dimarts, 16 de febrer de 2010

CALIFORNICATION | Season 3

Quedi clar des d'un bon principi. Californication és, principalment, un vehicle de lluïment del sexe, drogues i una mica de rock'n'roll. Qualsevol intent de trobar-hi alguna espurna de profunditat argumental caurà en el pou dels més inútils intents de trobar alguna espurna de profunditat argumental. Californication, afortunadament, és també David Duchovny, que esborra definitivament el record de l'agent Mulder per endinsar-se en la pell del follador compulsiu i alcohòlic que protagonitza la sèrie. Sense Duchovny, Californication no seria el mateix.

La lleugeresa de la trama, es compensa àmpliament amb la mera presència de Hank Moody, un tipus capaç de penetrar a gairebé tota presència femenina que es passeja per la sèrie, sense ni tan sols mostrar el més petit indici d'escrúpols. Envejo Hank Moody. Salvant les distàncies, m'hi he pogut arribar a sentir identificat en alguna ocasió. Però envejo Hank Moody. Evidentment. és un personatge fictici que mai podrà existir en el món real. O almenys em costa de creure que hi hagi algun fill de puta amb una flor al cul tan gran en tot l'univers. I això em tranquil·litza. Però només superficialment, perquè el meu pessimisme de mena em fa dubtar de si sí o si no. I pensar que si sí, però que no sigui jo qui tingui l'honor d'escaldar la polla d'una manera tan fotudament agradable i, sobretot, repetitiva com només el Moody dels millor moments pot fer, em remou una mica les entranyes. Enveja sana n'hi podríem dir.

I una merda.

"Moody no existeix", em repeteixo un cop i un altre. Fins que m'adormo dolçament, tot pensant en la quantitat de pitram de proporcions considerables que apareix en aquesta sèrie. Motiu únic i exclusiu, que ha provocat el meu retrobament amb Californication, després d'una fuga radical a la meitat de la segona temporada per, precisament, la seva falta de contingut més enllà de l'olor constant a sexe i alcohol.

Error, gran error. Per sort ja subsanat. I és que és aquesta olor constant a sexe i alcohol la que m'ha cridat de nou, després d'un període certament erràtic, a reenganxar-me a les aventures sexuals de Hank Moody. No demano més. No cal. És la grandesa de la sèrie. I és que, salvant les distàncies, m'hi he pogut arribar a sentir identificat en alguna ocasió.

Sóc Hank Moody.

I una merda.

Però m'agrada pensar-ho.

diumenge, 7 de febrer de 2010

2012 | Roland Emmerich

Sorprenentment no ha resultat tan dolenta com m'esperava. I, si s'accepten els tics inevitables del cinema de Roland Emmerich, els tòpics i el propòsit únic del film, que és la destrucció total i absoluta, 2012 es converteix en un producte molt ben fet, espectacular, divertit i, sobretot, molt entretingut tot i els seus 150 minuts de duració. Amb 2012 m'he reconcil·liat amb el cinema made in Emmerich.

El millor: La destrucció de Los Angeles.
El pitjor: La trama familiar.