dimarts, 1 de setembre del 2009

THE INFORMERS de Gregor Jordan


L'obra literària de Bret Easton Ellis ha proporcionat múltiples traduccions cinematogràfiques amb desigual èxit. Si bé la més coneguda és American Psycho, un film estimulant però amb un final irregular que s'allarga innecessàriament perquè no sap com acabar, l'adapatació amb un resultat més òptim és The rules of attraction de Roger Avary (coguionista de Pulp Fiction), un film en majúscules que mereixia molta més repercussió de la que va tenir.
The informers s'ha estrenat als EEUU direct to DVD, cosa que no feia presagiar massa bona sintonia. Però tenint en compte que el director és Gregor Jordan, responsable de Buffalo Soldiers i de la divertidíssima Two Hands amb Heath Ledger (peli australiana que vaig tornar a veure l'altre dia i amb la que m'ho vaig tornar a passar tan bé com el primer cop), que l'extens cast inclou a Wynona Ryder, Billy Bob Thornton, Kim Basinger, Mikey Rourke, Chris Isaak, Rhys Ifans i el difunt Brad Renfro entre d'altres, i que el trailer prometia una pel·lícula amb el mateix estil ambientat als 80's que Less than zero (un altre film basat en un llibre d'Easton Ellis, protagonitzat per Robert Downey Jr.), tot feia pensar que la cosa acabaria bé. Doncs no és així. The informers, amb guió del propi Ellis, es perd en un cúmul de personatges sense incidir del tot en cap d'ells, i en algunes subtrames secundàries innecessàries, que s'intueixen més extenses i profundes al llibre del què són al film, bàsicament perquè no aporten res a la trama (la història on participen Rourke i Renfro és simplement absurda). La narració dels personatges principals careix de la intensitat i trascendència necessàries que la situació demana. Optar per un to fred envers els fets de la història és una opció, però es corre el risc de caure en una falta d'interès per part de l'espectador sinó es fa correctament; que és, precisament, la principal lacra d'un film on el principal interès es resumeix en la presència d'Amber Heard, que es passeja mig despullada durant tota la pel·lícula, i de l'excepcional banda sonora.

El millor: La càmera de Jordan, l'estètica i Chris Isaak.
El pitjor: Que tot faci aigües per culpa d'un guió que no va enlloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada