FASTER | George Tillman Jr.

Trunyo important que, a més, té el títol de Faster per posar-hi alguna cosa, perquè ni té a veure amb la velocitat ni amb res que s'hi assembli. El personatge secundari de l'assassí i tota la seva trama és, simplement, ridícula. Dwayne Johnson mereix personatges més importants en pelis més importants.

THE LAST HOUSE ON THE LEFT | Dennis Iliadis

Més que digne remake de la original de Wes Craven, capaç de crear moments de gran tensió i amb una segona meitat de pura exhaltació de l'ull per ull, de la venjança més crua i més justa sense arribar als nivells de la gran, magnífica, The hills have eyes del francès Alexandre Aja, que és també un altre remake de la original de Craven, però amb un epíleg simplement impecable.

SHAMELESS US S01E01

Copy/paste de la versió anglesa, Shameless US em resulta més propera per casting i per un to no tan gris com el del Manchester de la original. Sé que potser serà un error, però seguiré amb la versió yankee, que també promet ser enorme i compta amb la presència del gran William H. Macy.

SPARTACUS: GODS OF THE ARENA I & II

Gods of the Arena es recolza en els millors aspectes que van fer gran Blood and Sand, els explota i converteix el que en principi semblava una preqüel·la innecessària, en una sèrie excel·lent des del primer minut, amb un gladiador protagonista amb més carisma en les seves comptades aparicions que Spartacus en tota la sèrie. Això sí, John Hannah segueix sent odiós i irritant en el personatge de Batiatus, però saber que finalment morirà en un mar de sang ajuda a suportar millor les seves intervencions.

SPREAD | David Mackenzie

Pel·lícula encara més estúpida i superficial que el seu estúpid i superficial protagonista. Imitació plana i barata de la mítica American Gigolo, que no s'aguanta per enlloc i que si hagués intentat anar més enllà a l'hora de construïr el seu inepte personatge principal potser no s'hagués convertit en la pastelada avorridíssima que acaba éssent. De folladors compulsius i dones passejant-se despullades ja en tenim a Californication, que li dóna mil patades.

DAYBREAKERS | The Spierig Brothers

Sèrie B amb un disseny de producció atractiu i que fuig del ritme nerviós de l'estètica videoclipera, però plena d'incoherències argumentals en excés i personatges que apareixen i desapareixen sense cap lògica. Tot i així, Daybreakers va una mica més enllà en la recurrent temàtica vampírica (encara que sigui de forma una mica patillera i agafada amb pinces) i ofereix un entreteniment digne sense pretensions.

RED | Robert Schwentke

Retired Extremely Dangerous presenta un plantejament divertit i simpàtic que queda ofegat per la inquietant tendència de Hollywood d'estirar les pel·lícules menors com aquesta a una duració de gairebé 120 minuts. Si RED no es prengués tan seriosament a ella mateixa en alguns moments i es limités a anar de cara a barraca, seria la conya marinera de l'any.

DEFIANCE | Edward Zwick

Edward Zwick té l'habilitat d'explicar històries atractives i amb una certa èpica, però de la forma més avorrida possible visual i narrativament. Defiance no és una mala pel·lícula, però transmet la sensació d'haver pogut ser quelcom més gran si hagués caigut en unes altres mans.

HARRY POTTER AND THE GOBLET OF FIRE | Mike Newell

El meu intent de reprendre una saga que vaig abandonar a la tercera entrega per avorriment, s'ha topat amb un obstacle insalvable en forma de Harry Potter and the Goblet of Fire. Un despropòsit cinematogràfic que no s'aguanta per enlloc, amb una història ridícula i, sobretot, molt mal explicada i que necessita d'un metratge extremadament desproporcionat per explicar absolutament res.

THE FOUNTAIN | Darren Aronofsky

The Fountain és una pel·lícula ben narrada per Aronofsky, que acaba amb un final tan anat de l'olla que converteix tot allò explicat anteriorment en un gran res, que ni s'entén ni es disfruta. Almenys, el director de Requiem for a dream té la decència de no allargar innecessàriament el metratge ni avorrir al personal. I sempre és un plaer veure en pantalla Rachel Weisz.