FLASHFUCKYOU

Escric aquestes línies un dissabte al matí des de la feina, mentres l'ordinador va capturant cintes i més cintes de vídeo, i pot ser que aquest fet condicioni el meu criteri, i més tenint en compte que he acabat de veure el quart capítol de Flashforward de bon matí abans d'anar a la productora. De fet, l'episodi el vaig començar a veure ahir a la tarda, però la falta d'interès que aquest em despertava va fer que el deixés a mitges fins aquest matí, quan m'he llevat massa d'hora i necessitava omplir el temps d'alguna manera. Al gra. És oficial: Flashforward és un bluf de proporcions considerables, on només se salva la idea de partida, que queda sepultada per la incapacitat dels guionistes de desenvolupar una trama d'acord amb les espectatives creades als primers minuts i, sobretot, de crear uns personatges mínimament atractius. Es pot donar el cas que una sèrie sigui rutinària, que segueixi sempre el mateix esquema argumental capítol rere capítol sense aportar res de nou, i tot i així tenir èxit d'audència gràcies a un personatge carismàtic (com House, per exemple), encara que la sèrie estigui cremada des de fa temps. Però el que no pot passar mai és que els personatges no despertin la més mínima simpatia ni interès i que l'experiment segueixi funcionant, i encara menys si la trama no avança de cap manera, que és el que li succeeix a Flasforward. I és que després de veure quatre capítols, se me'n refot si el coreà acabarà morint, si el matrimoni del protagonista se n'anirà en orris o si el Sr. Simcoe amaga molt més del què sembla.
Els darrers dos últims episodis són de jusgat de guàrdia. Una presa de pèl descomunal on les pistes aportades durant la trama, al final, no només resulten ser falses sinó que ni els personatges ni la història han avançat més enllà del punt on es trobaven al principi, arribant a uns finals ganxo que resulten patètics perquè la sèrie en sí ja no desperta cap tipus d'emoció (el quart compta amb l'aparició del Charlie de Lost). Sense oblidar els flashos, que de tant repetitius al final resulten irritants. No cal fer un recordatori de qui és el Sr. Simcoe cada cop que apareix per primera vegada en un capítol o recordar-nos per activa i per passiva cada flash de cada fotut personatge a cada fotut moment. El públic d'aquest tipus de sèries no és estúpid, i això acabarà passant factura a Flashforward. Però, és clar, si quelcom tan infumable com Heroes encara segueix en antena, tot podria ser. Ara, amb mi que no hi comptin.