TROPA DE ELITE 2 | José Padilha

Més política i menys espectacular que la primera, Tropa de Elite 2 - O Inimigo agora é outro ofereix un espectacle entretingut de principi a fi, convertint-se en una continuació molt més que digna.

24 | SEASON 7

La setena temporada no arriba a l'alçada de la cinquena, però es manté molt a prop. Una de les millors i més intenses de la gran 24.

TORRENTE 4 3D | Santiago Segura

Després del fiasco qualitatiu de la tercera, Segura reprèn el to de les dues primeres entregues i aconsegueix amb Torrente 4 3D no tan sols no decepcionar, sinó també entretenir i divertir a parts iguals durant tot el metratge.

SKYLINE | The Brothers Strause

Per la xarxa corren vídeos d'aficionats fets amb més gràcia que aquesta parida amb el nivell d'un cutre fan film. Un desastre que ni passat al doble de velocitat aconsegueix evitar l'avorriment.

24 | SEASON 6

La sisena temporada de 24 se m'ha ennuegat. M'ha costat més d'un any acabar-la perquè, de moment, és la més avorrida i previsible de totes. Potser és per l'esgotament de la fórmula, però tenint en compte que la cinquena és de llarg la millor de totes, em nego a creure que Jack Bauer no tingui res més a oferir. Ara toca 24 Redemption i començar una setena temporada que, a priori, promet un argument més intens amb un ressucitat Tony Almeida com a enemic principal.

FASTER | George Tillman Jr.

Trunyo important que, a més, té el títol de Faster per posar-hi alguna cosa, perquè ni té a veure amb la velocitat ni amb res que s'hi assembli. El personatge secundari de l'assassí i tota la seva trama és, simplement, ridícula. Dwayne Johnson mereix personatges més importants en pelis més importants.

THE LAST HOUSE ON THE LEFT | Dennis Iliadis

Més que digne remake de la original de Wes Craven, capaç de crear moments de gran tensió i amb una segona meitat de pura exhaltació de l'ull per ull, de la venjança més crua i més justa sense arribar als nivells de la gran, magnífica, The hills have eyes del francès Alexandre Aja, que és també un altre remake de la original de Craven, però amb un epíleg simplement impecable.

SHAMELESS US S01E01

Copy/paste de la versió anglesa, Shameless US em resulta més propera per casting i per un to no tan gris com el del Manchester de la original. Sé que potser serà un error, però seguiré amb la versió yankee, que també promet ser enorme i compta amb la presència del gran William H. Macy.

SPARTACUS: GODS OF THE ARENA I & II

Gods of the Arena es recolza en els millors aspectes que van fer gran Blood and Sand, els explota i converteix el que en principi semblava una preqüel·la innecessària, en una sèrie excel·lent des del primer minut, amb un gladiador protagonista amb més carisma en les seves comptades aparicions que Spartacus en tota la sèrie. Això sí, John Hannah segueix sent odiós i irritant en el personatge de Batiatus, però saber que finalment morirà en un mar de sang ajuda a suportar millor les seves intervencions.

SPREAD | David Mackenzie

Pel·lícula encara més estúpida i superficial que el seu estúpid i superficial protagonista. Imitació plana i barata de la mítica American Gigolo, que no s'aguanta per enlloc i que si hagués intentat anar més enllà a l'hora de construïr el seu inepte personatge principal potser no s'hagués convertit en la pastelada avorridíssima que acaba éssent. De folladors compulsius i dones passejant-se despullades ja en tenim a Californication, que li dóna mil patades.

DAYBREAKERS | The Spierig Brothers

Sèrie B amb un disseny de producció atractiu i que fuig del ritme nerviós de l'estètica videoclipera, però plena d'incoherències argumentals en excés i personatges que apareixen i desapareixen sense cap lògica. Tot i així, Daybreakers va una mica més enllà en la recurrent temàtica vampírica (encara que sigui de forma una mica patillera i agafada amb pinces) i ofereix un entreteniment digne sense pretensions.

RED | Robert Schwentke

Retired Extremely Dangerous presenta un plantejament divertit i simpàtic que queda ofegat per la inquietant tendència de Hollywood d'estirar les pel·lícules menors com aquesta a una duració de gairebé 120 minuts. Si RED no es prengués tan seriosament a ella mateixa en alguns moments i es limités a anar de cara a barraca, seria la conya marinera de l'any.

DEFIANCE | Edward Zwick

Edward Zwick té l'habilitat d'explicar històries atractives i amb una certa èpica, però de la forma més avorrida possible visual i narrativament. Defiance no és una mala pel·lícula, però transmet la sensació d'haver pogut ser quelcom més gran si hagués caigut en unes altres mans.

HARRY POTTER AND THE GOBLET OF FIRE | Mike Newell

El meu intent de reprendre una saga que vaig abandonar a la tercera entrega per avorriment, s'ha topat amb un obstacle insalvable en forma de Harry Potter and the Goblet of Fire. Un despropòsit cinematogràfic que no s'aguanta per enlloc, amb una història ridícula i, sobretot, molt mal explicada i que necessita d'un metratge extremadament desproporcionat per explicar absolutament res.

THE FOUNTAIN | Darren Aronofsky

The Fountain és una pel·lícula ben narrada per Aronofsky, que acaba amb un final tan anat de l'olla que converteix tot allò explicat anteriorment en un gran res, que ni s'entén ni es disfruta. Almenys, el director de Requiem for a dream té la decència de no allargar innecessàriament el metratge ni avorrir al personal. I sempre és un plaer veure en pantalla Rachel Weisz.

PIRANHA | Alexandre Aja

Gamberrada de proporcions desmesurades. L'únic inconvenient d'aquest festí ple de pits, culs, sang i fetge és que els seus millors 10 millors minuts es van publicitar online mesos enrere, trencant tota possible sorpresa. Però si es viu d'esquenes al món online, Piranha és una petita gran diversió de principi a fi, gràcies a que Alexandre Aja no castiga el públic amb minuts innecessaris de metratge, i finiquita l'assumpte amb menys d'hora i mitja (crèdits inclosos), a més d'incloure carn a dojo i alguns gags memorables. Una de les poques pelis que tenia ganes de veure en 3D i que, evidentment, aquí ni s'ha estrenat. Petita putada, perquè veure la pneumàtica Kelly Brook tridimensionalment podria ser una experiència religiosa.

THE SOCIAL NETWORK | David Fincher

Que Facebook sigui l'invent més popular del Segle XXI no vol dir que el seu procés de creació i posterior polèmica siguin dignes d'una història de 120 minuts protagonitzada per un personatge estúpid i antipàtic al que dóna vida Jesse Eisenberg, actor(?) amb cara de tonto i molt ostiable que es col·loca en el núm. 1 del Top 5 de persones amb cara de tonto i molt ostiables, amb la perspectiva de quedar-s'hi bastant de temps. David Fincher embolica el guió de Sorkin amb paper de regal car i l'hi fa un llaç amb colors lluents, però tot i així no deixa de ser un text ple de fum que s'estira i s'estira i amb la mateixa història pretensiosa de sempre. El somni americà ja fa temps que cansa. La pitjor pel·lícula de Fincher que, òbviament, guanyarà molts premis Oscar. Et felicito fill.

PRINCE OF PERSIA - THE SANDS OF TIME | Mike Newell

Trunyo de proporcions considerables. Prince of Persia destripa el videojoc Assassin's Creed sense cap mena de vergonya, per perpetrar una de les pitjors pelis d'aventures que, precisament, fa aigües en totes i cadascuna de les seqüències d'acció. From the producer of Pirates of The Caribbean diu el cartell... almenys em van avisar, això és innegable.

THE SORCERER'S APPRENTICE | Jon Turteltaub

Mediocre pel·lícula d'acció(?) que passa a engrossar la llista de pelis mediocres en la mediocre carrera de Nicholas Cage en els últims anys, de la mà de Jon Turteltaub, un director mediocre. Exemple de la incoherència narrativa, The Sorcerer's Apprentice se salva de la lapidació indiscriminada gràcies a un Cage no tan ostiable com és habitual (possiblement perquè no n'és el protagonista absolut) i a uns efectes digitals gens originals però sí molt ben aconseguits. No m'he mort de fàstic veient-la, però sisplau, no cal una segona part.

PLANET 51 | Jorge Blanco & Javier Abad & Marcos Martínez

Cinta d'animació excessivament lleugera que s'oblida tan ràpid com es veu. De producció espanyola, Planet 51 es recolza en un guió massa simple, infantil i poc original com per tenir-la en compte al costat de grans pel·lícules com Despicable me o les de la factoria Pixar. Tot i així, em quedo amb els seus numerosos encerts, com per exemple el gos/alien i el gos/robot (divertidíssims), i el sensacional disseny de producció, molt per sobre del dels personatges. Una llàstima que no s'hagi optat per una història més complexa.