HEROES | VOLUME 3: Villains

Recentment havia decidit donar una segona oportunitat a la sèrie Heroes, que vaig abandonar al quart episodi del tercer volum perquè em semblava mediocre, sobretot després d'una lamentable segona temporada, que va acabar de forma abrupta degut a la vaga de guionistes. Heroes és una de les pitjors sèries més injustament sobrevalorades dels últims temps, i això és gràcies, principalment, a la seva atractiva proposta, on un grup de gent comencen a desenvolupar superpoders. A partir d'aquí Heroes no ofereix res més d'interessant. La majoria de personatges acusen una falta de carisma preocupant (Matt Parkman, Nathan Petrelli, Suresh), d'altres són directament odiosos (Noah Bennet, Angela Petrelli, Claire Bennet), però tots i cada un d'ells, excepte Peter Petrelli, Hiro Nakamura i Ando, fan patent una falta de coherència en les seves accions que desestabilitzen completament la sèrie i la trama, que podria haver donat molt més de sí tenint en compte el material de partida. Al tercer volum, personatges com Matt Parkman o Claire Bennet encara ronden per la història sense saber quin és el seu veritable propòsit (és a dir, ni els guionistes tenen clar què fer amb ells). Això pot passar a mitja primera temporada, però que passi a la tercera és bastant greu. Després de malgastar tota una temporada, el segon volum, presentant personatges nous que, finalment, no han tingut cap pes en la trama, seria d'agraïr que a la tercera anessin una mica de cara a barraca. Però no. Als primers episodis Parkman és abandonat al desert i es torna a fer servir el recurs del pintor que dibuixa els esdeveniments futurs, fet que es repetirà i repetirà al llarg de la sèrie. És a dir, el mitjà que es fa servir perquè la sèrie avanci i els personatges duïn a terme les seves accions, sense ni saber quina n'és la finalitat, és un puto còmic i unes pintures de merda a la paret (com ja es va fer a la primera i a la segona...). Si a Battlestar Galactica els personatges demostraven una dualitat moral en determinades accions (molt ben explicades, d'altra banda), a Heroes gent com Noah Bennet o Sylar actuen d'una manera o altra sense cap mena d'explicació, en funció de l'espisodi i només amb l'objectiu de donar un gir al guió (per absurd que sigui). Ara són dolents, ara són bons, ara tornen a ser dolents... de forma totalment incomprensible, més encara quan alguns d'ells haurien d'haver estat eliminats de la trama, perquè aquesta no fa res més que donar tombs sobre el seu propi eix una vegada i una altra. Durant el tercer volum, Nathan Petrelli junt amb el seu pare, que és clarament un assassí però curiosament ningú se n'adona, vol crear una població de gent amb superpoders. Quan comença el quart volum (a la mateixa tercera temporada), Nathan canvia radicalment d'opinió i esdevé el principal enemic per l'erradicació dels herois... Eo, coherència en els personatges, on ets? El gran problema de Heroes és la gran quantitat de personatges que intervenen en la història i que cap d'ells tingui una presència únicament secundària, deixant el protagonisme a només dos o tres. Per tant, cada episodi és un cúmul excessiu de sub-trames, la majoria de les quals no duen enlloc, protagonitzades per personatges que no importen (com les dues mares de Claire Bennet, la noia amb supervelocitat, entre d'altres). La història de cada volum, a més, és sempre la mateixa: el món es destruirà, veuen unes pintures, vaguen per la trama sense saber què fer, ningú es posa d'acord amb ningú, Sylar es mou per la seva banda matant a gent, i al final es resol tot de forma pretesament dramàtica... tot perquè a la següent temporada Angela Petrelli torni a manipular des de l'ombra, Nathan continuï sense acceptar els seus poders, es torni a viatjar al passat en algun moment de l'anterior temporada i bla bla bla. Abandono definitivament la sèrie al capítol 3.16, no en vull saber res més, no m'interessa. Heroes és una sèrie mediocre, que no mereix l'èxit que té. Que la coberta del llibre, per maca que sigui, no us enganyi.

L'únic poder que tenen és el d'avorrir.

Puntuació: 5 | 10

EXILED de Johnnie To

Western modern situat a Macau, antiga colònia europea a Xina (concretament de Portugal, fet que explica perquè les ciutats tenen un look tan exageradament proper al nostre). Narra la violenta història entre quatre amics que, amb l'objectiu d'intentar salvar la vida d'un antic company, comencen una guerra amb el seu cap amb només un únic final possible. Johnnie To, director d'Election, barreja humor i drama d'una forma molt natural, per fer una reflexió sobre l'amistat i el codi d'honor d'uns assassins, que ràpidament empatitzen amb l'espectador. Les escenes d'acció fan ostentació d'una planificació i bellesa característiques del cinema oriental, en un film amb no poques similituds amb The Wild Bunch de Sam Peckinpah, tant en la forma com en el contingut. Exiled és, en definitiva, una pel·lícula de visió obligada junt amb la saga Election.


Puntuació: 8.75 | 10

GRINDHOUSE

Aquesta setmana la febre m'ha jugat una mala passada i m'ha impedit de fer l'habitual tomb de ravals de la nit reusenca del cap de setmana. Tot i fer un tímid intent ahir a la nit, que no va donar el resultat esperat, aquests dos dies els he passat sol a casa i fent maratonianes sessions de cinema i sèries nord-americanes. A part de les pel·lícules comentades més avall, m'he imposat una grindhouse personal, una doble sessió revisionant nous clàssics d'aquest començament de segle: Planet Terror de Robert Rodriguez i V for Vendetta de James McTeigue.

Planet Terror és la primera de les dues pel·lícules que conformen la Grindhouse concebuda per Rodriguez & Tarantino que va passar sense pena ni glòria per les sales cinematogràfiques. Tot i que múltiples referències entre amdós films, fan pensar que aquest hauria de ser el segon en projectar-se, si es vol mantenir una coherència amb els fets narrats. Deathproof de Tarantino està concebuda més aviat com a anècdota, la part incompleta d'un tot que es recolza únicament en la gràcia del seu creador a l'hora d'elaborar diàlegs durant la primera meitat del film, i en la segona en una persecució molt espectacular, però que no arriba més enllà de ser, bàsicament, un simple divertiment pel propi director. Planet Terror, per contra, pot funcionar perfectament com un film independent (de sèrie B), i aquí resideix el gran encert de Rodriguez i el que converteix la pel·lícula en la més rodona de les dues. Està clar des del primer minut que el director ha dut a terme el projecte per pròpia diversió, però no s'ha oblidat de l'espectador ni de donar certa consistència a la trama.

Planet Terror és des del principi un cúmul d'autorreferències i homenatges a la sèrie B més carismàtica de la dècada dels 80/90's: l'aparició de Tom Savini, el protagonista de El Mariachi de Rodriguez, Michel Biehn (Terminator), James Fahey (Lost) o Michael Parks (From dusk till dawn) entre d'altres, a més de la participació d'actors més coneguts com James Brolin, Rose McGowan o Bruce Willis. Especialment curiosa és l'aparició fugaç de Fergie de Black Eyed Peas, que només intervé en el film per remenar els pits i morir a continuació devorada pels zombies. Planet Terror és doncs, una pel·lícula d'entreteniment pur narrada a un ritme endimoniat (Rodriguez fins i tot obvia deliberadament un parell d'escenes) i, sobretot, sense cap mena de pretensions. Acompanyada a més, per la música creada pel propi director, que rendeix homenatge evident a les melodies compostes pel mateix John Carpenter a les seves pel·lícules.

Puntuació: 8 | 10

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Quan els germans Wachowski deixen de banda les palles mentals pseudofilosòfiques i pretencioses, són capaços de crear un guió tan rodó, tan perfecte com el de V for Vendetta. Reservant-se les tasques de guionistes i productors, la direcció corre a càrrec de James McTeigue, que demostra que la seva llarga carrera com a responsable de les segones unitats dóna un resultat excel·lent, amb un aspecte visual elegant i impecable i un ritme que no decau gairebé mai (exceptuant l'escena pre-traca final entre V i el personatge de Natalie Portman). El millor de V for Vendetta és la deshinibició a l'hora d'afrontar el tema de la venjança violenta per part del protagonista, fent ús d'un enemic clarament identificat amb el nazisme per tal de col·locar l'espectador en una posició més comprensiva amb els actes de V. V for Vendetta és un film polític, amb un missatge clar d'aniquil·lació del poder existent, quan aquest no actua correctament, per part del poble. Els grans diàlegs que surten de la veu d'Hugo Weaving no fan sinó ressaltar els comptats moments d'acció (espectaculars), fent esperar pacientment l'espectador fins l'enfrontament final, que és simplement perfecte en tots els seus aspectes.

V for Vendetta és una pel·lícula única, i una de les millors adaptacions cinematogràfiques basades en un còmic (sigui fidel o no, no ho sé ni m'importa), que guanya a cada nou visionat que s'efectua. 120 minuts de pur espectacle amb quelcom a explicar. Un film de culte perfecte.

Puntuació: 9 | 10

CHOCOLATE de Prachya Pinkaew

La trama de Chocolate gira al voltant d'una nena que pateix autisme i que, des de ben petita, ha après tècniques d'arts marcials mitjançant les pel·lícules des de la televisió de casa seva. Aquesta premisa, per absurda que sembli (en el fons ho és), és només una excusa per donar pas a un festival de patades, cops de puny i salts impossibles com només els xinos (en aquest cas tailandesos, però és el mateix) saben fer. L'espectacularitat dels cops fan que ens oblidem de la història que, encara que es desenvolupa una mica més que a la famosa Ong-Bak del mateix director, no deixa de ser d'allò més insubstancial. El gran atractiu d'aquest tipus de pel·lícules és el realisme (cinematogràfic) amb què estan representades les baralles, que fan que a cada moment l'espectador es pregunti exclamat com coi s'ho deuen fer per no sortir greument ferits després de cada rodatge. Tot i així, la protagonista es veu considerablement més vulnerable que Tony Jaa d'Ong-Bak, i això produeix certa manca d'espectacularitat visual en les lluites, que també són més escasses. Aquest fet és totalment perdonable gràcies a l'impressionant final a la façana d'un edifici de 4 plantes, un magnífic exemple del què són capaços aquesta gent.

Puntuació: 6.5 | 10

EAGLE EYE de D.J. Caruso

El que comença amb uns interessants i prometedors primers 30 minuts, esdevé a partir d'aquí en un cúmul d'incoherències de guió absurdes i en una utilització constant i reiterativa del concepte de Deus Ex Machina, que resta minut rere minut qualsevol indici de credibilitat o interès en una història que s'allarga fins a unes inncessàries 2 hores, a la meitat de les quals, per acabar de matar la més mínima tensió, ja sabem qui és el dolent: una super computadora capaç de controlar tot un país, en aquest cas els EUA, i d'obligar els dos protagonistes a cometre un atac terrorista. La il·lògica del film fa aparició en el moment en què (atenció) la computadora mata un home enmig del desert fent despenjar els cables elèctrics d'una de les torres de comunicació causant-li una electrocució. A partir d'aquí comença un tour de force on la següent escena és encara més inverosímil que l'anterior, fins arribar a un final que, directament, fa molta pudor. Ni la presència de la pneumàtica Rosario Dawson, vestida d'homenot tota la puta pel·lícula, és capaç de crear el més mínim interès en una bazòfia de les que fan història; una més en la mediocre filmografia de D.J. Caruso, que a part de la correcta Disturbia, encadena cagarades l'una darrera l'altra.

Billy Bob esperant a cobrar el xec

Puntuació: 4 | 10

CLEANER de Renny Harlin

La filmografia de Renny Harlin consta de més fracassos que no pas encerts, artística i econòmicament parlant. I és que últimament sembla relegat a una posició semblant a la de Rob Cohen: mercenaris del cinema capaços de responsabilitzar-se d'autèntiques merdes tot i comptar amb obres més que interessants. El cas de Harlin, però, és especialment curiós i simpàtic, perquè encara que encadeni fiasco rere fiasco, el tipus aconsegueix mantenir-se en el negoci estoicament, esperant el dia en què tornarà amb una pel·lícula a l'alçada del seu veritable talent, com va demostrar amb Cliffhanger i Deep Blue Sea. Amb Cleaner, queda clar que haurem d'esperar una pròxima oportunitat per retrobar el Harlin més gran. S'ha d'agraïr, però, l'intent del director d'abandonar les produccions més pirotècniques per construir una història de misteri que, no obstant, esdevé massa previsible als 30 minuts de metratge. I és que no pots comptar entre el teu cast amb Ed Harris en un paper secundari i intentar fer creure al públic que no tindrà més rellevància en la trama, perquè no ho aconseguiràs. Tot i així, la seva curta durada (m'encanten les pelis que duren menys de 90 minuts, sempre que no se'n necessitin més) el converteix en un film de consum ràpid i mínimament entretingut, que ja és molt. El cast compta també amb Luis Guzman i Eva Mendes que, en aquest cas, fa un paper prou digne (després d'haver participat a The Spirit, tot el que vingui serà inevitablement millor). Cleaner s'estrena aquest any, però és una producció de 2007. És a dir, que ja us podeu descarregar la versió DVDRip en perfectes condicions... Ben pensat, no cal que ho feu.

Puntuació: 5.5 | 10

CAPRICA 1.01 | Pilot

Just després que Battlestar Galactica arribés al seu final (amb una quarta temporada lamentable), se'ns presenta una nova sèrie que suposa la prequel·la d'aquella: Caprica. Ubicada 58 anys abans de la destrucció de gairebé tota la humanitat, el nom de la sèrie fa referència a la gran ciutat on tenen lloc els inicis de la futura guerra. En un principi, la trama que es desenvolupa no guarda cap relació amb els esdeveniments narrats a Battlestar Galactica (ni amb la fotografia de dalt, però està aquí per motius obvis), ni tan sols els personatges, però poc a poc ens anem adonant que no tot és el què sembla. Només diré que el fill petit d'un dels dos protagonistes es diu Willie Adams... y hasta aquí puedo leer. Caprica està protagonitzada per un genial i recuperat Eric Stoltz, en un paper pròxim al de Dr. Frankenstein, i per Esai Morales, un advocat que treballa ocasionalment per la màfia. Certament, com passava a Galactica, els personatges mostren una ambigüetat moral a l'hora de realitzar algunes de les seves accions i això converteix la sèrie, amb una trama a la que li costa bastant d'arrencar, en un producte finalment interessantíssim. No obstant, la presentació visual acusa una petita diferència pressupostària envers la de Galactica, que amb només 15 minuts atrapava l'espectador irremeiablement gràcies a una pirotècnia espectacular. Tal com succeïa a la temporada final de la primera sèrie, l'ambientació de la ciutat resta credibilitat a allò que transcorre en pantalla, degut a un estrany mix entre realisme i alta tecnologia de ciència-ficció que no acaba de resultar del tot verosímil. A part d'aquest fet, en principi perdonable, Caprica sap mesclar intel·ligentment intriga, política, màfia, religió, terrorisme i petites dosis sexuals (inusuals en aquest tipus de producció i que s'haguessin agraït a l'anterior sèrie, per part d'Starbuck), en un món fictici que serà testimoni del naixement del primer Cylon i que segur que reserva moltes sorpreses més. Que ningú s'emporti una impressió equivocada, el primer episodi de Caprica no ofereix res que faci entreveure que serà la sèrie de l'any, i molt menys després del mediocre final de Battlestar Galactica, però tot i així mereix un vot de confiança.


Puntuació: 7.5 | 10

HIGH NOON de Fred Zinnemann

Clàssic de l'època daurada de Hollywood, més conegut per aquí com Solo ante el peligro (com sempre amb absolutament res a veure amb el títol original, no fos cas...). Desconeixia totalment qui n'eren els responsables més enllà de Gary Cooper, i fins i tot n'ubicava la realització almenys dues dècades abans. Tinc una certa reticència en veure pel·lícules anteriors als anys 40's, per tant ha estat una sorpresa recomfortant saber que el film, no tan sols data de 1952, sinó que compta amb un elenc actoral reconegut: el mateix Gary Cooper, la preciosa Grace Kelly de Rare Window de Hitchcock, Lee Van Cleef i el gran Lloyd Bridges, que sempre serà recordat per mi com l'Almirant Tug Benson de Hot Shots! (que se lleve víveres hombre, que se lleve víveres aquí), entre d'altres. High Noon destaca primer de tot pel seu original plantejament, narrat (teòricament) a temps real en el qual el Marshal protagonista espera l'arribada del tren de les 12 (és a dir, al migdia, d'aquí el títol original) que durà al poble un perillós criminal amb l'únic objectiu de la venjança. La trama, en què el sheriff intentarà infructuosament aconseguir suport, és ben simple, però els escassos 84 minuts en què transcorre la pel·lícula esdevenen els necessaris per crear una tensió que anirà in crescendo durant l'últim tram.

La posada en escena és magnífica. Austera, però efectiva i ajudada pel blanc i negre (que se m'escapa si bé era intencionat o simplement el color encara no s'havia instaurat del tot en el cinema nord-americà), destaca sobretot la composició de cada enquadrament en totes les aparicions, des del principi, dels tres bandolers que acompanyaran l'antagonista. L'únic però que se li pot retreure a la pel·lícula és sense dubte, la banda sonora de Dimitri Tiomkin que, tot i ésser galardonat amb un Oscar® de l'Acadèmia, m'ha esdevingut sobrecarregant i pesada, per reïterativa, durant tota la narració. I és que l'score compta gairebé únicament amb un sol tema (que a sobre s'enganxa com una mala cosa, i farà que us trobeu tararejant-lo hores després) que es va repetint al llarg de tot el metratge de forma compulsiva, tret dels últims 15 minuts. Tot i així, quan el tema deixa de sonar durant el duel final, hi ha moments de tensió en què la música va per la seva banda amb un to triomfal que rasca dramàticament amb el que està succeïnt en pantalla. Incomprensible, però probable si tenim en compte els cànons musicals del cinema de l'època. Valoració de High Noon a part, m'ha semblat curiós el nom del malvat, el qual es va anomenant durant tota la pel·lícula, no tan sols per part dels personatges, sinó també en el tema musical central: Frank Miller. La lletra de la cançó parla sobre el deure del protagonista de no abandonar el poble fins que no mati aquest Frank Miller. I bé, qui és Frank Miller? Doncs el responsable de la revitalització de Marvel als anys 80's i de redissenyar completament el personatge de Batman de DC. Però, mèrits a part, és sobretot l'únic culpable de l'aberració cinematogràfica de l'any passat: The Spirit, amb el dubtós honor de ser la carta de presentació del renovat Mundothorpe 2.0, que podeu llegir aquí. Per tant, no deixa de tenir certa gràcia que l'objectiu del protagonista sigui carregar-se el senyor Miller, en una mena de justícia poètica que traspassaria les barreres del continu espai-temps.

Puntuació: 8 | 10

VALKYRIE de Bryan Singer

L'endarreriment de l'estrena de la pel·lícula i les modificacions constants en el muntatge final feien presagiar que el resultat seria més aviat pobre, i un altre intent fallit de Cruise de tornar a ser l'estrella que era. Finalment, i per sorpresa de més d'un, no ha estat així. Si bé, com és evident degut al seu escàs èxit en sales, no servirà per rellançar la carrera d'en Tom, és apreciable l'el·lecció de l'actor de participar en una pel·lícula on no monopolitza la història, en favor de donar més pes als altres personatges. Actitud que hauria de servir d'exemple a una gran quantitat de dives/os de Hollywood que, amb l'obsessió de ser els protagonistes absoluts, sumen fracàs rere fracàs. Valkyrie no és un film al servei de l'estrella, i això d'entrada ja és un punt a favor. La trama versa sobre el cop d'Estat que van dur a terme oficials alemanys per tal d'acabar amb la vida de Hitler durant la II Guerra Mundial. Evidentment, no ho van aconseguir. La coneixença d'aquest fet juga en contra del film al principi de la història, però poc a poc la tensió va augmentant progressivament i també l'interès de l'espectador en la trama, fent oblidar per moments el resultat final. I doncs, perquè tot i ser un film molt correcte, Valkyrie s'oblida gairebé poc després d'haver-la vist? Primer de tot, que Bryan Singer opti per no utilitzar el format panoràmic li resta l'èpica i el dramatisme que una pel·lícula d'aquestes característiques demana, sobretot si es tracta d'un episodi tan apassionant de la Història moderna. A més, la posada en escena i la realització resulten gairebé rutinàries i del tot impersonals. D'acord que no hi ha la necessitat de fer passar la càmera a través de l'ança d'una tassa com David Fincher a The Panic Room, però no estava de més arriscar una mica, donant-li més intensitat al film. Un altre dels aspectes que generen certa inconsistència és la no-presència de Kenneth Branagh, que només apareix breument al principi i al final de la història sense aportar absolutament res a la trama, i que dóna constància d'una més que segura retallada en el muntatge amb l'objectiu d'escurçar la pel·lícula. A part d'això, Valkyrie compta amb un cast excepcional, ple d'actors britànics mítics, que reforcen en positiu el resultat global. I és que a Hollywood, a l'hora d'explicar històries que s'enmarquen fora de les fronteres nord-americanes, tenen la curiosa costum de contractar actors britànics amb un perfecte accent anglès per interpretar els personatges. Clars exemples són la mateixa Valkyrie, Troy, Gladiator (exceptuant Tom Cruise, Brad Pitt i Joaquin Phoenix respectivament, que ni es molesten en intentar imitar l'accent, generant certa incoherència) o 300. Coses del Show Business.

They died with their boots on.

Puntuació: 7.5 | 10

OUTLAND de Peter Hyams

Peter Hyams és un director que, tot i comptar entre la seva filmografia amb autèntics bunyols (les recents The Sound of Thunder i The Musketeer per exemple), em produeix certa simpatia perquè, a part que fotografia excel·lentment les seves pròpies pel·lícules, es tracta d'un artesà del cinema de la vella escola i és el responsable de productes molt vàlids (Narrow Margin amb Gene Hackman) així com dos dels millors (menys pitjors) films de Van Damme (Timecop i Sudden Death) i l'entretinguda sèrie B de The Relic. Outland es presenta com un remake de High Noon, és a dir Sólo ante el peligro, però situat al futur en una colònia minera a la lluna de Júpiter. Tot i així no deixa de ser un western on el sheriff espera solitari l'inevitable enfrontament final. Deixant de banda les previsibles incoherències a l'hora de representar les condicions atmosfèriques a l'espai que es poden donar en un film de 1981, Outland és un producte molt correcte sobretot gràcies al talent de Hyams i a les interpretacions de Sean Connery i Peter Boyle, entre d'altres.

Puntuació: 7.5 | 10

LOST 5.13 | Some like it Hoth

Després d'un parell de temporades sense saber el motiu de la presència d'un personatge com el de Miles, finalment comencem a obtenir alguna dada útil o, almenys, mínimament entretinguda. La primera aparició de Miles a l'espisodi, quan és petit, podria haver estat escurçada i proporcionar més minuts a la trama central, però en general els flashbacks aporten un plus que, per fi, complementen la història amb coherència. Per fi desapareix aquella decepcionant sensació d'omplir per omplir. Múltiples referències fan aparició en aquest capítol: des del títol, un homenatge a la pel·lícula Some like it hot (és a dir, Con faldas y a lo loco en espanyol), el guiny freak a Star Wars (un dels moments més destacables de Hurley des de fa un parell de temporades... cosa que diu molt del personatge) o l'autoreferència a una cançó dels 70's (It never rains in Southern California d'Albert Hammond) com en l'espisodi de la mateixa furgoneta a la tercera temporada (en aquella ocasió es tractava de Shambala de Three Dog Night). Tantes referències m'han fet investigar a través de la xarxa, per esbrinar el nom del cadàver que hi havia a l'esmentada furgoneta. El seu nom és Roger, però ara mateix no recordo ningú de la cinquena temporada amb aquest nom. Potser no hi ha una relació important o potser sí. Qui sap? El que està clar és que el final d'aquest capítol torna a deixar amb un pam de nas l'espectador, amb ganes de veure el següent. I no, no és en Miles el de la foto, però...

Puntuació: 8.5 | 10

PELOTAS de Corbacho & Cruz

Quan vaig saber que Corbacho & Cruz realitzarien una sèrie per a televisió, la veritat és que em va cridar l'atenció. Després de veure Tapas em va quedar clar que els dos directors tenen coses a explicar i, sobretot, saben explicar-les bé. Però com que amb el temps i la mala programació televisiva he esdevingut un espectador no asidu a la caixa tonta (encara menys de TVE1 i molt menys de tenir un horari fixe per asseure'm davant d'aquest aparell cada setmana), Pelotas se m'ha anat escapant dilluns rere dilluns, veient-la saltejada, però cada cop una mica més fins a veure gairebé tot un capítol sencer. Amb tot, es podria dir que he seguit més o menys la sèrie i la sensació que m'ha causat és molt bona. Per començar, es nota que els directors devien tenir molt clar que no volien fer la típica producció espanyola, donant a Pelotas un envolcall especial, gairebé cinematogràfic en el seu plantejament visual. S'abandonen els platós de cartró barat, cutres, la il·luminació televisiva (plena de focus) que dóna aquell aspecte tan irreal i que, incomprensiblement, es fa patent a tots i cada un dels sub-productes espanyols: Hospital Central, Lex, Física o Química i merdes d'aquestes, desgraciadament massa abundants. Els guions no ofereixen res de nou, és evident, però la diferència és que per fi hi ha quelcom a dir interessant, entretingut i, com ja he esmentat, ben fet; barrejant l'humor amb el drama d'una manera molt natural, com la vida mateixa, i amb un cast sensacional i molt divertit, d'entre el qual destaco la presència de Celia Freijeiro, una actriu amb majúscules que m'ha robat el cor des del primer moment.

Celia Freijeiro, un dels molts motius per veure Pelotas.

Una de les característiques de les sèries espanyoles és la durada a què estan obligades per capítol, degut a que aquí el prime-time s'allarga fins a ben entrada la nit i això provoca que totes les sèries han de durar, almenys, 80 minuts (que és el doble de la de les produccions nord-americanes). En altres casos em sembla excessiu (Aída és una sitcom que milloraria amb només 30 minuts de durada), però en el cas de Pelotas, de la que ja m'he descarregat el primer episodi, la trama i els personatges esdevenen tan entranyables que s'em fa curta. En definitiva, Pelotas, per fi una sèrie espanyola bonica i molt recomanable. Per sort, ja han renovat per una segona temporada.

Puntuació: 8 | 10

SHALLOW GRAVE de Danny Boyle

Com que Sunshine em va causar tan bona impressió, vaig decidir continuar la filmografia de Danny Boyle amb la seva primera pel·lícula. La decepció no podia ser pitjor. Shallow Grave resulta impròpia d'un director que just després va realitzar Trainspotting; una història insulsa, innecessària i, sobretot, avorrida, amb uns personatges freds, antipàtics, que no desperten en cap moment el més mínim d'interès en l'espectador. Per no parlar dels característics tics visuals de Boyle que, aquí, estan clarament fora de lloc, ja sigui perquè la història no ho demana en absolut o perquè, per falta de pressupost, no acaben de convèncer (el travelling del principi del film, per exemple). Shallow Grave és la típica història de tres amics que, de sobte, topen amb un mort i un maletí ple de diners. A partir d'aquí les inconsistències en la trama són tan evidents, que la pel·lícula no s'aguanta per enlloc. Però podrien tenir un passi, si almenys hi hagués el més petit indici d'entreteniment.

Puntuació: 4 | 10

WALTZ WITH BASHIR d'Ari Folman

Curiosa pel·lícula documental que utilitza la tècnica d'animació Flash (amb pinzellades de 3D) com a recurs audiovisual per explicar, mitjançant flash-backs de diferents testimonis, l'enfrontament entre l'exèrcit d'Israel i el Líban. És precisament aquest ús de l'animació allò que provoca que l'espectador prengui distància de les imatges, ja que els testimonis que se'ns presenten perden força pel fet de no ser o no semblar reals, així com les seqüències de guerra que, al no tenir un fil narratiu lineal, no aconsegueixen arribar a les cotes de dramatisme desitjades. Aquest fet es fa patent, sobretot, al final del documental, que conté imatges reals d'arxiu videogràfic, on un sol minut de metratge impacta més que tota la pel·lícula sencera. Tot i així, gràcies a la magistral bellesa de les seves imatges, Waltz with Bashir mereix ser visionada una vegada i una altra.

Puntuació: 7 | 10

THIS IS ENGLAND de Shane Meadows

Injustament, films com This is England passen desapercebuts per al públic, gràcies a nul·les campanyes de promoció i distribució, en favor d'autèntiques merdes com Crepúsculo o Superpoli de centro comercial (que ja des del títol deixa clar que està feta per i per a subnormals). This is England explica, mitjançant la visió d'un nen de 12 anys, la radicalització d'alguns components del moviment skinhead cap a l'ultra-dreta del National Front a l'Anglaterra de principis dels 80's. El principal atractiu d'aquest excel·lent film és la progressiva transició del caire amable i alegre dels primers minuts (amb uns títols de crèdit acompanyats per la genial cançó 54-46 was my number de Toots & The Maytals) cap a un final dramàtic, magistralment anticipat i explicat. Una d'aquelles petites grans històries que romanen a la memòria de l'espectador durant molt de temps.

Puntuació: 9 | 10

VERONICA MARS

90210 meets Raymond Chandler

Un cop devorades les dues temporades de The Big Bang Theory, la substituta per evitar perdre ni un sol segon patint la lamentable programació televisiva és Veronica Mars, una sèrie ja conclosa que consta de tres temporades i que centra la seva trama en la resolució de crims per part de Veronica i el seu pare, al capdavant d'una petita agència de detectius. L'originalitat de la proposta és que el món de Veronica Mars és un institut tipus 90210, situat a la fictícia ciutat de Neptune, una espècie de Beverly Hills que recorda lleugerament a la Verona del film Romeo+Juliet de Baz Luhrmann i a les pel·lícules de cinema negre dels anys 40. Els petits casos que resol Veronica quan el seu pare té massa feina, són només una excusa emprada per fer avançar la trama de fons: l'assassinat no resolt de la millor amiga de la protagonista. L'equilibri entre un cas per episodi i el misteri principal està molt ben resolt per part dels guionistes, i aconsegueixen enganxar l'espectador tot i que les sub-trames no acabin de resultar, de vegades, del tot interessants. De moment només n'he vist 4 episodis, però la sensació és bona.

Puntuació: 7.5 | 10

RIDE THE HIGH COUNTRY de Sam Peckinpah

Decepcionant western, de les primeres pel·lícules en la filmografia del gran Peckinpah. Ride the High Country opta per un estil clàssic, impersonal, que dista molt dels films posteriorment realitzats pel director de les violentes Wild Bunch i Pat Garrett & Billy the Kid. La història crepuscular dels dos pistolers, antics companys, no acaba de convèncer i la pel·lícula perd de vista massa temps els dos protagonistes, per centrar-se en la trama de la noia, que no hauria d'haver passat de simple pretext per a l'inevitable duel final. Amb tot això, en algunes escenes es fa palpable un muntatge soprenentment mediocre. Intueixo que Ride the High Country va suposar un dels inicis de Peckinpah com a director per als grans estudis, només com a excusa per a poder arribar a fer el seu cinema tan personal i característic. Almenys aquí els personatges no vesteixen ridícules camises de colors llampants, com a les pel·lícules de John Wayne.

Puntuació: 6 | 10

SUNSHINE de Danny Boyle

Superior a la recentment estrenda i sobrevalorada Slumdog Millionaire, l'anterior pel·lícula de Danny Boyle demostra una vegada més quant d'imprescindible i necessària és la particular visió d'aquest director britànic. Sunshine s'allunya, afortunadament, de les produccions de ciència-ficció made in Hollywood, i utilitza la premisa de reanimar el Sol com a simple excusa per a desenvolupar una història gairebé intimista que transcorre en una nau espacial, a mil·lions de kilòmetres de La Terra. Prop del to del film Solaris d'Steven Soderbergh, Sunshine deixa clar des d'un bon principi que aquesta és una missió de no retorn per als personatges, situats en un ambient claustrofòbic i poètic al mateix temps, amb una trama que només trontolla lleugerament cap al final, per culpa d'una planificació i muntatge que trenquen completament amb el ritme i coherència aconseguits fins llavors, per donar pas a un desenllaç més optimista del que m'esperava. Sunshine no és ni molt menys la gran pel·lícula de ciència-ficció, ni tampoc la millor de la filmografia de Boyle. Però sí que és recomfortantment gratificant i visualment espectacular.

Puntuació: 8 | 10

LOST 5.12 | Dead is dead

Amb l'episodi d'aquesta setmana queda perfectament clar que el personatge de Locke i la seva línia argumental són la pedra angular que dóna sentit a la sèrie, el camí correcte a seguir. És a dir, John Locke és el puto amo. Amb Dead is dead s'arreconen els flashback innecessaris, per donar pas a la resolució d'alguna de les (infinites) incògnites de Lost i es recolza correctament la trama principal, proporcionant, a més, la reaparició del segon millor personatge de la sèrie: en Desmond. El principal inconvenient és que, la pròxima setmana, la història tornarà a 1977, on la sèrie allarga i estira una trama que, es preveu, culminarà amb l'enfrontament entre Dharma i The Others, provocant l'extermini dels primers... però que, mentrestant, l'únic que proporciona són episodis buits de contingut interssant. Ja veurem.

Puntuació: 8 | 10

LÅT DEN RÄTTE KOMMA IN de Tomas Alfredson

Després de les bones expectatives creades, esperava quelcom més de Låt den rätte komma in, una pel·lícula que no passa de ser una història d'amor entre un nen de 12 anys i la seva veïna vampir, narrada amb ritme lent, molt lent. El film, aquí estrenat (tard) amb el títol Déjame entrar, fa de la subtilesa la seva principal via a l'hora d'explicar gairebé tota l'acció que té lloc en la història, fins al punt (excessiu) en que la majoria de metratge, la càmera no ens mostra mai, directament, allò que succeeix. I tot i la bellesa de les imatges i l'originalitat que demostra a l'hora de tractar el tema del vampirisme, Låt den rätte komma in és una pel·lícula que deixa bastant fred.

Puntuació: 7 | 10

X-MEN ORIGINS: WOLVERINE de Gavin Hood

Després de la mediocre X-Men: The Last Stand, 20 Century Fox intenta recomençar la història amb una pel·lícula centrada en el personatge de Wolverine. I dic intenta perquè X-Men Origins: Wolverine es podria anomenar pefectament X-Men 4, ja que, bàsicament, es tracta d'un film protagonitzat per Wolverine, rodejat d'infinitat de personatges secundaris interpretant altres mutants, que és exactament el que eren les anteriors entregues. Però així com les dues primeres pel·lícules de X-Men, dirigides per Bryan Singer, eren una demostració excepcional de com dur al cinema alguns dels personatges més carismàtics de Marvel, X-Men Origins: Wolverine és un autèntic despropòsit sense cap ni peus, que obvia precisament els orígens de Wolverine per centrar-se ràpidament en una trama que no desperta cap tipus d'interès, mal explicada i atapaïda de personatges, la majoria plans i totalment deaprofitats i/o innecessaris, que apareixen, desapareixen i tornen a aparèixer sense cap mena de coherència narrativa. Gavin Hood, un director que la major part del film demostra que no té ni idea de què fer amb la càmera, deixa de banda els autèntics inicis del personatge i allò que s'intueix que podria haver proporcionat una bona història, i els resumeix amb uns títols de crèdit mediocres que no fan res més que subratllar encara més la genialitat amb què Zack Snyder sintetitza més de 30 anys en cinc minuts a Watchmen. Si la Fox pretenia fer oblidar la irregular tercera part de X-Men, l'únic que han aconseguit és sortir del foc per caure a les brases. És més, l'únic que han aconseguit és sortir del fox per caure a les brases...

Puntuació: 4 | 10

THE BIG BANG THEORY

The Big Bang Theory segueix l'esquema de la típica sitcom nord-americana amb rialles enllaunades incloses, però conté dos elements clau que la fan destacar per sobre de les altres, la majoria d'elles infumables. El primer són les múltiples referències a l'univers freak, en forma de gags sobre videojocs, còmics, internet, equacions matemàtiques o la inevitable bíblia sagrada dels nerds: The Lord of the rings. He de reconèixer que, per sort per mi, algunes de les referències se m'escapen. Tot i així la sèrie és molt disfrutable, sobretot gràcies a l'escassa durada dels episodis, que la fan de ràpida ingesta; però és evident que no passarà a la història de les sitcoms, més que res perquè no ofereix res de l'altre món més enllà de la comedieta de sempre, situada en un pis compartit, però això sí, amb alguns gags genials que arrenquen més d'una rialla. I aquí és on entra el segon, i més important, element en joc: Kaley Cuoco, la vecina de al lado. Només ella, única i exclusivament, m'empeny a veure The Big Bang Theory episodi rere episodi. Així de simple i bàsic. I és que amb veïnes com aquesta no es necessitaria res, ni ningú més.

Kaley Cuoco herself

Puntuació: 7 | 10

LOST 5.11 | Whatever happened, happened

You don't like the old me

Una setmana més ens trobem davant d'un altre episodi de Lost, on la poca trama que hi té lloc es pot resumir amb una frase. Una setmana més la narració es centra en el passat d'un dels personatges, en aquest cas la Kate, oblidant completament donar una consistència a la trama principal. Una trama principal que no donava ni per mig episodi, i que s'allarga i s'allarga...
En temporades anteriors els flashbacks ajudaven a comprendre les accions de cada personatge, i fins i tot la utilització dels flashforwards era magistral a la quarta. Però ja és oficial: la cinquena temporada no té història. Almenys una que valgui la pena seguir de manera incondicional, com temps enrere, i ni tan sols, com és evident, una que sigui capaç d'omplir 17 episodis (quantitat que va fluctuant a mesura que, setmana rere setmana, vaig consultant aquí, una web on trobareu petits resums de la futura trama, a part de poder saber el dia d'emissió i tot tipus d'informació de qualsevol sèrie de parla anglesa, és a dir, les úniques que no provoquen indigestió). Tot i la sensació general de decepció que produeix la sèrie en aquesta temporada, l'episodi d'aquesta setmana es pot arribar a salvar gràcies a petites escenes clau on es comencen a mostrar les divergències entre els personatges i l'evolució de la seva personalitat, donant lloc als grans diàlegs que els guionistes dominen a la perfecció; d'altra banda ens trobaríem davant d'un nou cas de sèrie que intenta estirar el fil de l'èxit aconseguit, convertint el producte en quelcom mediocre o, directament, insuportable... sí, em refereixo a Heroes i Prison Break.

Puntuació: 7 | 10

GHOST TOWN de David Koepp

D'entrada diré que tenia curiositat per veure aquesta pel·lícula per dues raons: Ricky Gervais, creador i protagonista de The Office i Extras, i David Koepp, guionista dels millors films recents de Brian De Palma (del que era fan absolut abans de decebre'm amb tonteries com The Black Daliah, entre d'altres) com són Carlito's Way, Mission: Impossible i Snake Eyes, i director de les molt interessants The Trigger Effect, Stir of Echoes i Secret Window.
Doncs bé, la nova pel·lícula de Koepp, a més de partir d'una premisa en la que no incideix més enllà de presentar-la com a excusa per a plantejar el film, es limita a explicar la típica història del personatge amargat que, per causes extraordinàries, es replantejarà la seva vida i esdevindrà una bona persona i, evidentment, s'endurà la noia. És a dir, Groundhog Day, però amb fantasmes. I mentre que aquesta pel·lícula, protagonitzada per Bill Murray, era rodona, perfecta en tots els sentits, Ghost Town es queda a mitges en tot. El film es recolza únicament en una improbable història d'amor que no resulta coherent en cap moment, i tampoc intenta aventurar-se en oferir res més, deixant gairebé de banda el fet que un tipus sigui capaç de veure fantasmes, utilitzant aquest recurs únicament per fer quatre gràcies poc afortunades. Ghost Town no és una pel·lícula que provoqui indigestió, ans al contrari, però la seva intrascendència fa que un cop vista, la pregunta que ve al cap sigui: I què?

Puntuació: 6 | 10