DARK BLUE

La nova sèrie de Jerry Bruckheimer, productor executiu de CSI, acaba de començar a USA. D'entrada diré que totes i cada una de les versions de CSI em semblen, com a mínim, mediocres. Un producte totalment sobredimensionat amb una popularitat inmerescuda, que simplement es limita a repetir una vegada i una altra la mateixa fórmula. Una fórmula que, sí, ha creat escola, però que ja resulta carregant en excés. De fet, he de reconèixer que les sèries que no profunditzen en una trama que s'extengui a tota la temporada, en principi em desperten poc interès (The Mentalist, The Unusuals, House... i moltes altres que he anat abandonant). Resoldre un cas per episodi em provoca una sensació d'estar davant d'una història fàcil, sense res trascendent a dir (exceptuant les comèdies o sitcoms, és clar) i, sobretot, em resulta poc interessant saber que la trama acabarà quan arribi el minut 40, d'una forma més o menys igual en cada entrega.
Malhauradament, l'excel·lent inici de Dark Blue, que presenta un grup de policies que treballen encoberts en bandes criminals, de seguida cau en la tòpica resolució deixant de banda una trama de corrupció policial que, desenvolupada durant tota la temporada i fent-la l'eix central de la història, hagués convertit a Dark Blue en una sèrie enorme. Però Jerry Bruckheimer treballa així, ràpid i comercial. De moment li donaré una oportunitat perquè entretinguda ho és, però dubto que aconsegueixi atrapar-me de la mateixa manera que ho va fer The Shield, una de les grans de veritat.

El millor: El look, com és habitual en les produccions Bruckheimer.
El pitjor: Típica i tòpica, com és habitual en les produccions Bruckheimer.

HUNG

Fins que no torni Dexter haurem de passar l'estiu com poguem. El fiasco de la segona temporada de True Blood, que no he continuat veient, va fer que em busqués altres opcions per paliar l'ànsia de sèries. Algunes com The Unusuals s'han perdut pel camí, un producte correcte i res més; d'altres com la segona temporada de Six feet under, romanen temporalment aparcades; una sèrie de la HBO de qualitat però que a mi no m'acaba d'enganxar del tot. Eastbound & down em va proporcionar minuts i minuts de rialles, però malhaurdament només comptava amb sis espisodis que vaig devorar en una tarda.
Psychoville i Entourage, que acaba de començar la sisena temporada, continuen fent-me passar molts bons moments, però la seva escassa durada provoca una sensació de quedar-se a mitges si es va seguint la sèrie setmana rere setmana. Són productes d'aquells que s'han de consumir compulsivament.
Amb Hung passa exactament el mateix. Però així com les dues sèries abans esmentades tenen un format de 25 minuts perfectament calculat, a Hung li costa agafar el ritme un cop comença l'episodi i, quan per fi remunta el vol, arribem al minut 27 i ens quedem amb ganes de més. La nova proposta de la HBO, un dels responsables de la qual és Alexander Payne, seria més rodona si durés 40 minuts, cosa que li permetria tenir una trama més desenvolupada i deixar de ser un producte tan lleuger. D'ingredients en té: un professor d'institut divorciat i arruïnat, que viu en una tenda de campanya al jardí de casa seva, recentment incendiada, decideix fer ús de la seva "gran eina" i treure's un sobressou fent de gigoló, amb l'ajuda d'una nova amiga amb problemes emocionals. Amb una premisa com aquesta no es pot fallar... aparentment.

El millor: Els dos protagonistes i el to de la sèrie.

El pitjor: Li manca avançar amb més confiança.

RESCUE DAWN de Werner Herzog

Gairebé inèdita aquí, Rescue dawn és una mirada a la guerra del Vietnam des del punt de vista d'un grup reduït de presoners nord-americans que, allunyats de la batalla, intenten sobreviure dia a dia en un petit campament enemic. L'arribada de Dieter Dengler, el protagonista d'aquesta història real, provocarà canvis que desembocaran en un intent de fuga. Pel·lícula de personatges, de ritme lent, que fuig de les grans escenes bèl·liques per centrar-se d'una forma intimista en la vida i posterior fuga dels presoners, interpretats per uns magnífics Christian Bale, Steve Zahn i Jeremy Davies (el Dr. Faraday de Lost). Werner Herzog s'atura a observar les plantes al vent, els insectes... Rescue dawn és un film no apte per a espectadors impacients, la resta disfrutareu d'una pel·lícula immensa, que demostra un cop més que Bale és un dels més grans actors de l'actualitat.

El millor: Els tres protagonistes.
El pitjor: L'aspecte visual, massa simplista.

24 | CINQUENA TEMPORADA

Devorada en menys d'una setmana, la cinquena temporada de 24 és, amb un argument no tan dispers com les anteriors, la millor de totes les que he vist fins ara. Intriga política duta a cotes elevadíssimes des del minut 1, fins arribar a un final d'infart, no del tot feliç, que implicarà a les més altes instàncies del govern nord-americà. 24, una sèrie rodona, una temporada perfecta.

24 | QUARTA TEMPORADA

Resumir la trama d'una temporada de 24 és, com a mínim, innecessari. Els ingredients sempre són els mateixos; fins i tot algunes trampes de guió segueixen intactes i és evident que Jack Bauer superarà tots els obstacles. Aquí allò que realment manté l'atenció de l'espectador, capítol rere capítol, és la infinitat de situacions adrenalítiques a què els protagonistes són sotmesos (de pas l'audiència també) i, sobretot, saber quina serà la pròxima solució retorçada, freda i sense escrúpols que Jack Bauer utilitzarà per salvar la vida de mil·lions de persones, fins i tot si això comporta el fet de matar a qui li ha salvat la vida. Un (super)heroi que opta per la via més ràpida per resoldre els conflictes sense importar-li la vida de ningú, ni tan sols la seva pròpia. Lluny del que podria semblar sense haver vist la sèrie, 24 refusa tot tipus de patriotisme barat i qualsevol ideologia política, i se centra en oferir pur espectacle en tensió constant a un ritme endimoniat. 24 és LA SÈRIE d'acció i intriga. Heroes i Prison Break, aparteu-vos del camí que feu nosa. Ben pensat, no us aparteu, Jack Bauer us esclafarà com si res.

PAGAFANTAS de Borja Cobeaga

Pagafantas representa una mica d'aire fresc dins del panorama cinematogràfic espanyol, que ratlla, majoritàriament, un nivell mediocre. El film de Borja Cobeaga no és una gran obra, no destaca per la seva planificació visual ni narrativa, ni tampoc per ser una història original. El gran mèrit de Pagafantas, però, és que és divertidíssima de principi a fi. Gràcies al plantejament del film (ser un Pagafantas i tot de situacions humil·liants que això comporta), a gran part del cast (amb la participació també de 2 integrants del mític programa La hora chanante, que demanen a crits més minuts) i, sobretot, a la seva escassa duració.

El millor: Óscar Ladoire i els vídeos instructius de pagafantisme.

El pitjor: Els minuts finals, on la trama es desinfla una mica.

LETTERS FROM IWO JIMA de Clint Eastwood

Molt superior a la seva predecessora Flags of our fathers, la nova visió de Clint Eastwood sobre la Segona Guerra Mundial esdevé un esforç encomiable per mostrar les dues cares d'una mateixa moneda, però no converteix a Letters from Iwo Jima en una obra mestra, ni molt menys. Deixant de banda que el propòsit d'explicar la batalla d'Iwo Jima des del punt de vista d'ambdós bàndols resulta com a mínim interessant, l'aventura japonesa d'Eastwood no passa de ser un film bèl·lic més, molt correcte sí, però un més. Allò que enriqueix de debò la pel·lícula és el gran cast, format gairebé en la seva totalitat per actors japonesos, molt allunyat qualitativament dels tres pals d'escombra protagonistes de Flags of our fathers, i sobretot el fet de poder presenciar, d'una forma no tan maniqueïsta, la cultura japonesa i com aquesta reacciona davant d'un fet tan esfereïdor com és la guerra.

El millor: La pel·lícula com a concepte.
El pitjor: El pròleg i l'epíleg.

NICK & NORAH'S INFINITE PLAYLIST de Peter Sollett

Per fi una comèdia romàntica juvenil que no tracta el seu públic d'estúpid, però que, malhauradament, per no arriscar amb una història més madura es queda a mig camí d'haver estat una d'aquelles pel·lícules que, un cop vistes, esdevenen una petita part de tu per sempre més (com per exemple Beautiful girls, Before Sunrise i Before Sunset). Ingredients en té: un noi normal i corrent, una mica babau però entranyable (Michael Cera), una noia de qui t'enamores a primera vista (Kat Dennings), una història d'amor tendra i senzilla, i una banda sonora magnífica, plena de referències musicals, que va molt més enllà del puto rap de torn o l'enèsima parida perpetrada per Britney Spears o clons varis. En aquesta pel·lícula es parla de The Cure, The Beatles, David Bowie, The Rolling Stones... El principal problema és que la narració, en comptes de centrar-se en la relació dels dos protagonistes, es perd en una subtrama massa vista i previsible que l'únic que fa és entorpir la història principal, donant preferència a situacions pretesament còmiques que no acaben de cuallar amb el que proposa el film en un principi. Tot i així, Nick & Norah's infinite playlist no deixa de ser un vehicle correcte per passar una estona lleugera, sense més pretensions que la d'entretenir.

El millor: Els dos protagonistes i la banda sonora.
El pitjor: S'apropa perillosament a la típica comèdia juvenil tonta i fàcil.