PUBLIC ENEMIES de Michael Mann

Devia fer un mes que tenia una versió screening d'aquest film, però la meva devoció pel cinema de Mann ha pogut amb la curiositat i he esperat a veure Public Enemies amb la millor qualitat possible. Dia de l'estrena. Primera sessió. Puntual com un rellotge per veure la nova i esperada pel·lícula de Michael Mann, un dels millors directors actuals...

La decepció no ha pogut ser més gran. Public Enemies és una pel·lícula que ve a dir no res, més enllà de la cacera de Dillinger per part de l'FBI, amb un guió que, deixant de banda un parell de molt bons diàlegs, presenta un trama avorrida i sense cap tipus d'interès. La participació de Christian Bale és poc més que anecdòtica, interpretant un personatge, el del perseguidor, sense cap mena de matís, totalment pla. Més curiós resulta encara el desaprofitament absolut dels personatges secundaris, plans tots també, i amb les cares conegudes de gent com Stephen Dorff, Channing Tatum, Leelee Sobieski, James Russo, Giovanni Ribisi o Lili Taylor, entre molts d'altres, que es limiten a una simple participació testimonial, amb no se sap exactmanet quin propòsit. D'altra banda, Johnny Depp, protagonista absolut, es limita a posar cara de seriós durant tot el film, i poca cosa més, sense aconseguir que el seu personatge sigui, almenys, mínimament carismàtic. És evident que quan Depp s'aparta de la interminable i innecessària saga de Pirates of the Caribbean, o de l'enèsim personatge estrambòtic de l'antany interessant Tim Burton, poc té a oferir com a actor.
Pel que fa a la part tècnica, Mann fa ús de la tecnologia digital, com ve éssent habitual en els seus últims films. Respecte a la textura que aquest format ofereix no hi ha res a objectar. El principal defecte de Public Enemies és, precisament, la càmara de Mann. El 98% del metratge està filmat càmera en mà, i genera un estil visual massa carregat i no coherent en absolut amb l'època que aquest retrata, pel que resulta difícil trobar certa credibilitat, per exemple, en un tiroteig dels anys 30's a ritme de videoclip. Un error que lastra totalment el resultat final d'un film ja de per sí insufucient i indigne del seu director, un tipus que ens té acostumats a deixar el llistó ben amunt. No en aquest cas, malhauradament.