Fighter o Dragonball Evolution en obres mestres. És precisament per aquest motiu que un 0 de nota no em semblava suficient i per això s'emporta un 3 negatiu, més que merescut.

El millor: Que els responsables d'"això" algun dia moriran i deixaran de produir merdes com aquesta.
El pitjor: Absolutament tot, especialment el guió, de vergonya aliena i alguns errors de càsting d'aquells que fan història.

CHE EL ARGENTINO de Steven Soderbergh

La bona impressió que em va causar The good german, una pel·lícula que tenia aparcada feia més d'un any, va fer que finalment em decidís a veure la primera part del díptic de més de 4 hores sobre els anys revolucionaris d'Ernesto Guevara. Che el argentino arrenca quan el Che coneix Fidel Castro a Mèxic, i acaba amb la victòria sobre les tropes del dictador Fulgencio Batista a l'Habana. Dues hores d'excel·lent metratge amb un estil gairebé documental, on destaca per damunt de tot la genialitat de Soderbergh, que impregna tot el film. Deixant de banda el magistral mimetisme que Benicio Del Toro i Demián Bichir aconsegueixen amb els seus respectius personatges, resulta sorprenent la naturalitat amb què intervenen tots i cada un dels membres del cast, augmentant així el caire realista que Soderbergh busca, per exemple, quan mostra alguna escena quotidiana sense importància aparent en la trama. Una pel·lícula excel·lent de visió obligada.

El millor: El simple fet que el film existeixi.
El pitjor: Absolutament res.

THE GOOD GERMAN de Steven Soderbergh

Steven Soderbergh firma la fotografia de totes i cada una de les seves pel·lícules amb el pseudònim de Peter Andrews. Per tant, es pot considerar The good german, una obra visualment magistral, a càrrec única i exclusivament del seu director. Soderbergh articula l'acabat formal del film ben bé com si hagués estat realitzat a la dècada dels 40's, fent al mateix temps un clar homenatge a Casablanca de Michael Curtiz, amb no poques referències a aquesta (començant pel poster, per exemple). La història, plena d'intriga i situada al Berlín del final de la Segona Guerra Mundial, compta amb tots els elements de les millors històries del cinema negre: l'investigador (Clooney), la femme fatale (Blanchet), el policia corrupte i, sobretot, una trama molt enrevessada que obliga a l'espectador a estar constantment atent per no perdre's cap detall. Si bé George Clooney es limita a fer de... George Clooney, destaca per damunt de tots l'aparició fugaç però intensa de Tobey Maguire, en un paper de sociòpata que es distancia molt dels personatges que habitualment interpreta.

El millor: L'aspecte formal del film.
El pitjor: Per dir alguna cosa, el paper de Clooney.

MICHAEL JACKSON 1958 | 2009

KNOWING d'Alex Proyas

Enrere queden els temps en què Alex Proyas era sinònim de qualitat, molta qualitat. Després de sorprendre amb The Crow i Dark City, van haver de passar 4 anys perquè el director nascut a Egipte d'orígens grecs, tornés al seu país d'adopció, Austràlia, i realitzés un altre film: Garage Days, una entranyable comèdia sobre els inicis d'una banda de música. Hollywood va tornar a trucar a la porta de Proyas amb el guió de I, Robot, un correcte film d'acció futurista que no anava més enllà de ser un simple vehicle de lluïment per Will Smith i les seves Converse, ple d'efectes digitals. Ara, amb Knowing, Proyas crea una atmosfera plena d'intriga que durant la primera hora aconsegueix que l'espectador desviï l'atenció de l'enèssim horrible pentinat de Nicholas Cage, per concentrar-se en una història que promet, en un principi, molt més del que finalment ofereix. La primera meitat del film culmina amb dues set pieces espectaculars: l'accident d'avió enmig d'una autopista, en "fals" pla seqüència, i el descarrilament d'un tren al metro, provocant tots dos infinitat de morts i explosions vàries.

A partir d'aquí la trama deriva en una absurda carrera contra el temps per intentar salvar la Terra d'una explosió solar que acabarà amb gairebé tota la vida del planeta, exceptuant-ne un nombre reduït de persones, escollits per no se sap ben bé qui (àngels o extraterrestres que viatgen en unes naus molt lletges), i que només serveix com a excusa per a presenciar la destrucció de la humanitat. Convertint així el que podria haver estat una molt bona pel·lícula de ciència ficció, en un producte estrany i fallit excessivament llarg one more time, i en una nova demostració que els bons temps cinematogràfics de Nicholas Cage romanen cada cop més lluny. I la veritat és que és una llàstima, perquè el film té una factura impecable.

El millor: La premisa argumental.
El pitjor: El final.

STREET FIGHTER, THE LEGEND OF CHUN-LI

L'aparició d'una nova pel·lícula basada en Street Fighter feia pensar que, per molt infumable que fos, de cap manera podria arribar a ser pitjor que aquell subproducte protagonitzat per Jean-Claude Van Damme l'any 1994. Però la 20th Century Fox, un cop més i seguint amb la línia iniciada aquest any amb X-Men Origins: Wolverine i Dragonball Evolution, demostra la quantitat de merda que és capaç de produir l'ésser humà si realment s'ho proposa. I és que tal nombre de despropòsits units en un sol film només es pot dur a terme a consciència, amb nocturnidad y alebosía. Resulta curiós que una productora es gasti una gran suma de diners en comprar el nom d'una llicència que compta amb mil·lions de seguidors, per realitzar una pel·lícula que res té a veure amb el producte original i que ni tan sols manté un nivell mínim de qualitat. La sensació després d'haver vist Street Fighter, the legend of Chun-Li és que la 20th Century Fox està dirigida per un grup d'executius papanates sense ni la més remota idea de cinema, no ja com a expressió artística, sinó ni tan sols com a negoci.

Chun-Li està incomprensiblement interpretada aquí per Kristin Kreuk, que té tan de xinesa com d'aptituds interpretatives, és a dir, zero. Una cara bonica amb uns recursos actorals que es limiten a un parell de gestos facials i a saltar durant tota la puta pel·lícula, sense cap mena de credibilitat. La resta del cast es limita a passejar per la pantalla pensant en el xec final, a excepció de Chris Klein. Resulta destacable l'esforç d'aquest pseudoactor de fer de cada una de les seves escenes una nova demostració, cada cop més exagerada, de com fer una interpretació pèssima, deixant constància de perquè la seva carrera mai no passarà de la muntanya de femta que és aquesta Street Fighter, the legend of Chun-Li, on no se salven ni les seqüències de lluita, mal planificades i pitjor filmades, que provoquen autèntica vergonya aliena, acompanyades de la puta música (?) rap de torn, que res té a veure amb la història. De versió cinematogràfica de Street Fighter només n'hi ha una, la pel·lícula d'animació japonesa de 1994, la resta és fum... fum tòxic.

El millor: La presència de Moon Bloodgood, one more time.

El pitjor: La resta de la puta pel·lícula.

Puntuació: 1 | 10

TERMINATOR SALVATION de McG

Resulta sorprenent que d'entre la porqueria que Hollywood produeix en massa, sobressurti de sobte un producte tan digne com Terminator Salvation. Resulta més sorprenent quan es tracta de la quarta entrega d'una saga que Terminator 3 es va encarregar d'enfonsar. Resulta encara més sorprenent quan darrera de la càmera hi ha McG, el tipus responsable de la infumable Charlie's Angels: Full Throttle (la primera part encara té un passi). Si bé McG ja va intentar distanciar-se de la superficialitat de les seves dues primeres pel·lícules amb We are Marshall, una entranyable història real sobre un equip de futbol americà que va perdre la major part dels seus jugadors en un accident d'avió, és amb Terminator Salvation quan demostra realment de què és capaç. Un film aspre, amb cert caire èpic, que es prèn seriosament allò que explica, amb la confiança de tenir quelcom interessant entre mans i no una simple continuació insípida com era la tercera part. La història, molt entretinguda, es beneficia principalment del carisma dels dos protagonistes, que suporten gairbé de manera igualada el pes d'un film que, amb un altre casting, podria no haver estat el que finalment és: una pel·lícula d'acció més que correcta, ben interpretada i amb un aspecte visual molt encertat que, espero, sigui l'inici d'una nova saga que pot donar molt de joc si es manté el nivell.

El millor: El disseny de producció, el cast i Moon Bloodgood.
El pitjor: El pròleg, algun personatge secundari inncessari, com el de la nena, i un final massa rutinari, tot i que afecten mínimament el resultat global del film.

Puntuació: 8 | 10

MUNDOTHORPE'S ART

Sam 'Ace' Rothstein from Casino

MUNDOTHORPE'S ART