DE VIATGES EN EL TEMPS

You're just not thinking fourth dimensionally!

Com que la temàtica temporal tractada al cinema m'apassiona, per fi m'he decidit a veure dues pel·lícules que tenia aparcades des de feia molt temps. La primera, The Jacket protagonitzada per Adrien Brody i Keira Knightley, es tracta d'un film enmarcat amb una atmosfera estranya, gairebé malsana, que podria recordar en certa manera a 12 Monkeys de Terry Gilliam, entre d'altres coses, perquè també transcorre en un manicomi. La segona, Primer, un exemple no ja de com fer una peli amb un pressupost petit, sinó més aviat de com idear una obra de ciència ficció amb quatre tristos duros (realment barata, però no per això menys estimulant).

Una pel·lícula que va passar bastant desapercebuda per les sales comercials i que presenta una idea de partida atractiva: el protagonista és internat injustament en un manicomi i sotmès a experiments de correcció del del·liri que, sorprenentment, li permeten viatjar a través del temps. Per començar, no he entès a què es deu el títol del film. En cap moment es fa evident que sigui la jaqueta (camisa de força) amb què l'inmovilitzen la que li proporciona el do de desplaçar-se a través de l'espai-temps. Més aviat es dona a entendre que és el petit receptacle on el confinen el que desencadena els esdeveniments. El principal problema de The Jacket és que en cap moment posa tota la carn a la graella i es limita donar prioritat gairebé absoluta a la relació amorosa entre els dos protagonistes (bastant sobtada, però d'altra banda comprensible tractant-se de Keira Knightley). El to de la pel·lícula és fred, distant, però adequat. El què passa és que aquest distanciament s'accentua de tal manera a partir de la mitja hora que, finalment, la trama es limita a viatge al futur i tornada, sense profunditzar ni en el perquè, ni en el com, ni tan sols a treure una mica de suc a l'assassinat que desencadena el conflicte. Un film que, tot i que té bons moments, perd força a mig "viatge" i no sap oferir un argument amb més pes, tot i comptar amb la presència de Jennifer Jason Leigh, Kris Kristofferson, Kelly Lynch i Daniel Craig com a personatges secundaris.

El millor: La premisa argumental.
El pitjor: No arrisca.


Primer va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Festival de Sundance l'any 2004 i va rebre excel·lents crítiques. De fet, per això la vaig adquirir ja fa uns anys, però després d'un primer intent va estar postergada fins avui. Primer és una pel·lícula gens fàcil de digerir, ideada per un freaky (en aquest cas el director/productor/guionista/etc.) i concebuda com a puzzle temporal, del que l'espectador no és conscient fins a ben entrada la narració. 2 amics construeixen una màquina del temps al garatge de casa seva i a partir d'aquí comença una trama que poc a poc es va tornant més complexa degut al muntatge saltejat i inconnex que Shane Carruth utilitza. Després d'uns primers 20 minuts de diàlegs matemàtics de gent rareta (tenint en compte que Primer dura 70 minuts és un temps bastant considertable), té lloc el primer viatge al passat. Fins aquí bé, però llavors l'espectador és testimoni d'una de les narratives més incoherents, dignes del Lynch més passat de rosca, per acabar amb un final que, un cop passats els minuts després de la projecció, sembla més clarificador. Primer és, sobretot, una pel·lícula que requereix més d'un visionat i, tot i que em sembla que finalment he entès de què anava la paradoxa, no crec que m'hi torni a posar. Almenys no d'aquí poc. Tot i així segueix éssent un exercici cinematogràfic estimulant, amb pressupost nul i que, encara que no entenguem res mentres la veiem, condueix l'espectador a una reflexió posterior força gratificant.

El millor: La proposta com a concepte (s'entengui o no).
El pitjor: La proposta com a concepte (s'entengui o no).