TRUE BLOOD | SEGONA TEMPORADA

La primera temporada de True Blood començava d'una forma magistral, per acabar baixant substancialment durant el terç final per culpa, sobretot, d'un final anticlimàtic. La segona temporada és molt superior a l'anterior però també pateix d'una certa mancança d'estructura narrativa coherent als tres últims episodis, els quals es reserven per la resolució de la part menys interessant de la trama. Això no la converteix en una temporada dolenta, al contrari, però quan la història s'aparta de la temàtica vampírica, la sèrie perd la oportunitat de ser un producte perfecte. Tot i així, la inclusió de més trames, de personatges nous i una major participació d'aquells que havien estat secundaris a la primera, proporcionen a la sèrie una riquesa en colors que li dóna a la història allò que el final de l'anterior havia dinamitat per culpa d'un misteri, la identitat de l'assassí, que no aconseguia despertar prou interès.
Ara la sèrie encara és més coral. La filla de Bill Compton descobreix la seva nova condició de vampiressa. El personatge d'Eric Northman guanya protagonisme a favor del de Bill, molt menys carismàtic que aquell, mostrant el seu origen víking. Jason Stackhouse protagonitza una trama delirant on passa de ser un religiós radical a una espècie de Rambo defensor dels vampirs, però tot i així segueix igual de babau. Sookie es transforma en objecte de desig d'Eric. El poble sencer esdevé presoner d'un encanteri i participa en orgies descontrolades... És precisament aquesta última subtrama, amb el personatge de Tara com a protagonista, que es converteix en la menys estimulant i també la que tanca la temporada, amb una història allunyada dels vampirs que tan atractius havien resultat durant els dos primers terços. Tot i així, els darrers episodis compten amb la presència d'Evan Rachel Wood en el paper de Reina dels vampirs que, amb només tres aparicions comptades, es reserva una de les millors intervencions de la sèrie.
El final anticlimàtic, de nou, resulta poc convincent, més encara si es té en compte la qualitat de la major part de la temporada. I és que True Blood té la curiosa costum de deixar de banda els vampirs massa sovint. A més, el desenllaç final arriba a la meitat de la season finale dedicant els darrers minuts a acabar de tancar la trama (això sí, amb un ganxo molt més atractiu que el de la primera) i a començar-ne una de nova totalment innecessària, que hauria estat millor reservar com a plantejament de la tercera temporada. Tot i aquesta raresa argumental, que es pot considerar marca de la casa, True Blood és una sèrie excel·lent, un altre producte de la HBO indispensable, sobretot en aquesta segona temporada.

El millor: Els episodis a Dallas.
El pitjor: L'arc argumental de Tara.