L'aparició d'una nova pel·lícula basada en Street Fighter feia pensar que, per molt infumable que fos, de cap manera podria arribar a ser pitjor que aquell subproducte protagonitzat per Jean-Claude Van Damme l'any 1994. Però la 20th Century Fox, un cop més i seguint amb la línia iniciada aquest any amb X-Men Origins: Wolverine i Dragonball Evolution, demostra la quantitat de merda que és capaç de produir l'ésser humà si realment s'ho proposa. I és que tal nombre de despropòsits units en un sol film només es pot dur a terme a consciència, amb nocturnidad y alebosía. Resulta curiós que una productora es gasti una gran suma de diners en comprar el nom d'una llicència que compta amb mil·lions de seguidors, per realitzar una pel·lícula que res té a veure amb el producte original i que ni tan sols manté un nivell mínim de qualitat. La sensació després d'haver vist Street Fighter, the legend of Chun-Li és que la 20th Century Fox està dirigida per un grup d'executius papanates sense ni la més remota idea de cinema, no ja com a expressió artística, sinó ni tan sols com a negoci.
Chun-Li està incomprensiblement interpretada aquí per Kristin Kreuk, que té tan de xinesa com d'aptituds interpretatives, és a dir, zero. Una cara bonica amb uns recursos actorals que es limiten a un parell de gestos facials i a saltar durant tota la puta pel·lícula, sense cap mena de credibilitat. La resta del cast es limita a passejar per la pantalla pensant en el xec final, a excepció de Chris Klein. Resulta destacable l'esforç d'aquest pseudoactor de fer de cada una de les seves escenes una nova demostració, cada cop més exagerada, de com fer una interpretació pèssima, deixant constància de perquè la seva carrera mai no passarà de la muntanya de femta que és aquesta Street Fighter, the legend of Chun-Li, on no se salven ni les seqüències de lluita, mal planificades i pitjor filmades, que provoquen autèntica vergonya aliena, acompanyades de la puta música (?) rap de torn, que res té a veure amb la història. De versió cinematogràfica de Street Fighter només n'hi ha una, la pel·lícula d'animació japonesa de 1994, la resta és fum... fum tòxic.
El millor: La presència de Moon Bloodgood, one more time.
El pitjor: La resta de la puta pel·lícula.
imponent la presència de Vega al cartell. bones crítiques de nou dacs.
ResponElimina