És agradable que, de tant en tant, aparegui una comèdia romàntica que no recorre als típics i tòpics esquemes argumentals de sempre i que s'aparti una mica de la tònica formal en la majoria de films d'aquestes característiques. A (500) days of Summer la noia abandona, el noi pateix i, finalment, tot s'acaba per sempre. És a dir, la vida real. La banda sonora refusa també els clàssics temes musicals ensucrats i, sobretot, comercials, per regalar a l'espectador un reguitzell de cançons que inclou a Pixies, The Clash o The Smiths. Tot i demostrar un clar intent d'introduïr aire fresc en el monòton gènere de la comèdia romàntica, la pel·lícula no pot evitar caure en el clàssic speach que el protagonista, en una decidida embranzida de superació personal, deixa anar davant de la inevitable multitud, com si a la vida no es poguessin prendre decisions de pes sense fer-ne constància en públic. Malgrat aquest petit entrebanc, d'altra banda perdonable, i a la presència d'una insípida Zooey Deschanel, que no desperta el més mínim carisma, (500) days of Summer és un film simpàtic i original que, si bé no està a l'alçada de The eternal sunshine of the spothless mind (ni de lluny), sí que demostra posicionar-se per sobre de la majoria de pel·lícules d'aquest tipus. Però em pregunto: després d'un, aparentment, fantàstic estiu (Summer), a la vida real es pot trobar una tardor (Autumn) en forma de Minka Kelly? Doncs, en una mostra d'optimisme inusitat en aquest blog, la resposta sembla ser que sí.El millor: L'escena d'"expectatives vs. realitat"
El pitjor: Zooey Deschanel
Quan vaig acabar de veure-la vaig pensar: aquesta pel·lícula volia ser britànica però no se n'ha sortit del tot. És cert que les referències musicals són de molta qualitat, però algunes semblaven posades en calçador. Que sí, que ja sabem que t'agrada la bona música.
ResponEliminaPel que fa als tòpics, en fuig d'uns quants, però també cau en alguns. No sé, em va deixar un regust agredolç, però bueno, com a mínim no surts diabètic