THE SOCIAL NETWORK | David Fincher

Que Facebook sigui l'invent més popular del Segle XXI no vol dir que el seu procés de creació i posterior polèmica siguin dignes d'una història de 120 minuts protagonitzada per un personatge estúpid i antipàtic al que dóna vida Jesse Eisenberg, actor(?) amb cara de tonto i molt ostiable que es col·loca en el núm. 1 del Top 5 de persones amb cara de tonto i molt ostiables, amb la perspectiva de quedar-s'hi bastant de temps. David Fincher embolica el guió de Sorkin amb paper de regal car i l'hi fa un llaç amb colors lluents, però tot i així no deixa de ser un text ple de fum que s'estira i s'estira i amb la mateixa història pretensiosa de sempre. El somni americà ja fa temps que cansa. La pitjor pel·lícula de Fincher que, òbviament, guanyarà molts premis Oscar. Et felicito fill.

PRINCE OF PERSIA - THE SANDS OF TIME | Mike Newell

Trunyo de proporcions considerables. Prince of Persia destripa el videojoc Assassin's Creed sense cap mena de vergonya, per perpetrar una de les pitjors pelis d'aventures que, precisament, fa aigües en totes i cadascuna de les seqüències d'acció. From the producer of Pirates of The Caribbean diu el cartell... almenys em van avisar, això és innegable.

THE SORCERER'S APPRENTICE | Jon Turteltaub

Mediocre pel·lícula d'acció(?) que passa a engrossar la llista de pelis mediocres en la mediocre carrera de Nicholas Cage en els últims anys, de la mà de Jon Turteltaub, un director mediocre. Exemple de la incoherència narrativa, The Sorcerer's Apprentice se salva de la lapidació indiscriminada gràcies a un Cage no tan ostiable com és habitual (possiblement perquè no n'és el protagonista absolut) i a uns efectes digitals gens originals però sí molt ben aconseguits. No m'he mort de fàstic veient-la, però sisplau, no cal una segona part.

PLANET 51 | Jorge Blanco & Javier Abad & Marcos Martínez

Cinta d'animació excessivament lleugera que s'oblida tan ràpid com es veu. De producció espanyola, Planet 51 es recolza en un guió massa simple, infantil i poc original com per tenir-la en compte al costat de grans pel·lícules com Despicable me o les de la factoria Pixar. Tot i així, em quedo amb els seus numerosos encerts, com per exemple el gos/alien i el gos/robot (divertidíssims), i el sensacional disseny de producció, molt per sobre del dels personatges. Una llàstima que no s'hagi optat per una història més complexa.

GREEN ZONE | Paul Greengrass

Nova entrega del tàndem Greengrass/Damon després dels 2/3 finals de la saga Bourne. Green Zone és la història d'intriga política de sempre situada en el context de la guerra, narrada amb l'habitual mà ferma de Greengrass i amb un ritme que no permet que l'espectador es relaxi ni un sol moment. Un thriller per sobre de la mitja com a vehicle de crítica a l'administració Bush després dels atemptats de l'11-S.

DESPICABLE ME | Pierre Coffin & Chris Renaud

No té la màgia de les històries made in Pixar, però Despicable me és una agradable i divertida sorpresa entre tanta parida sense cap ni peus, especialment quan ve de Dreamworks. Un a-must-see no tan enfocat als nens com en un principi pot semblar.

DEVIL | John Erick Dowdle

Entretinguda sèrie B creada per M. Night Shyamalan que, sense ser una gran pel·lícula, almenys presenta una història original situada en un ascensor, on els passatgers comencen a morir assassinats sense saber que un d'ells és el diable. No destacarà en la història del cinema, però fa passar una bona estona (curta), cosa que no pot dir el totxo del post anterior.

SALT | Phillip Noyce

Els primers 10 minuts de metratge són prou estimulants com perquè la posterior caiguda cap a la mediocritat i rutina argumental es faci encara més decepcionant. Un cop exposada la premisa, de manera patillera amb un flashback cutre i innecessari, Salt esdevé la típica història de sempre, previsible, avorrida i repetitiva que m'ha conduït a avançar-me cap al final, estalviant-me tota la parrafada, només per comprobar que, efectivament, el personatge de Liev Schreiber és el dolent. Cosa que es veu des del minut 10:01.

RESIDENT EVIL AFTERLIFE | Paul W. S. Anderson

La primera part de la saga Resident Evil era dolenta. La segona encara era molt pitjor. La tercera no em vaig veure amb cor... Partint d'aquesta base, sabia que la quarta entrega no seria capaç de sorprendre de cap manera. Error. Resident Evil Afterlife no és només lo puto peor, sinó que a més és el clar exemple de com una productora no major és capaç de gastar-se una pasta desproporcionada en una merderada encara més desproporcionada, sense cap ni peus. El que resulta més sorprenent encara és que Paul W. S. Anderson, un tipus solvent (de vegades, poques) i visualment més que acceptable (la pròpia Afterlife té moments molt potents) es dediqui a parir mamarratxades de tal calibre, només per tenir la possibilitat de filmar la seva dona corrent i saltant a càmera lenta des de tots els angles possibles, en el que sembla una imitació cutre de The Matrix. La cirereta al pastís la posa Wentworth Miller, un pseudo-actor que s'hauria d'haver quedat tancat per sempre més a Prison Break, junt amb les temporades 2, 3 i 4.

THE AMERICAN | Anton Corbijn

Després de Control, una avorridíssima pel·lícula de dues llargues hores sobre Ian Curtis i Joy Division, que Michael Winterbottom va saber resumir prèviament en només trenta minuts a la magistral 24 Hour Party People, Anton Corbijn aprofita per desplegar el seu ritme pausat amb una història que, aquesta vegada sí, li permet fer-ho sense avorrir a les cabres. The American no és la pel·lícula més original del món, però el segell Corbijn impregna d'una personalitat única a tot el metratge i el converteix en un a-must-see no tant pel què, sinó més aviat pel com.

THE WALKING DEAD | Season 1

Esperava de The Walking Dead una gran sèrie, sense tenir en compte, precisament, que es tractava de l'enèsima història de zombies. La nova proposta de la AMC transita per tots i cadascun dels tòpics del gènere i, el que és pitjor, sense aconseguir entretenir de manera satisfactòria a part del prometedor episodi pilot i una season finale que maquilla el seu resultat global. El gran problema de The Walking Dead és un protagonista sense carisma, uns personatges secundaris insípids (exceptuant els cinematogràfics Norman Reedus i Noah Emmerich) i que durant els quatre capítols centrals no passa absolutament res destacable. El ganxo guarro i a traïció del sisè episodi potser aconsegueix que segueixi la segona temporada, però no hi posaria la mà al foc.

ROOM IN ROME | Julio Medem

Pseudo-pel·lícula pseudo-pornogràfica que no se salva ni fent aparèixer en pantalla les dues actrius protagonistes despullades durant tot el metratge, únic fet destacable d'un puto rotllo com una casa amb els diàlegs més ridículs que he sentit en molt de temps i amb moments d'autèntica vergonya aliena. Ni els cossos perfectes d'Elena Anaya i Natasha Yarovenko han fet possible que aguantés més de la meitat d'un film que, això sí, he visionat amb una erecció constant.

THE TOWN | Ben Affleck

Excel·lent pel·lícula amb una història no massa original, que Ben Affleck sap conduir de manera impecable, demostrant no tan sols que és un gran director amb un futur brillant, sinó també que no és tan mal actor com alguns proclamen.

THE OTHER GUYS | Adam McKay

A Mundothorpe és sagrat tot allò on participi Will Ferrell. The Other Guys queda lluny de les anteriors joies de la comèdia del tàndem Ferrell/McKay, però la vis còmica de Marky Mark i alguns gags genials marca de la casa ajuden a millorar un film que es queda a mig gas en masses ocasions.

MAD MEN | Season 2

Mad Men és una sèrie perfecta. I la segona temporada és encara millor que la primera.

PEARL HARBOR | Michael Bay

Deixant de banda el sentiment patriòtic i l'exaltació de l'exèrcit, inevitables en el cinema de Michael Bay, Pearl Harbor em continua semblant una gran pel·lícula bèl·lica a destacar més enllà dels seus 40 minuts centrals de batalla. Bay és capaç de tonteries com la innecessària saga Transformers, però a Mundothorpe Pearl Harbor es compta entre els seus millors films junt amb The Rock, Armageddon i Bad Boys 2.

MAD MEN | Season 1

Excelsior! Mad Men és la millor sèrie en actiu de la televisió. Punt.

SPARTACUS BLOOD AND SAND | Season 1

He de reconèixer que m'ha costat reprendre la primera temporada de Spartacus: Blood and Sand, abandonada des de feia mesos. Després d'un pilot interessant, el gran problema de la sèrie són els seus tres horribles episodis següents, on la història no va enlloc i la majoria de personatges, protagonista inclòs, esdevenen totalment insípids, mantenint el seu principal i únic interès en la gran quantitat de sexe i violència que apareix en pantalla. És a partir del seu cinquè episodi, però, que Spartacus: Blood and Sand cobra la força argumental que la converteix en el què realment és: una sèrie extrema en tots els sentits, bizarra, violenta, gore, eròtica, deshinibida i, en definitiva, valenta. Valenta perquè mai a televisió s'ha vist tal quantitat de sexe i violència com a Spartacus, sense complexes ni nyonyeries, i que en HD cobren una nova dimensió. Per aquest simple fet la sèrie de Starz esdevé un producte únic, amb els seus defectes, però indispensable per entendre la nova era de la ficció televisiva, oferint, en els seus dos últims episodis, una història que es converteix en pura èpica, a un nivell excel·lent i superant en litres de sang les tres temporades de True Blood juntes.

THE BOUNTY HUNTER | Andy Tennant

L'única anàlisi que The Bounty Hunter permet, és una exhaustiva repassada al cos de Jennifer Aniston i intentar arribar a una conlusió que ajudi a comprendre perquè Brad Pitt la va abandonar per un coi de sonada esquelètica amb una tropa de ves a saber quants fills a l'esquena. A part d'això, la pel·lícula és el típic producte intrascendent, amb el mateix esquema argumental i ingredients de gairebé totes i cada una de les comèdies romàntiques que Hollywood ha regalat durant les últimes dècades: una mica d'humor, una mica d'acció, una relació d'amor-odi, personatges secundaris pretesament còmics, una durada excessiva, i, sobretot i com no podia ser de cap altra manera, un final totalment previsible i feliç. És a dir, una (altra) peli innecessària, però que gràcies a la presència de Jennifer Aniston i la química amb Butler, encara es pot aguantar en una tarda d'inactivitat màxima.

SCOTT PILGRIM VS THE WORLD | Edgar Wright

Un autèntic deliri visual, desproporcionat i excessiu que s'oblida de la màxima del seu gènere, és a dir, entretenir. Scott Pilgrim VS The World és el resultat d'una fallida combinació entre còmics, videojocs i cinema, elevada a nivells estratosfèrics i amb la mateixa profunditat argumental que qualsevol beat'em up a què fa referència el propi film durant els seus innecessaris, avorrits i desmesurats 110 minuts de metratge.

SPLICE | Vincenzo Natali

Avorrida pel·lícula del director de Cube, que continua insistint amb l'ambient insà i claustrofòbic propi de la seva filmografia. La inquietant premisa aviat es converteix en una història insípida amb moments, com el de l'escena de sexe entre el protagonista i la criatura, tan ridículs com el seu final.

THE WALKING DEAD S01E01 | Pilot

Lluny de la frívola Dead Set, arriba de la mà de Frank Darabont la nova sèrie de zombies. Més seriosa i, sobretot, més cinematogràfica que la seva predecessora britànica, The Walking Dead apunta maneres, en el seu episodi pilot, a convertir-se en la gran sèrie de la temporada per damunt de Boardwalk Empire (que no acaba d'aconseguir, en el seu quart episodi, la intensitat que una història de gangsters requereix). La cadena AMC s'està posant, poc a poc, a l'alçada de la gran HBO. Temps al temps.

DEXTER | Season 5

Després del brutal final de la temporada 4, s'obria un període incert en l'evolució de la sèrie. La nova season 5 sembla, en el seu tercer episodi, que no acaba d'engegar. I és que cada cop em costa més posar-me a veure Dexter. La veu en off del protagonista se'm comença a fer pesada, la trama d'en Quinn em sembla calcada a la d'en Doakes, la tinent Laguerta no m'interessa en absolut, els assassinats són massa repetitius i es troba a faltar aquell sutil humor negre que impregnava i donava gràcia a les dues primeres temporades. Sembla que Dexter comença a donar signes d'esgotament i, tan de bo m'equivoqui, però espero que no tinguem una nova temporada 3 entre mans. Seria el final de la sèrie a Mundothorpe.

EASTBOUND & DOWN | Season 2

La primera temporada es podia considerar bizarra degut a l'estrany to de la sèrie, entre humor bèstia, frikisme i algun apunt cap al drama que deixava l'espectador fora de lloc. Eastbound & Down es mantenia a un gran nivell gràcies a una comicitat sortida de mare i políticament incorrecta, que retratava el sexe i les drogues amb total despreocupació. La segona temporada no segueix el mateix camí. Molt més irregular que l'anterior, sembla haver perdut el rumb de la història, i mostra una falta d'humor i mala llet preocupant.

MODERN FAMILY | Season 2

Una de les millors comèdies actuals (amb el permís de The Office, que ja fa temps que no dóna més de si), seguiex mantenint el mateix excel·lent nivell de la seva primera temporada, amb una perfecta combinació d'humor i bons sentiments. Claus els personatges de Manny i, sobretot, Phil Dunphy. Menció a part mereix Sofia Vergara, que ocupa el primer lloc en la meva llista de la carta dels reis.

KNIGHT AND DAY | James Mangold

Knight and Day desprèn una química humorística entre Cameron Diaz i Tom Cruise innegable, convertint la pel·lícula en una comèdia d'acció molt més divertida del què en un principi pot semblar. I tot i que durant la segona meitat el ritme i l'interès decauen substancialment, Knight and Day acaba sent un entreteniment més que correcte, autoparòdic, sense pretensions i amb algunes escenes d'acció molt ben aconseguides.

TOY STORY 3 | Lee Unkrich

Un altre gran producte de Pixar que pateix de certa falta de frescor en el seu plantejament, sobretot perquè es tracta d'una seqüel·la i s'obvia la presentació dels personatges a favor d'entrar directament en acció. Però a partir d'aquí, Toy Story 3 es converteix en una història enormement entretinguda, divertida i gairebé rodona.

RAISING HOPE | S01E01 - S01E02

Simpàtica comèdia del creador de My name is Earl que apunta maneres d'acabar igual, és a dir, una sèrie amb un cert punt de mala llet i humor negre, però en definitiva, intrascendent. I és que a Mundothorpe segueixen tenint més pes les sèries que t'obliguen a no perdre't cap capítol... tot i així, de moment, la seguirem.

MACHETE | Robert Rodriguez & Ethan Maniquis

La pitjor pel·lícula de Robert Rodriguez. Avorrida, pesada, amb un protagonista sense carisma (difícil, tenint en compte les nules aptituds interpretatives i/o expressives de Danny Trejo), un Steven Seagal totalment desaprofitat i demostrant que és molt pitjor actor del què em pensava, actors com Robert De Niro fent el pallasso no se sap ben bé perquè, una direcció plana, lletja i, sobretot, amb una carència de gràcia que un film com aquest requeria i que Stallone va saber aportar molt bé a The Expendables. Machete no donava més que per un trailer fals, la resta sobra. Almenys, cada aparició en pantalla de Michelle Rodriguez és un plaer per la vista.

HAWAII FIVE-0 S01E01 | Pilot

Remake de la sèrie dels 60's que va passar a la posteritat gràcies al seu mític opening theme. La nova versió no suposa res de nou al món de les sèries, però alguns moments d'acció molt ben aconseguits i la possibilitat de poder veure-la en HD i disfrutar dels colors de l'illa tropical com mai, fan d'aquesta Hawaii Five-0 una proposta intrascendent, però simpàtica.

BLUE BLOODS S01E01 | Pilot

Família de policies irlandesos, debat constant entre llei i justícia, una trama de rerefons amb corrupció policial en les altes esferes i la ciutat de New York com a escenari d'una sèrie procedimental que, si sap evolucionar correctament, pot convertir-se en un drama molt més que correcte.

THE EVENT S01E01 | I haven't told you everything

Nova aposta de la NBC després del fracàs merescut de Flashforward. Afortunadament, aquesta vegada sembla que les coses s'estan fent bé. I és que si al principi s'ha intentat comparar aquesta sèrie amb Lost per culpa dels salts temporals en la narració, The Event esdevé un producte amb personalitat pròpia gràcies al seu primer episodi, una mescla de diferents elements que han fet exitoses a altres sèries. Potser no és el súmum de la originalitat, però enganxa des del minut 1.

BOARDWALK EMPIRE S01E01 | Boardwalk Empire

Produeix HBO, escriu Terence Winter (guionista de The Sopranos) protagonitzen Steve Buscemi & Michael Pitt i dirigeix Martin Scorsese. No cal dir res més per adonar-se que Boardwalk Empire és LA SÈRIE de la temporada que, en el seu tercer episodi emès fins el moment, es manté a un nivell excel·lent.

NIKITA S01E01 | Pilot

Actualització-seqüel·la de la sèrie Nikita, un d'aquells insulsos productes dels 90's nascut a partir de la pel·lícula de Luc Besson. La versió actual resulta molt més estimulant gràcies a un pilot que, a priori, promet una trama més treballada i a la presència de Maggie Q, motiu suficient per donar una oportunitat a la nova Nikita sense ni tan sols pensar-s'ho dues vegades.

ROBIN HOOD | Ridley Scott

Enèsima adaptació cinematogràfica del famós arquer, narrant en aquesta ocasió com el personatge arriba a ser la llegenda que tothom arribarà a conèixer. Robin Hood no és una mala pel·lícula, al contrari, és la història d'aventures de sempre, ben feta, ben interpretada i molt entretinguda... però res més. I del director d'Alien, Blade Runner i Gladiator s'espera quelcom més que la típica pel·licula per passar l'estona i, sobretot, hom es pregunta quan es deixarà de productes intrascendents i tornarà finalment a desplegar tot el seu veritable talent, ocult des de fa ja massa temps.

THE KILLER INSIDE ME | Michael Winterbottom

Nou irregular film en la irregular carrera de Winterbottom. The killer inside me és un film fred i distant en excés (característica habitual en la filmografia del director britànic), i això li acaba passant factura. I tot i l'excel·lent recreació dels 50's, el to general, que recorda a algunes pel·lícules dels germans Coen, i un parell d'escenes que fan entreveure el que podia haver estat un gran producte, The killer inside me no aconsegueix plasmar la intensitat que la història requereix i es queda a mig camí de gairebé tot. Una llàstima, tenint en compte què i qui hi havia entre mans.

JONAH HEX | Jimmy Hayward

Hollywood insisteix en les adaptacions cinematogràfiques de còmics amb l'esperança de que soni la flauta i poder així omplir les arques per a continuar fent més adaptacions, remakes i seqüel·les del tot innecessàries. Jonah Hex lluita amb totes les seves forces per apartar-se del qualificatiu d'innecessària, per caure de ple en el pantanós terreny de pel·lícula infecta, avorrida, sense el més mínim interès ni en la història ni en els personatges, muntada amb el cul i amb la irritant presència de Megan Fox fent de puteta que remena el cul i els seus ortopèdics pits de plàstic, sense mostrar el més petit atisbe d'aptitud actoral. I, francament, ja cansa. Resumint, Jonah Hex és un estúpid matxembrat d'explosions absurdes i seqüències encara més absurdes que no és capaç d'entretenir ni un sol dels seus escassos 80 minuts. De fet, no ha aconseguit ni que l'acabés de veure.

JUSTIFIED | Season 1

Justified, basada en un relat d'Elmore Leonard (que també exerceix de productor), és una curiosa sèrie que comença amb un magnífic episodi pilot, per aparcar a continuació la interessant trama principal a favor d'alguns capítols auto-conclusius que no aporten absolutament res, però que, sorprenentment, resulten d'allò més simpàtics. Finalment, Justified reprèn el vol i, sense arribar a ser una sèrie excel·lent, regala a l'espectador un producte molt ben parit que basa el seu principal atractiu en el mode de vida típic americà de Kentucky i en el caràcter del seu curiós protagonista, un cowboy modern amb un estricte codi de justícia que mai abandona el seu barret.

THE LOSERS | Sylvain White

Intrascendent, inofensiva, gratuïta, efectista, previsible, etc. The Losers no és el millor exemple d'originalitat cinematogràfica, però és un film tan entretingut i divertit que fa oblidar gairebé totes les seves carències. Gairebé. Algunes grinyolen en excés: un dolent a cavall entre la comicitat, l'exentricitat i la maldad no del tot ben definit que ratlla el ridícul i algun apunt visual de videoclip totalment superat a aquestes alçades que, definitivament, sobra. Però l'encert principal de The Losers, el cast, salva totalment la funció aportant a uns personatges plans les dosis necessàries de carisma i diversió a parts iguals. I què cony, veure a Óscar Jaenada fent de badass amb un rifle de franctirador en una superproducció de Hollywood i, sobretot, a la deliciosa Zoe Saldana fent res més que remenar el cul no deixa de tenir la seva gràcia.

[REC]2 | Jaume Balagueró & Paco Plaza

Ni fa por, ni és entretinguda i, sobretot i més greu, no m'he cregut la pel·lícula ni un sol moment. La saga REC és el clar exemple de com algunes produccions mediocres, pel simple fet de ser espanyoles, gaudeixen de l'exagerada simpatia de la crítica gafapasta i empalagosa de sempre. És a dir, Fotogramas.

PERCY JACKSON & THE OLYMPIANS | Chris Columbus

Resulta ja sorprenent, a aquestes alçades, l'esforç de Hollywood per destrossar, pel·lícula rere pel·lícula, la mitologia grega. Deixant de banda l'enorme cagada, repetida fins la sacietat, d'anomenar l'Heracles de la grècia antiga amb el nom d'Hèrcules, imposat posteriorment pels romans, en el context llegendari grec, Percy Jackson & the Olympians: The lightning thief esdevé un intent fallit d'intentar aconseguir l'èxit de Harry Potter (una saga fílmica, d'altra banda, massa sobrevalorada), repetint director, un casting estelar i... poca cosa més. Perquè mentres que a les aventures del nen mag no se li poden negar els seus encerts, Percy Jackson & the Olympians és avorrida, absurda, per moments ridícula i amb uns efectes digitals mediocres i poc imaginatius, que no ajuden a fer suportar la seva insípida narrativa. A més, quantes vegades hem de veure la puta escena de la Medussa i el mirall a les produccions audiovisuals modernes?

FRINGE | Season 1

Fringe, de J.J. Abrams, és potencialment una gran sèrie de nivell A, però que experimenta masses fluctuacions de qualitat, sobretot en el tram final. El continuu moviment pendular entre capítols autoconclusius i una trama desenvolupada al llarg de la temporada (molt ben equilibrada la major part del temps), acaba passant factura en uns últims episodis excessivament tancats que eviten que la història de fons, impecablement dosificada fins el moment, acabi de fluïr de forma correcta. Afortunadament, Fringe recondueix l'acció i acaba amb un final digne del resultat global de la sèrie i, sobretot, amb un cliffhanger sorprenent que augura una segona temporada molt interessant. D'altra banda, la simple presència d'Anna Torv ja és motiu suficient per veure la sèrie.

INCEPTION | Christopher Nolan

No recordava una sensació tan intensa en un cinema des de fa molt temps. Des de l'elegant narrativa de Nolan a l'impressionant música de Zimmer, passant per tots i cada un dels elements que conformen el film, Inception resulta una experiència cinematogràfica única i indescriptible. El cinema reviu a Mundothorpe gràcies a Nolan.

THE BOOK OF ELI | The Hughes Brothers

Comprar un Blu-ray a cegues comporta els seus riscos. Afortunadament, The book of Eli, lluny de les pèssimes crítiques rebudes (incomprensibles), no m'ha semblat ni molt menys una mala pel·lícula. No és original. Denzel Washington es limita a pulular per la pantalla amb el mateix posat xulesc de les seves últimes aparicions (sigui quin sigui el seu paper). Gary Oldman fa el que pot amb un antagonista pla i insípid i Mila Kunis... bé, Mila Kunis està molt bona. Però The book of Eli entreté, diverteix a estones i ofereix una imatge que a 1080HD esdevé una experiènca gratificant (molt) en sí mateixa. Potser sóc simple, però amb això en tinc prou.

THE A-TEAM | Joe Carnahan

No és la gran pel·lícula de l'any, però entreté i diverteix a parts iguals. I això, en els temps que corren, ja és molt. Un blockbuster sense complexes ni pretensions que s'oblida tan ràpid com es veu i amb Sharlto Copley, interpretant en Murdock, que proporciona els moments més divertits del film.

BREAKING BAD | Season 1

Després d'un episodi pilot excepcional, Breaking bad continua la seva primera temporada de forma excessivament pausada, i no és fins que el personatge de Walter finalment assumeix la seva fosca evolució quan la sèrie reprèn el ritme marcat pel primer capítol, aportant a la sèrie els seus millors moments i anunciant així una prometedora segona temporada.

LUTHER | Season 1

Producció britànica de 6 episodis, Luther comença la seva primera temporada amb capítols autoconclusius, perfectament guionitzats i visualment impecables, sense deixar de banda la genial trama de fons, per acabar en els seus 2 últims amb un grand finale de 120 minuts simplement perfecte. Luther entra per la porta gran al rànking de sèries imprescindibles.

FIREFLY | Joss Whedon

La fama de Joss Whedon no em suposava, a priori, una bona carta de presentació degut a l'animadversió que sento envers la seva creació més popular fins ara: Buffy the vampire slayer. Error. Firefly és una magnífica sèrie de ciència ficció que barreja amb gran encert el western i la tecnologia futura, amb l'entreteniment com a màxim objectiu. No es tracta doncs d'un producte amb pretensions filosofals, ni amb una ambició desmesurada que s'acaba escapant de les mans (Battlestar Galactica... oh! quina gran decepció encara no superada). Firefly és una sèrie d'acció amb un pressupost que no està a l'alçada de les grans produccions, però que sap resoldre la situació de manera satisfactòria i, sobretot, divertida. L'èxit qualitatiu de la creació de Whedon són les trames, els diàlegs i, per damunt de tot, el gran carisma que desperten tots i cada un dels personatges que naveguen a bord de la Serenity. Un proposta impecable que, per desgràcia i seguint en la línia de l'anterior post, va acabar la seva primera temporada amb una abrupta cancel·lació, deixant a milers de fans sense un final digne i conclusiu. Joss Whedon, el pare de la criatura, va decidir llavors que Firefly mereixia un desenllaç a l'alçada i va regalar als espectadors, 3 anys després, Serenity, la pel·lícula que tanca totes les trames i que va esdevenir una de les més fresques aportacions a la ciència ficció cinematogràfica dels últims anys... i també la clau per descobrir Firefly.

THE BRIDGE | S01E01

Excel·lent. The Bridge és l'autèntica deudora, per qualitat i temàtica, de The Shield, l'enorme sèrie policíaca que va passar gairebé desapercebuda per a la resta de mortals durant set temporades, algunes de les quals, brillants. The Bridge, en el seu primer episodi de 90 minuts, centra el seu focus d'atenció en la part més burocràtica del dia a dia de la policia, sense deixar de banda les persecucions, els tirotejos i la corrupció policial, per oferir una carta de presentació gairebé memorable que, si bé no arriba a l'alçada de productes tan ben confeccionats com The Sopranos o The Wire, sí que no té res a envejar a la sèrie protagonitzada per Vic Mackey. Malhauradament, The Bridge no ha comptat amb el suport de l'audiència i ha estat cancel·lada en la seva primera temporada. Fet que no impedirà que a Mundothorpe es completi el visionat de tots i cadascun dels prometedors episodis d'aquesta magnífica sèrie que, si hagués format part de la programació de la HBO, de ben segur no hagués caigut en l'injust pou de l'oblit televisiu.

PREVIOUSLY ON...

El període de letàrgia de Mundothorpe ha estat llarg, ple de sexe, sexe brut i indecent, drogues i alcohol... és a dir, unes vacances normals per a tot aquell Hank Moody digne d'anomenar-se així. A Mundothorpe creiem oportú fer menció de dues pel·lícules que, pels motius anteriorment esmentats, havien passat desapercebudes en aquest blog, fins ara.

Iron Man 2 | Jon Favreau

Ni la presència de Scarlett Johansson, més aviat testimonial, no pot salvar una història que fa aigües gairebé per tot arreu. Avorrida, rutinària i, per moments, ridícula, la sequel·la de Marvel no aconsegueix arribar ni a la sola de la sabata de la primera, i molt divertida, primera part. És un film tan innecessari i intrescendent que, de fet, ja ni me'n recordo. Una decepció que va suposar un dels meus dos únics intents en el que va d'any de pagar per veure una pel·lícula al cinema.

Shutter Island | Martin Scorsese

La proposta més estimulant visual i conceptualment de Martin Scorsese des de Casino. Shutter Island és una delícia per la vista que, malhauradament, esdevé sorprenentment previsible a partir de la primera hora de metratge per acabar amb un final anti-climàtic i carent de qualsevol tipus d'impacte narratiu. Tot i així, Shutter Island es manté més a prop de The departed (sense ser aquesta tampoc excel·lent), que no pas dels totxos que van suposar Gangs of New York o The aviator, i esdevé una autèntica master class de com utilitzar una càmera i una sala de muntatge. Mentrestant, seguim esperant el pròxim projecte de Scorsese per a la HBO: Boardwalk Empire.