PERSONS UNKNOWN S01E01 S01E02 | Christopher McQuarrie

De la mà de Christopher McQuarrie, guionista de la incommensurable The usual suspects, arriba Persons unknown, un drama d'intriga on un grup de persones desperten en un poble abandonat sense saber ni com hi han arribat ni perquè. La sèrie, amb una factura impecable, es recolza en el desconeixement continu per part dels personatges de la seva situació, però algunes incongruències de guió (poques, gairebé mínimes) i un aspecte que, personalment, crec que mengua la sensació d'intriga d'una forma important (l'arc argumental al món exterior, innecessari, a priori, per mantenir aquella sensació de misteri, de raresa que tan bé The prisoner sabia transmetre) fan que, de moment, Persons unknown no esdevingui un producte memorable, tot i que manté les expectatives molt altes. Només cal esperar que no es converteixi en una altra Flashforward. Per ara continua a Mundothorpe.

CLASH OF THE TITANS | Louis Leterrier

El cinema ha mort. Si d'una font d'històries tan extensa i atractiva com la de la mitologia grega i partint de la base del film homònim original, Hollywood només és capaç de parir semejant merda com és aquest pseudo-film pseudo-dirigit pel pseudo-director francès (éssent generós en la utilització de tots els pseudos), és que la situació és ja extrema. Tret de comptades excepcions, em dono de baixa del cinema indefinidament. No tinc ganes de perdre el temps inútilment.

CALIFORNICATION | Season 3

Quedi clar des d'un bon principi. Californication és, principalment, un vehicle de lluïment del sexe, drogues i una mica de rock'n'roll. Qualsevol intent de trobar-hi alguna espurna de profunditat argumental caurà en el pou dels més inútils intents de trobar alguna espurna de profunditat argumental. Californication, afortunadament, és també David Duchovny, que esborra definitivament el record de l'agent Mulder per endinsar-se en la pell del follador compulsiu i alcohòlic que protagonitza la sèrie. Sense Duchovny, Californication no seria el mateix.

La lleugeresa de la trama, es compensa àmpliament amb la mera presència de Hank Moody, un tipus capaç de penetrar a gairebé tota presència femenina que es passeja per la sèrie, sense ni tan sols mostrar el més petit indici d'escrúpols. Envejo Hank Moody. Salvant les distàncies, m'hi he pogut arribar a sentir identificat en alguna ocasió. Però envejo Hank Moody. Evidentment. és un personatge fictici que mai podrà existir en el món real. O almenys em costa de creure que hi hagi algun fill de puta amb una flor al cul tan gran en tot l'univers. I això em tranquil·litza. Però només superficialment, perquè el meu pessimisme de mena em fa dubtar de si sí o si no. I pensar que si sí, però que no sigui jo qui tingui l'honor d'escaldar la polla d'una manera tan fotudament agradable i, sobretot, repetitiva com només el Moody dels millor moments pot fer, em remou una mica les entranyes. Enveja sana n'hi podríem dir.

I una merda.

"Moody no existeix", em repeteixo un cop i un altre. Fins que m'adormo dolçament, tot pensant en la quantitat de pitram de proporcions considerables que apareix en aquesta sèrie. Motiu únic i exclusiu, que ha provocat el meu retrobament amb Californication, després d'una fuga radical a la meitat de la segona temporada per, precisament, la seva falta de contingut més enllà de l'olor constant a sexe i alcohol.

Error, gran error. Per sort ja subsanat. I és que és aquesta olor constant a sexe i alcohol la que m'ha cridat de nou, després d'un període certament erràtic, a reenganxar-me a les aventures sexuals de Hank Moody. No demano més. No cal. És la grandesa de la sèrie. I és que, salvant les distàncies, m'hi he pogut arribar a sentir identificat en alguna ocasió.

Sóc Hank Moody.

I una merda.

Però m'agrada pensar-ho.

2012 | Roland Emmerich

Sorprenentment no ha resultat tan dolenta com m'esperava. I, si s'accepten els tics inevitables del cinema de Roland Emmerich, els tòpics i el propòsit únic del film, que és la destrucció total i absoluta, 2012 es converteix en un producte molt ben fet, espectacular, divertit i, sobretot, molt entretingut tot i els seus 150 minuts de duració. Amb 2012 m'he reconcil·liat amb el cinema made in Emmerich.

El millor: La destrucció de Los Angeles.
El pitjor: La trama familiar.

SPARTACUS BLOOD AND SAND | S01E01 - S01E02

Violència, sang, suor, sexe... i més sexe. Spartacus blood and sand és 300 portada a l'extrem i feta sèrie. Si Sam Raimi, productor executiu, es manté al marge i es limita a deixar anar la pasta, Spartacus pot acabar éssent una gran sèrie d'acció allunyada d'aquella collonada que era Xena. De moment, els dos episodis emesos fins ara han proporcionat nombroses escenes de sexe descaradament provocadores, decapitacions, desmembraments, litres i litres de sang digital, Erin Cummings (Bitch Slap) i una Xena madureta tal com van venir al món, i un aspecte de còmic molt estimulant. Llarga vida a la ficció televisiva nord-americana.


El millor: Que algú tingui els collons de fer un producte televisiu d'aquestes característiques.
El pitjor: Alguna integració en croma que canta excessivament.

THE HURT LOCKER | Kathryn Bigelow

No és la gran pel·lícula que esperava trobar després d'haver llegit infinitat de crítiques positives. The hurt locker és una successió d'escenes (collonudes, això sí) sense gairebé lligams l'una de l'altra, que no arriba a la profunditat sobre la guerra (o no-guerra) de, per exemple, Jarhead de Sam Mendes. La intencionada no-trama impedeix que els personatges evolucionin de manera natural i, conseqüentment, la suposada tensió no m'ha semblat tal. The hurt locker és una bona pel·lícula, però les grans espectatives creades (excessives) m'han provocat certa sensació de decepció.


El millor: La mà de Kathryn Bigelow, els cameos i les interpretacions.
El pitjor: No té trama.

SHERLOCK HOLMES | Guy Ritchie

Queda clar que Guy Ritchie ha tornat i aquesta vegada és per quedar-se, almenys comercialment parlant. Sherlock Holmes no és una gran pel·lícula ni de bon tros. Ni tan sols una pel·lícula que que no s'oblidi en sortir de la sala. Però és un producte made in Ritchie, entretingut, divertit, gamberro i, sinó fos per la desastrosa Swept away, seria la menys Ritchie de totes les pel·lícules Ritchie (obviant la lluita analitzada a càmera lenta, menys artificiosa del què esperava, que es converteix en un dels millors moments del metratge). El gran problema del film és, precisament, una trama detectivesca que no aconsegueix despertar ni tan sols la meitat d'interès i misteri que la de l'entranyable Young Sherlock Holmes de Barry Levinson.


El millor: Els tres protagonistes, el look i la música.

El pitjor: Falta de misteri i intriga.

A PERFECT GETAWAY | David Twohy

Aparentment típica i tòpica, A perfect getaway és la història sobre una parella de viatge de noces a Hawaii que topen amb l'assassinat d'una altra parella també de lluna de mel, perpetrat per una altra parella d'assassins de la que es desconeix la identitat. La diferència amb altres pel·lícules d'aquest tipus és que A perfect getaway és, sobretot, gratificantment entretinguda. I això és gràcies a que el film juga constantment amb l'espectador a l'hora de descobrir qui són els assassins, donant pistes falses, despistant l'acció, despertant una simpatia malsana envers els personatges, introduïnt referències cinematogràfiques, obrint el tercer acte amb un gir de guió molt catxondo i, sobretot, comptant amb un càsting que no es pren seriosament, en absolut, el material que tenen entre mans. Elements que, sumats a la més que correcta realització de David Twohy (Pitch Black) i a la presència de Kiele Sanchez (que no abandona l'illa de Hawaii després de morir enterrada viva a Lost), converteixen A perfect getaway en una pel·lícula de diumenge tarda divertidíssima, sense pretensions i altament recomanable per passar una bona estona.

Kiele Sanchez segueix despertant passions a l'illa.

El millor: El guió, que juga contínuament amb l'espectador.
El pitjor: Una explicació final excessivament llarga.

JENNIFER'S BODY | Karyn Kusama

Jennifer's body neix gràcies a l'incomprensible èxit de Juno, la pel·lícula més sobrevalorada de 2008, escrita també per Diablo Cody. Jennifer's body, lluny de demostrar el suposat gran talent com a guionista de Cody, sí que suposa un producte per passar l'estona simpàtic, despreocupat i sense pretensions que el converteixen en un film entretingut i correcte. Si els apunts còmics no són suficients (cada aparició del professor amb una mà de garfi interpretat per J.K. Simmons, el vestit hortera de la protagonista al ball de l'institut, etc.), la pel·lícula basa el seu principal atractiu en la plastificada Megan Fox, regalant a l'espectador una escena lèsbica amb Amanda Seyfried que fa saltar espurnes. Però tot i els seus encerts, Jennifer's body és una pel·lícula voluntàriament tonta que s'oblida tan ràpid com es veu.

Amanda Seyfried, l'autèntica bellesa del film.

El millor: No es prèn seriosament a ella mateixa.
El pitjor: Ja que el propòsit és acalentar al personal, es troba a faltar més carn.

BITCH SLAP | Rick Jacobson

Bitch Slap és una aproximació fallida al cinema de sèrie B dels anys 70's protagonitzat per dones com Pam Grier, que fa aigües per tot arreu. El gran error del film és que no es pren a si mateix amb la suficient conya com perquè l'espectador es pugui riure de les incoherències que la narració presenta, i es recorre massa reïteradament a flashbacks inútils que no aporten res a la trama amb la molesta sensació, per part de l'espectador, que el director es pensa que està fent una pel·lícula molt guai quan realment no és així. Bitch Slap és una simple excusa per a presentar a tres protagonistes tetones i sotmetre-les a tot tipus d'accions per acalentar al personal. Recurs que em sembla lícit, encomiable i altament satisfactori i que portarà a l'espectador/a a tot tipus de tocaments varis abans que s'acabi la projecció, però s'agraïria una trama mínimament entretinguda que, almenys, m'hagués fet arribar més enllà del minut 40 de pel·lícula. Una altra vegada serà.


El millor: Les tres dones protagonistes.
El pitjor: La pel·lícula, bàsicament, és un rotllo.