SPARTACUS BLOOD AND SAND | S01E01 - S01E02

Violència, sang, suor, sexe... i més sexe. Spartacus blood and sand és 300 portada a l'extrem i feta sèrie. Si Sam Raimi, productor executiu, es manté al marge i es limita a deixar anar la pasta, Spartacus pot acabar éssent una gran sèrie d'acció allunyada d'aquella collonada que era Xena. De moment, els dos episodis emesos fins ara han proporcionat nombroses escenes de sexe descaradament provocadores, decapitacions, desmembraments, litres i litres de sang digital, Erin Cummings (Bitch Slap) i una Xena madureta tal com van venir al món, i un aspecte de còmic molt estimulant. Llarga vida a la ficció televisiva nord-americana.


El millor: Que algú tingui els collons de fer un producte televisiu d'aquestes característiques.
El pitjor: Alguna integració en croma que canta excessivament.

THE HURT LOCKER | Kathryn Bigelow

No és la gran pel·lícula que esperava trobar després d'haver llegit infinitat de crítiques positives. The hurt locker és una successió d'escenes (collonudes, això sí) sense gairebé lligams l'una de l'altra, que no arriba a la profunditat sobre la guerra (o no-guerra) de, per exemple, Jarhead de Sam Mendes. La intencionada no-trama impedeix que els personatges evolucionin de manera natural i, conseqüentment, la suposada tensió no m'ha semblat tal. The hurt locker és una bona pel·lícula, però les grans espectatives creades (excessives) m'han provocat certa sensació de decepció.


El millor: La mà de Kathryn Bigelow, els cameos i les interpretacions.
El pitjor: No té trama.

SHERLOCK HOLMES | Guy Ritchie

Queda clar que Guy Ritchie ha tornat i aquesta vegada és per quedar-se, almenys comercialment parlant. Sherlock Holmes no és una gran pel·lícula ni de bon tros. Ni tan sols una pel·lícula que que no s'oblidi en sortir de la sala. Però és un producte made in Ritchie, entretingut, divertit, gamberro i, sinó fos per la desastrosa Swept away, seria la menys Ritchie de totes les pel·lícules Ritchie (obviant la lluita analitzada a càmera lenta, menys artificiosa del què esperava, que es converteix en un dels millors moments del metratge). El gran problema del film és, precisament, una trama detectivesca que no aconsegueix despertar ni tan sols la meitat d'interès i misteri que la de l'entranyable Young Sherlock Holmes de Barry Levinson.


El millor: Els tres protagonistes, el look i la música.

El pitjor: Falta de misteri i intriga.

A PERFECT GETAWAY | David Twohy

Aparentment típica i tòpica, A perfect getaway és la història sobre una parella de viatge de noces a Hawaii que topen amb l'assassinat d'una altra parella també de lluna de mel, perpetrat per una altra parella d'assassins de la que es desconeix la identitat. La diferència amb altres pel·lícules d'aquest tipus és que A perfect getaway és, sobretot, gratificantment entretinguda. I això és gràcies a que el film juga constantment amb l'espectador a l'hora de descobrir qui són els assassins, donant pistes falses, despistant l'acció, despertant una simpatia malsana envers els personatges, introduïnt referències cinematogràfiques, obrint el tercer acte amb un gir de guió molt catxondo i, sobretot, comptant amb un càsting que no es pren seriosament, en absolut, el material que tenen entre mans. Elements que, sumats a la més que correcta realització de David Twohy (Pitch Black) i a la presència de Kiele Sanchez (que no abandona l'illa de Hawaii després de morir enterrada viva a Lost), converteixen A perfect getaway en una pel·lícula de diumenge tarda divertidíssima, sense pretensions i altament recomanable per passar una bona estona.

Kiele Sanchez segueix despertant passions a l'illa.

El millor: El guió, que juga contínuament amb l'espectador.
El pitjor: Una explicació final excessivament llarga.

JENNIFER'S BODY | Karyn Kusama

Jennifer's body neix gràcies a l'incomprensible èxit de Juno, la pel·lícula més sobrevalorada de 2008, escrita també per Diablo Cody. Jennifer's body, lluny de demostrar el suposat gran talent com a guionista de Cody, sí que suposa un producte per passar l'estona simpàtic, despreocupat i sense pretensions que el converteixen en un film entretingut i correcte. Si els apunts còmics no són suficients (cada aparició del professor amb una mà de garfi interpretat per J.K. Simmons, el vestit hortera de la protagonista al ball de l'institut, etc.), la pel·lícula basa el seu principal atractiu en la plastificada Megan Fox, regalant a l'espectador una escena lèsbica amb Amanda Seyfried que fa saltar espurnes. Però tot i els seus encerts, Jennifer's body és una pel·lícula voluntàriament tonta que s'oblida tan ràpid com es veu.

Amanda Seyfried, l'autèntica bellesa del film.

El millor: No es prèn seriosament a ella mateixa.
El pitjor: Ja que el propòsit és acalentar al personal, es troba a faltar més carn.

BITCH SLAP | Rick Jacobson

Bitch Slap és una aproximació fallida al cinema de sèrie B dels anys 70's protagonitzat per dones com Pam Grier, que fa aigües per tot arreu. El gran error del film és que no es pren a si mateix amb la suficient conya com perquè l'espectador es pugui riure de les incoherències que la narració presenta, i es recorre massa reïteradament a flashbacks inútils que no aporten res a la trama amb la molesta sensació, per part de l'espectador, que el director es pensa que està fent una pel·lícula molt guai quan realment no és així. Bitch Slap és una simple excusa per a presentar a tres protagonistes tetones i sotmetre-les a tot tipus d'accions per acalentar al personal. Recurs que em sembla lícit, encomiable i altament satisfactori i que portarà a l'espectador/a a tot tipus de tocaments varis abans que s'acabi la projecció, però s'agraïria una trama mínimament entretinguda que, almenys, m'hagués fet arribar més enllà del minut 40 de pel·lícula. Una altra vegada serà.


El millor: Les tres dones protagonistes.
El pitjor: La pel·lícula, bàsicament, és un rotllo.

MODERN FAMILY | 1.01

Només m'ha calgut veure mig primer episodi de Modern family per adonar-me que estava davant d'una de les comèdies més fresques i divertides de la televisió nord-americana actual, creada per Christopher Lloyd. Comença la descàrrega compulsiva de la primera temporada de Modern family.

PETE YORN & SCARLETT JOHANSSON | BREAK UP

Disc totalment imprescindible, per la seva música amable, el joc entre les dues veus i l'enlluernant participació de la voluptuosa Scarlett Johansson. Una delícia de dona i de disc.

SOMETHING SOMETHING SOMETHING DARK SIDE

Des de fa un temps Family Guy comença a patir el mateix símptoma que The Simpsons porta fent patent les últimes temporades; i és que entre reposicions ininterrompudes i una excessiva quantitat d'episodis, fan que les dues sèries (sobretot la de Matt Groening) hagin perdut l'espontaneïtat i l'originalitat, per caure en una successió de gags rutinaris, fàcils i previsibles que no estan al nivell del de les primeres temporades. A Family Guy (molt superior als mediocres últims temps de The Simpsons) es fa evident d'una manera no tan acusada gràcies a la definició formal de la pròpia sèrie, concebuda com un producte surrealista i absurd des del primer moment. Però Something someting something dark side no funciona com a episodi allargat, ni de bon tros, com Blue Harvest (la primera entrega basada en Star Wars). I la gràcia pròpiament dita, queda relegada a quatre gags comptats i en l'atractiu de veure, un cop més, l'univers de Lucas representat amb els personatges de Family Guy. Més enllà d'això, Something something... no ofereix res de nou a l'horitzó digne de ser disfrutable, sobretot tenint present l'adaptació brillant que en va fer, ja fa uns anys, el programa de Cartoon Network, Robot Chicken, creat per Seth Green, que posa veu al personatge de Chris a Family Guy. Almenys, al final tot queda en família.

Shhhh Aaaaaaagh Shhhh Aaaaaaagh Shhhh Aaaaaaagh

El millor: La referència final a Back to the future II.
El pitjor: Navega amb el pilot automàtic.

AVATAR | James Cameron

Ladies and gentleman, you are not in Kansas anymore. You are on Pandora.

Avatar és, en el seu visionat en 3D, una experiència única, espectacular i, de moment, insuperable. La història de la pel·lícula, calcada formal i esquemàticament de The last of the mohicans de Michael Mann, i farcida de clixés i de moments excessivament previsibles, queda relegada a un segon pla a favor d'una espectacular posada en escena, fins ara mai vista. Qualsevol escena d'acció, especialment la batalla final, perfecta, és excusa suficient per pagar els 10 euros de l'entrada, asseure's a la butaca i disfrutar d'un film, en principi revolucionari, presentat pel millor director d'acció de la història del cinema. Avatar s'ha d'entendre com una demostració d'allò que el 3D és capaç d'oferir, on la història és un simple vehicle secundari amb l'únic objectiu de deixar a l'espectador amb la boca oberta. Qualsevol altra interpretació, com buscar la quintaescència de la guionització, em sembla errònia.


El millor: La càmera, l'aspecte visual, les escenes d'acció i el personatge del Coronel Miles Quaritch, que té les millors frases de la pel·lícula.
El pitjor: Una durada excessiva.