Sorprenentment no ha resultat tan dolenta com m'esperava. I, si s'accepten els tics inevitables del cinema de Roland Emmerich, els tòpics i el propòsit únic del film, que és la destrucció total i absoluta, 2012 es converteix en un producte molt ben fet, espectacular, divertit i, sobretot, molt entretingut tot i els seus 150 minuts de duració. Amb 2012 m'he reconcil·liat amb el cinema made in Emmerich.
El millor: La destrucció de Los Angeles.El pitjor: La trama familiar.
Pues no se, a mi es que no me convence para nada la serie. Aunque si que es cierto que el final me pareció mejor que el de las dos temporadas anteriores.
ResponEliminaUn momento... 2012 está bien?... joder deja la bebida tio!
ResponEliminaAcabo de veure 2012...pse, em venia gust de veure cinema de destrucció.
ResponEliminaAra, el que m´ha semblat el més increïble de tot el film és que els presidents que s´han quedat amb la gent, és a dir no s´han volgut salvar hagin estat el d´EEUU (bé, pot ser creible o no l´Obama...) però el que no em crec és que l´altre sigui el d´ITALIA!!! jajajajaja En Berlusconi és l´ultim que m´imagino fent algun moviment altruista!
Últimament s´et veu poc per aqui, l´ultima temporada de Lost t´ha fet entrar en un estat de depressió que ni el Prozac pot evitar?
Domador.