Fa més d’una setmana que vaig veure Watchmen al cinema. El perquè de no haver fet cap mena d’escrit és perquè simplement encara no l’he poguda processar. El film no em va desagradar, però tampoc em va provocar l’entusiasme desmesurat que em pensava. Per mi Watchmen havia de ser LA PEL·LÍCULA de 2009. No perquè sigui un gran fan del còmic, que no en sóc, sinó més aviat per les expectatives creades al voltant del film abans de la seva estrena. Potser l’error va ser acabar de llegir la novel·la la mateixa tarda abans d’anar al cinema. Per això no em vull precipitar. Necessito un segon visionat, en versió original i assegut tranquil·lament a la butaca de casa. Només llavors podré emetre un judici de valor adient, com de fet m’ha passat amb altres pel·lícules*. Em resisteixo a no creure que Watchmen és l’obra magna de Zack Snyder. Això sí, els títols de crèdit inicials ratllen la genialitat absoluta.* No així amb The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford i The Dark Knight, que ja des del primer minut de projecció em van portar a l’onanisme pur i dur, cinematogràficament parlant és clar, i a adonar-me que tenia davant mateix dues obres mestres del cinema, com de fet he pregonat per aquí en anteriors edicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada