Drag Sam Raimi to HellDesprés de dur a terme la trilogia de Spider-Man amb èxit (almenys econòmic, perquè la tercera és nefasta), Sam Raimi gaudeix d'absoluta llibertat a Hollywood per fer la pel·lícula que li vingui en gana. La qüestió és que Raimi es compòn de dos Sam Raimi: el primer és el que va demostrar ja fa més de 20 anys que podia barrejar humor i terror amb la saga Evil Dead i també que, amb talent, es podia parir una bona pel·lícula amb quatre duros. La seva carrera va derivar fins a un cinema més seriós, més madur, fins arribar a la molt correcta i gairebé desconeguda A simple plan, sense oblidar Spider-Man 2, una de les millors pel·lícules de superherois. El segon Sam Raimi és el culpable d'aquest humor absurd que va fer un no gens sutil, però més contingut acte de presència a Army of darkness (tercera part i la més divertida d'Evil Dead), i que va derivar en un recurs sense ni mica de gràcia en sub-productes infumables com Hercules o Xena, per arribar a culminar a Spider-Man 3 amb la famosa escena de la transformació de Peter Parker, un dels pitjors i més ridículs moments de la cinematografia en general. Qui hagi vist la pel·lícula, sabrà a què em refereixo.
Doncs bé, recordeu el to de vergonya aliena d'aquella nefasta escena, transformeu-la en tot un llargmetratge amb temàtica de terror (si es pot dir així) i tindreu Drag me to hell, que és, des de la seva concepció, la pitjor pel·lícula de Raimi de llarg. Ni homentage a la sèrie B, ni retorn a les arrels de la saga Evil Dead, ni res de res. Drag me to hell és una pel·lícula tan dolenta, inverossímil i mal feta, que provoca una contínua sensació d'incredulitat davant del què Raimi, també co-guionista, ofereix a l'espectador. Els pretesos moments de terror directament fan riure, per ridículs. La idea de tensió del director consisteix en alternar un moment de pausa i un moment d'ensurt, aquest últim basat en elevar de sobte el volum de la música fins a cotes exagerades, que es converteix ràpidament en rutinari i previsible. L'escena de la possessió de la cabra és de jusgat de guàrdia i no val la pena que escrigui res sobre ella, s'ha de veure per creure. El moment de la baralla amb la vella, que sembla que tingui super poders, és encara pitjor. I tot això, barrejat amb una trama estúpida i unes incongruències de guió de les que fan història, culminant amb un final infame digne del moment més infame de l'episodi més infame de Xena, que ja és dir. Sisplau, a la imminent Spider-Man 4, que torni el Sam Raimi d'abans.
Doncs bé, recordeu el to de vergonya aliena d'aquella nefasta escena, transformeu-la en tot un llargmetratge amb temàtica de terror (si es pot dir així) i tindreu Drag me to hell, que és, des de la seva concepció, la pitjor pel·lícula de Raimi de llarg. Ni homentage a la sèrie B, ni retorn a les arrels de la saga Evil Dead, ni res de res. Drag me to hell és una pel·lícula tan dolenta, inverossímil i mal feta, que provoca una contínua sensació d'incredulitat davant del què Raimi, també co-guionista, ofereix a l'espectador. Els pretesos moments de terror directament fan riure, per ridículs. La idea de tensió del director consisteix en alternar un moment de pausa i un moment d'ensurt, aquest últim basat en elevar de sobte el volum de la música fins a cotes exagerades, que es converteix ràpidament en rutinari i previsible. L'escena de la possessió de la cabra és de jusgat de guàrdia i no val la pena que escrigui res sobre ella, s'ha de veure per creure. El moment de la baralla amb la vella, que sembla que tingui super poders, és encara pitjor. I tot això, barrejat amb una trama estúpida i unes incongruències de guió de les que fan història, culminant amb un final infame digne del moment més infame de l'episodi més infame de Xena, que ja és dir. Sisplau, a la imminent Spider-Man 4, que torni el Sam Raimi d'abans.
El millor: L'aparició del títol i el pla general del cementiri.El pitjor: El guió i el to general del film.
Tot i que en un principi no hi tenia gaire confiança, bastanta gent (més o menys de gustos bons) em va dir que estava molt bé i li vaig agafar ganes, però encara no l'he vista. Un dia s'hauria de fer un estudi estadístic de quants retorns a les arrels / origens ho són realment i valen la pena. Ja sigui en cine com en música.
ResponElimina