L'única anàlisi que The Bounty Hunter permet, és una exhaustiva repassada al cos de Jennifer Aniston i intentar arribar a una conlusió que ajudi a comprendre perquè Brad Pitt la va abandonar per un coi de sonada esquelètica amb una tropa de ves a saber quants fills a l'esquena. A part d'això, la pel·lícula és el típic producte intrascendent, amb el mateix esquema argumental i ingredients de gairebé totes i cada una de les comèdies romàntiques que Hollywood ha regalat durant les últimes dècades: una mica d'humor, una mica d'acció, una relació d'amor-odi, personatges secundaris pretesament còmics, una durada excessiva, i, sobretot i com no podia ser de cap altra manera, un final totalment previsible i feliç. És a dir, una (altra) peli innecessària, però que gràcies a la presència de Jennifer Aniston i la química amb Butler, encara es pot aguantar en una tarda d'inactivitat màxima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada