El vaixell que feia aigüesRichard Curtis és el responsable de les comèdies britàniques més populars de les últimes tres dècades des de The Blackadder fins a Love actually, passant per Four weddings and a funeral. Amb The boat that rocked torna a comptar amb un extens repartiment ple de les figures més representatives de l'escena britànica actual, més la presència de Philip Seymour Hoffman, gran entre grans.
Malhauradament, Curtis no sap aprofitar aquest gran avantatge i ofereix una història amb plantejament i... final, obviant completament el nus i, sobretot, el conflicte que ha de donar peu a la trama, que queda desdibuixat en favor d'escenes absurdes, l'una darrera l'altra, sense que hi hagi un timó (al tanto a la metàfora... ehem) principal que faci avançar la història. De fet, hauria de parlar més aviat de la no història, perquè a part del mínim rerefons dels intents per part del govern de tancar la ràdio pirata, les seqüències de The boat that rocked s'assemblen més a l'estil d'una sèrie, que no pas a una trama coherent i compacta que se suposa en una pel·lícula que, a més, dura 2 hores. De fet, el film funcionaria perfectament per episodis d'un típic serial de la BBC i se la podria considerar un bon i digne entreteniment. Però farcir un llargmetratge de gags sense cap lligam entre si, no funciona, no funciona de cap manera.
Alguns d'aquests gags busquen directament la rialla fàcil i el que aconsegueixen és allargar la trama absurdament i sense cap mena de gràcia i, principalment, caure en el ridícul. Perquè, aviam, quin sentit té fer del personatge interpretat per Nick Frost un iman per les dones, quan és evident que amb l'aspecte que llueix, un puto gordo bàsicament, no es menjaria ni un torrat? Es pot utilitzar com a gag puntual, no dic que no, però com a recurs habitual és més aviat lamentable i, sobretot, inversemblant. Deixem de banda la correcció política. Les noies, en general, no projecten el seu ideal d'home en un obès, i menys el tipus de noies que apareixen al film. És un fet impepinable i punt. També hi ha un altre moment, relacionat amb una boda, de vergonya aliena, però aquest el deixo per qui vulgui veure la pel·lícula que, tot sigui dit, es deixa veure bastant fàcilment gràcies a la seva genial banda sonora i a la major part del reparitment.
Malhauradament, Curtis no sap aprofitar aquest gran avantatge i ofereix una història amb plantejament i... final, obviant completament el nus i, sobretot, el conflicte que ha de donar peu a la trama, que queda desdibuixat en favor d'escenes absurdes, l'una darrera l'altra, sense que hi hagi un timó (al tanto a la metàfora... ehem) principal que faci avançar la història. De fet, hauria de parlar més aviat de la no història, perquè a part del mínim rerefons dels intents per part del govern de tancar la ràdio pirata, les seqüències de The boat that rocked s'assemblen més a l'estil d'una sèrie, que no pas a una trama coherent i compacta que se suposa en una pel·lícula que, a més, dura 2 hores. De fet, el film funcionaria perfectament per episodis d'un típic serial de la BBC i se la podria considerar un bon i digne entreteniment. Però farcir un llargmetratge de gags sense cap lligam entre si, no funciona, no funciona de cap manera.
Alguns d'aquests gags busquen directament la rialla fàcil i el que aconsegueixen és allargar la trama absurdament i sense cap mena de gràcia i, principalment, caure en el ridícul. Perquè, aviam, quin sentit té fer del personatge interpretat per Nick Frost un iman per les dones, quan és evident que amb l'aspecte que llueix, un puto gordo bàsicament, no es menjaria ni un torrat? Es pot utilitzar com a gag puntual, no dic que no, però com a recurs habitual és més aviat lamentable i, sobretot, inversemblant. Deixem de banda la correcció política. Les noies, en general, no projecten el seu ideal d'home en un obès, i menys el tipus de noies que apareixen al film. És un fet impepinable i punt. També hi ha un altre moment, relacionat amb una boda, de vergonya aliena, però aquest el deixo per qui vulgui veure la pel·lícula que, tot sigui dit, es deixa veure bastant fàcilment gràcies a la seva genial banda sonora i a la major part del reparitment.
Perquè The boat that rocked és més aviat un exercici de nostàlgia per una època ja passada, com queda patent des dels crèdits d'inici, carregada de cançons que algú amb un mínim nivell musical més enllà del puto Bustamante i incapacitats musicals varis, sabrà apreciar com cal; això és The Kinks, The Easybeats, David Bowie, Dusty Springfield, The Beach Boys, Jeff Beck i un llarg etcètera inacabable que conformen el principal atractiu en què es recolza el film; sense oblidar la posada en escena de Richard Curtis que, una altra cosa no, però de filmar en sap. És una llàstima, axió sí, que no tingui el mateix talent a la taula de muntatge, perquè la mateixa pel·lícula amb 40 minuts menys seria un entreteniment gairebé perfecte.
El millor: La banda sonora, evidentment.
El pitjor: La inconsistència de la proposta.
El millor: La banda sonora, evidentment.El pitjor: La inconsistència de la proposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada