THE GIRLFRIEND EXPERIENCE | Steven Soderbergh

Soderbergh presenta una nova proposta cinematogràfica allunyada de l'establishment dels grans estudis, per explicar el dia a dia en la vida d'una prostituta de luxe. La gran sorpresa del film és Sasha Grey, protagonista absoluta de The girlfriend experience, que fins ara comptava amb una filmografia centrada exclusivament en el gènere porno amb títols com Masturbation Nation, Teenage whores o Anal acrobats (IMDb dixit). The girlfriend experience és un film estimulant, però la seva fredor acaba jugant en contra i provoca que el resultat final no quatlli del tot en l'espectador. I tot i que no es pot considerar un producte fallit, el seu visionat, tot i l'escassa duració (73 minuts), pot arribar a fer-se lleugerament feixuc per culpa d'un muntatge massa fragmentat i algunes escenes totalment obviables que entorpeixen el ritme de la pel·lícula. Tot i així, The girlfriend experience és un producte recomanable que hauria de fer reflexionar a Sasha Grey sobre el fet d'optar per un camí interpretatiu més convencional, i que és evident que domina; o bé continuar menjant-les de 4 en 4 davant d'una càmera, una pràctica que també domina, però que privaria al cinema d'una futura gran actriu.

El millor: Sasha Grey, enorme.
El pitjor: Les escenes del novi de viatge cap a Las Vegas.

ADVENTURELAND | Greg Mottola

De la mà del director de Superbad arriba una de les dues comèdies romàntiques d'aquest any que, a priori, semblen més interessants (la segona és (500) Days of Summer, que s'acaba d'estrenar aquí i encara no he vist). Adventureland, però, no segueix al peu de la lletra el concepte de comèdia romàntica. És més aviat un viatge cap a la nostàlgia d'una joventut passada, que transcorre a l'estiu de 1987. La principal virtud de la pel·lícula és que s'allunya de les típiques comedietes nord-americanes on la trama (previsible) circula amb el pilot automàtic i inenta oferir una història amb més sentiment, sense tractar l'espectador d'imbècil. Tot i així no pot evitar caure en alguns clixés que, finalment, són totalment perdonables gràcies al bon sabor de boca que provoca el film. Adventureland és també la meva primera aproximació cinematogràfica a la nova ídola de masses, Kristen Stewart. Malhauradament, de moment continuarà éssent l'única oportunitat de veure-la en pantalla, fins que no aparegui en una altra pel·lícula que no formi part d'aquesta saga infecta i innecessària de Harry Potter amb vampirs anomenada Twilight.

El millor: La banda sonora i el to de la pel·lícula.

El pitjor: Que per transmetre que el protagonista és un bon noi es recorri al recurs nyonyo, passat de moda i de vergonya aliena d'afirmar que continua éssent verge perquè ha estat esperant la noia adequada. Primer, no és gens creïble. I segon, els tios pensem amb la polla. No és bo ni dolent, és un fet.

K-20: KAIJIN NIJU MENSO DEN | Shimako Sato

Pel·liculeta d'aventures ambientada en un Japó fictici dels anys 40's on la Segona Guerra Mundial no ha succeït. K-20, amb un títol horrorós, narra les peripècies que protagonitza un artista de circ per tal d'atrapar el famós lladre que dóna nom al film i netejar la seva reputació, malmesa per culpa del criminal. A partir d'aquí, la història barreja la ciència de Nikola Tesla, referències als còmics de superherois, salts impossibles, i dòsis d'acció menys impressionants del què en principi K-20 promet, que donen com a resultat un film irregular però entretingut i simpàtic, amb certes anacronies totalment perdonables i, això sí, amb un misteri tan previsible que es veu d'una hora lluny.

El millor: Es veu sense dificultat.

El pitjor: L'ajudant del comissari, delirant.

THE DAMNED UNITED | Tom Hooper

Decepcionant film sobre el món del futbol anglès que retrata l'animadversió entre dos entrenadors reals de la dècada dels 60/70's: Brian Clough, considerat un dels millors de la història i Don Revie, que va triomfar amb el Leeds United. Malhauradament The damned United serveix única i exclusivament per saciar la curiositat de l'aficionat al futbol sobre un dels més grans equips de la història de la Premiere anglesa, que actualment es troba a tercera divisió per culpa de les pèrdues econòmiques que van acabar enfonsant el club. La pel·lícula no aconsegueix en cap moment que el protagonista, Brian Clough, arrenqui la més mínima simpatia cap a l'espectador, principalment, perquè el personatge és un imbècil, un prepotent i un antipàtic que no mostra cap mena de carisma. Primer error. La relació entre els dos personatges es desdibuixa a mesura que transcorre el metratge, reduïnt-la a un parell d'escenes que fan que aquesta animadversió sembli, en definitiva, una simple rabieta del protagonista. Segon error. Això, sumat al desaprofitament total d'actors secundaris com Stephen Graham, un guió pobre, intrascendent, i la nul·la planificació visual als partits de futbol (inexplicable en una pel·lícula, precisament, de futbol) fan que la més que correcta posada en escena general del film quedi soterrada, donant com a resultat final una pel·lícula de fàcil visionat, però totalment oblidable. La gran pel·lícula sobre el futbol haurà d'esperar.

El millor: L'aspecte visual dels moments no esportius.

El pitjor: Algun forat gros de guió i la seva intrascendència.

FLASHFUCKYOU

Escric aquestes línies un dissabte al matí des de la feina, mentres l'ordinador va capturant cintes i més cintes de vídeo, i pot ser que aquest fet condicioni el meu criteri, i més tenint en compte que he acabat de veure el quart capítol de Flashforward de bon matí abans d'anar a la productora. De fet, l'episodi el vaig començar a veure ahir a la tarda, però la falta d'interès que aquest em despertava va fer que el deixés a mitges fins aquest matí, quan m'he llevat massa d'hora i necessitava omplir el temps d'alguna manera. Al gra. És oficial: Flashforward és un bluf de proporcions considerables, on només se salva la idea de partida, que queda sepultada per la incapacitat dels guionistes de desenvolupar una trama d'acord amb les espectatives creades als primers minuts i, sobretot, de crear uns personatges mínimament atractius. Es pot donar el cas que una sèrie sigui rutinària, que segueixi sempre el mateix esquema argumental capítol rere capítol sense aportar res de nou, i tot i així tenir èxit d'audència gràcies a un personatge carismàtic (com House, per exemple), encara que la sèrie estigui cremada des de fa temps. Però el que no pot passar mai és que els personatges no despertin la més mínima simpatia ni interès i que l'experiment segueixi funcionant, i encara menys si la trama no avança de cap manera, que és el que li succeeix a Flasforward. I és que després de veure quatre capítols, se me'n refot si el coreà acabarà morint, si el matrimoni del protagonista se n'anirà en orris o si el Sr. Simcoe amaga molt més del què sembla.
Els darrers dos últims episodis són de jusgat de guàrdia. Una presa de pèl descomunal on les pistes aportades durant la trama, al final, no només resulten ser falses sinó que ni els personatges ni la història han avançat més enllà del punt on es trobaven al principi, arribant a uns finals ganxo que resulten patètics perquè la sèrie en sí ja no desperta cap tipus d'emoció (el quart compta amb l'aparició del Charlie de Lost). Sense oblidar els flashos, que de tant repetitius al final resulten irritants. No cal fer un recordatori de qui és el Sr. Simcoe cada cop que apareix per primera vegada en un capítol o recordar-nos per activa i per passiva cada flash de cada fotut personatge a cada fotut moment. El públic d'aquest tipus de sèries no és estúpid, i això acabarà passant factura a Flashforward. Però, és clar, si quelcom tan infumable com Heroes encara segueix en antena, tot podria ser. Ara, amb mi que no hi comptin.

REVENGE OF THE FALLEN | Michael Bay

Una tonteria infumable de pressupost desmesurat. Almenys durant la seva primera hora, que és fins on he arribat.

El millor: Que no he pagat ni un duro per veure-la.
El pitjor: L'existència de la pel·lícula.

TRUE BLOOD | SEGONA TEMPORADA

La primera temporada de True Blood començava d'una forma magistral, per acabar baixant substancialment durant el terç final per culpa, sobretot, d'un final anticlimàtic. La segona temporada és molt superior a l'anterior però també pateix d'una certa mancança d'estructura narrativa coherent als tres últims episodis, els quals es reserven per la resolució de la part menys interessant de la trama. Això no la converteix en una temporada dolenta, al contrari, però quan la història s'aparta de la temàtica vampírica, la sèrie perd la oportunitat de ser un producte perfecte. Tot i així, la inclusió de més trames, de personatges nous i una major participació d'aquells que havien estat secundaris a la primera, proporcionen a la sèrie una riquesa en colors que li dóna a la història allò que el final de l'anterior havia dinamitat per culpa d'un misteri, la identitat de l'assassí, que no aconseguia despertar prou interès.
Ara la sèrie encara és més coral. La filla de Bill Compton descobreix la seva nova condició de vampiressa. El personatge d'Eric Northman guanya protagonisme a favor del de Bill, molt menys carismàtic que aquell, mostrant el seu origen víking. Jason Stackhouse protagonitza una trama delirant on passa de ser un religiós radical a una espècie de Rambo defensor dels vampirs, però tot i així segueix igual de babau. Sookie es transforma en objecte de desig d'Eric. El poble sencer esdevé presoner d'un encanteri i participa en orgies descontrolades... És precisament aquesta última subtrama, amb el personatge de Tara com a protagonista, que es converteix en la menys estimulant i també la que tanca la temporada, amb una història allunyada dels vampirs que tan atractius havien resultat durant els dos primers terços. Tot i així, els darrers episodis compten amb la presència d'Evan Rachel Wood en el paper de Reina dels vampirs que, amb només tres aparicions comptades, es reserva una de les millors intervencions de la sèrie.
El final anticlimàtic, de nou, resulta poc convincent, més encara si es té en compte la qualitat de la major part de la temporada. I és que True Blood té la curiosa costum de deixar de banda els vampirs massa sovint. A més, el desenllaç final arriba a la meitat de la season finale dedicant els darrers minuts a acabar de tancar la trama (això sí, amb un ganxo molt més atractiu que el de la primera) i a començar-ne una de nova totalment innecessària, que hauria estat millor reservar com a plantejament de la tercera temporada. Tot i aquesta raresa argumental, que es pot considerar marca de la casa, True Blood és una sèrie excel·lent, un altre producte de la HBO indispensable, sobretot en aquesta segona temporada.

El millor: Els episodis a Dallas.
El pitjor: L'arc argumental de Tara.

DEXTER 4.03 | Blinded by the light

Després de dos episodis de presentació on l'acció semblava arrencar amb no massa contundència, és al tercer capítol emès el passat diumenge, on Dexter arriba a l'excel·lent nivell de les dues primeres temporades, gràcies a una trama que s'aparta de les habituals peripècies del protagonista per donar caça i desfer-se del cadàver de l'assassí de torn, i se centra en com Dexter afronta l'aventura quotidiana al seu nou veïnat. Cosa que proporciona aire fresc a una sèrie que demanava a crits una renovació en el seu plantejament més bàsic, i que s'enriqueix al mateix temps gràcies a les trames secundàries i a la veritable entrada en acció del que serà la nèmesi del protagonista aquesta temporada: Trinity, interpretat pel gran John Lithgow, en una escena que posa els pèls de punta. Després d'una tercera temporada insípida, per fi un episodi magistral amb un final contundent.

FLASHFORWARD | David S. Goyer

Potser és una mica aviat per fer un anàlisi de Flashforward, tenint en compte que fins ara només s'ha emès el tercer capítol (als Estats Units), però tinc la impressió que aquesta sèrie està més a prop de ser un gran bluf que no pas de convertir-se en la successora de Lost. I és que des del primer episodi (que comença exactament com la sèrie de J.J. Abrams) em ronda la sensació que s'ha volgut crear un producte similar per atraure al mateix tipus de públic que està esperant el retorn d'aquella, i que haurà de suplir d'alguna manera la carència de Lost quan la pròxima temporada arribi al seu final. El pressupost de Flashforward és generós, la factura tècnica impecable (David S. Goyer darrera les càmeres), però ni els personatges ni els actors són de lluny tan interessants com a l'esmentada sèrie. La trama parteix d'una bona idea, però de moment aquí es queda, donant massa tombs a situacions que no plantegen el suficient interès (sobretot per culpa dels personatges) i restant intriga a la investigació policial, a més de recórrer massa reïteradament als flashos explicatius que no fan res més que remarcar l'evidència. Afegint més suc al caldo, l'episodi 3 és directament un gran no res, una presa de pèl i de temps a l'espectador, per finalment arribar a un desenllaç ganxo que, curiosament, ni enganxa ni genera cap mena d'espectativa per veure el pròxim. De moment seguirà present a Mundothorpe, mereix una oportunitat. Però no n'hi ha prou en creure que estàs fent una bona sèrie per fer una bona sèrie.

LAND OF THE LOST | Brad Silberling

A Mundothorpe Will Ferrell està considerat el rei indiscutible de la comèdia nordamericana i, per extensió, de la comèdia mundial. Un actor capaç de convertir en còmic el més insípid dels diàlegs i d'elevar a genialitat qualsevol intervenció. És per això que la qualificació d'una pel·lícula com Land of the Lost mai serà objectiva aquí. Un cop feta l'aclaració dir que, efectivament, el film de Brad Silberling és una bajanada monumental, un film irregular que no sap a quin gènere pertany. Però com he dit, cada aparció de Ferrell en pantalla supleix momentàniment qualsevol carència que pugui tenir la pel·lícula, més encara si es té en compte que l'acompanya al repartiment Danny McBride, un altre geni de la comèdia, amiguet de Ferrell i protagonista de la gran sèrie de la HBO, Eastbound & Down (de la que espero impacient la segona temporada).
Dic que Land of the Lost no pertany a cap gènere en concret perquè bàsicament es tracta d'una història ridícula, destinada en principi a nens molt petits, però que, soprenentment conté una gran quantitat de gags relacionats amb polles, sexe anal entre dos homes rèptils, drogues, etc. Cosa que no em sembla gens malament i és habitual en una pel·lícula de Will Ferrell. Però no en una per nens. Si la intenció era fer una comèdia d'aventures destinada al públic habitual del còmic nordamericà, era indispensable comptar amb un guió que no fos d'encefal·lograma pla ni tan rematadament simple. Per això Land of the Lost no és adient ni per la mainada ni per a qualsevol altre públic que no sigui fans de Will Ferrell, i tot i així està a anys llum de les seves altres comèdies.
És una llàstima que Brad Silberling s'hagi ofert a dirigir aquesta pel·lícula que cau en terra de ningú per la seva inconcreció. Silberling és el responsable de Casper (una pel·lícula no tan mediocre com pot semblar), Moonlight Mile (molt més que correcte drama amb Dustin Hoffman i Susan Sarandon) i, sobretot, de Lemony Snicket's a series of unfortunate events (un pel·lícula de fantasia i aventures molt superior a la nefasta saga de Harry Potter, però que no va gaudir del mateix èxit, demostrant un cop més que el públic en general, la massa, és estúpid); per tant no és estrany que Land of the Lost compti amb un disseny de producció infinitament més atractiu que qualsevol de les comedietes habituals i que esdevingui un film mínimament disfrutable visualment, fet que incrementa encara més la sensació d'haver pogut fer quelcom més del que el film ofereix. Però en fi, Hollywood és Hollywood i això mai canviarà. Will Ferrell tampoc, afortunadament.

El millor: Will Ferrell i el disseny de producció.
El pitjor: La caracterització dels personatges no humans.

GI JOE | Stephen Sommers

Directament, l'únic aspecte destacable d'aquesta pel·lícula són els pits de la protagonista, Rachel Nichols. Tota la resta és una puta merda sense el més mínim rastre de talent. Era previsible que el culpable d'aquella muntanya de femta anomenda Van Helsing no seria capaç de construir una gran pel·lícula, però esperava que, almenys, rememorant els temps de The Mummy i The Mummy returns, tindria la dignitat d'oferir un producte mínimament entretingut. No és el cas. GI Joe no tan sols no arriba ni a pel·lícula amb guió buit però divertida (aquí directament no hi ha cap de les dues coses), sinó que tampoc utilitza correctament l'únic recurs on es podria recolzar: els efectes especials, que aquí són tan ridículs que fan pena. Així doncs, GI Joe no aporta res més que una escena patètica seguida d'una altra escena encara més patètica, un disseny de producció hi-tech cutre i diàlegs amb el nivell literari d'una redacció d'EGB. Dues escenes em van cridar l'atenció, no precisament per la seva gran qualitat artística: els dolents entren (fàcilment) a la base dels GI Joe per sota terra perquè no poden accedir per la comporta superior i, quan s'escapen, la cúpula s'està tancant. Qui l'ha obert? Perquè? Perquè no entraven per la porta? Tan se val, GI Joe no és un film que s'aturi en els "petits detalls". La segona és quan The Baroness traeix per sorpresa el seu marit entrant per la força al seu laboratori i la primera frase del tipus és: Qué hacéis? Esto es un laboratorio civil! Per acte seguit no fer absolutament cap tipus de comentari sobre el perquè de la traició; més increïble encara tenint en compte que The Baroness té l'aspecte de Sienna Miller, una dona amb qui, en principi, em fotria deixar de follar. Però tan se val, GI Joe no és un film que s'aturi en els "petits detalls". No, GI Joe és una puta merda, una nova demostració que Stephen Sommers i Dino de Laurentiis han d'abandonar el negoci cinematogràfic urgentment. Per favor.

El millor: Els pits de Rachel Nichols.
El pitjor: La interminable llista de despropòsits.

DRAG ME TO HELL | Sam Raimi

Drag Sam Raimi to Hell

Després de dur a terme la trilogia de Spider-Man amb èxit (almenys econòmic, perquè la tercera és nefasta), Sam Raimi gaudeix d'absoluta llibertat a Hollywood per fer la pel·lícula que li vingui en gana. La qüestió és que Raimi es compòn de dos Sam Raimi: el primer és el que va demostrar ja fa més de 20 anys que podia barrejar humor i terror amb la saga Evil Dead i també que, amb talent, es podia parir una bona pel·lícula amb quatre duros. La seva carrera va derivar fins a un cinema més seriós, més madur, fins arribar a la molt correcta i gairebé desconeguda A simple plan, sense oblidar Spider-Man 2, una de les millors pel·lícules de superherois. El segon Sam Raimi és el culpable d'aquest humor absurd que va fer un no gens sutil, però més contingut acte de presència a Army of darkness (tercera part i la més divertida d'Evil Dead), i que va derivar en un recurs sense ni mica de gràcia en sub-productes infumables com Hercules o Xena, per arribar a culminar a Spider-Man 3 amb la famosa escena de la transformació de Peter Parker, un dels pitjors i més ridículs moments de la cinematografia en general. Qui hagi vist la pel·lícula, sabrà a què em refereixo.
Doncs bé, recordeu el to de vergonya aliena d'aquella nefasta escena, transformeu-la en tot un llargmetratge amb temàtica de terror (si es pot dir així) i tindreu Drag me to hell, que és, des de la seva concepció, la pitjor pel·lícula de Raimi de llarg. Ni homentage a la sèrie B, ni retorn a les arrels de la saga Evil Dead, ni res de res. Drag me to hell és una pel·lícula tan dolenta, inverossímil i mal feta, que provoca una contínua sensació d'incredulitat davant del què Raimi, també co-guionista, ofereix a l'espectador. Els pretesos moments de terror directament fan riure, per ridículs. La idea de tensió del director consisteix en alternar un moment de pausa i un moment d'ensurt, aquest últim basat en elevar de sobte el volum de la música fins a cotes exagerades, que es converteix ràpidament en rutinari i previsible. L'escena de la possessió de la cabra és de jusgat de guàrdia i no val la pena que escrigui res sobre ella, s'ha de veure per creure. El moment de la baralla amb la vella, que sembla que tingui super poders, és encara pitjor. I tot això, barrejat amb una trama estúpida i unes incongruències de guió de les que fan història, culminant amb un final infame digne del moment més infame de l'episodi més infame de Xena, que ja és dir. Sisplau, a la imminent Spider-Man 4, que torni el Sam Raimi d'abans.

El millor: L'aparició del títol i el pla general del cementiri.
El pitjor: El guió i el to general del film.