He de reconèixer que m'ha costat reprendre la primera temporada de
Spartacus: Blood and Sand, abandonada des de feia mesos. Després d'un pilot interessant, el gran problema de la sèrie són els seus tres horribles episodis següents, on la història no va enlloc i la majoria de personatges, protagonista inclòs, esdevenen totalment insípids, mantenint el seu principal i únic interès en la gran quantitat de sexe i violència que apareix en pantalla. És a partir del seu cinquè episodi, però, que
Spartacus: Blood and Sand cobra la força argumental que la converteix en el què realment és: una sèrie extrema en tots els sentits, bizarra, violenta, gore, eròtica, deshinibida i, en definitiva, valenta. Valenta perquè mai a televisió s'ha vist tal quantitat de sexe i violència com a
Spartacus, sense complexes ni
nyonyeries, i que en HD cobren una nova dimensió. Per aquest simple fet la sèrie de
Starz esdevé un producte únic, amb els seus defectes, però indispensable per entendre la nova era de la ficció televisiva, oferint, en els seus dos últims episodis, una història que es converteix en pura èpica, a un nivell excel·lent i superant en litres de sang les tres temporades de
True Blood juntes.
Excel·lent pel·lícula amb una història no massa original, que Ben Affleck sap conduir de manera impecable, demostrant no tan sols que és un gran director amb un futur brillant, sinó també que no és tan mal actor com alguns proclamen.
A Mundothorpe és sagrat tot allò on participi Will Ferrell. The Other Guys queda lluny de les anteriors joies de la comèdia del tàndem Ferrell/McKay, però la vis còmica de Marky Mark i alguns gags genials marca de la casa ajuden a millorar un film que es queda a mig gas en masses ocasions.
Mad Men és una sèrie perfecta. I la segona temporada és encara millor que la primera.
Deixant de banda el sentiment patriòtic i l'exaltació de l'exèrcit, inevitables en el cinema de Michael Bay, Pearl Harbor em continua semblant una gran pel·lícula bèl·lica a destacar més enllà dels seus 40 minuts centrals de batalla. Bay és capaç de tonteries com la innecessària saga Transformers, però a Mundothorpe Pearl Harbor es compta entre els seus millors films junt amb The Rock, Armageddon i Bad Boys 2.
He de reconèixer que m'ha costat reprendre la primera temporada de Spartacus: Blood and Sand, abandonada des de feia mesos. Després d'un pilot interessant, el gran problema de la sèrie són els seus tres horribles episodis següents, on la història no va enlloc i la majoria de personatges, protagonista inclòs, esdevenen totalment insípids, mantenint el seu principal i únic interès en la gran quantitat de sexe i violència que apareix en pantalla. És a partir del seu cinquè episodi, però, que Spartacus: Blood and Sand cobra la força argumental que la converteix en el què realment és: una sèrie extrema en tots els sentits, bizarra, violenta, gore, eròtica, deshinibida i, en definitiva, valenta. Valenta perquè mai a televisió s'ha vist tal quantitat de sexe i violència com a Spartacus, sense complexes ni nyonyeries, i que en HD cobren una nova dimensió. Per aquest simple fet la sèrie de Starz esdevé un producte únic, amb els seus defectes, però indispensable per entendre la nova era de la ficció televisiva, oferint, en els seus dos últims episodis, una història que es converteix en pura èpica, a un nivell excel·lent i superant en litres de sang les tres temporades de True Blood juntes.
