PUNISHER WAR ZONE de Lexi Alexander

La principal virtut de Punisher War Zone és que es desfà de tots els defectes de la primera part, ubicant el personatge en un entorn urbà i fent ús d'una violència extrema i divertida a parts iguals, mostrada amb comptagotes a la Punisher de 2004. El principal defecte del film és, precisament, que s'oblida de totes les virtuts que van fer gran la primera part que, per molt que Marvel vulgui passar pàgina, segueix sent la primera part. Punisher War Zone es prèn massa seriosament a sí mateixa des del moment en que intenta donar profunditat a una història que no s'aguanta per enlloc i que, francament, no demanava res més que l'acció directa i sense embuts que va donar la versió protagonitzada per Thomas Jane.
La fidelitat als còmics de Garth Ennis és impecable però aquell estil brut i directe de la primera part queda substituït per un aspecte visual massa estilitzat i sintètic que, en el fons, repercuteix en el conjunt total del film, que transcorre amb una lentitut exagerada per culpa de trames secundàries innecessàries i absurdes.

El personatge de Punisher es limita aquí a repartir estopa de forma mecànica, sense cap tipus de matís i com si es tractés d'un robot. Per altra banda, Dominic West (el genial McNulty de l'excepcional The Wire) és potser una de les intervencions més desaprofitades que he vist últimament en una pel·lícula, protagonitzant escenes planes i estúpides, indignes, no tan sols d'un actor que tants bons moments va donar a l'esmentada sèrie, sinó d'un personatge malvat amb tantes possibilitats.
Resulta frustrant el resultat final, sobretot després d'haver esperat tant de temps per poder veure la pel·lícula, que ni tan sols s'ha estrenat en sales i que sortirà directament en DVD ves a saber quan. Està clar que Marvel s'ha de plantejar donar més consistència a les seves produccions cinematogràfiques i deixar de banda mediocritats com Punisher War Zone, The Incredible Hulk o la lamentable Ghost Rider.

Puntuació: 5 | 10

LOST 5.07 | Life and Death of Jeremy Bentham

- You know him?

- Yeah. He's the man who killed me.

Definitivament Lost ha tornat de veritat. El capítol d'aquesta setmana es prèn un descans de l'acció que transcorre a l'illa (o no), centrant-se en un dels millors personatges de la sèrie, a l'estil del cinquè episodi de la quarta temporada (The Constant). Això sí, sense arribar a les cotes d'espectacularitat de temporades anteriors, perquè la sèrie (o l'espectador) comença a mostrar signes d'esgotament. Menció especial per l'aparició fugaç de Lance Reddick, actor fetitxe de J.J. Abrams i un dels protagonistes de la magistral The Wire, una sèrie de visió obligada.

Puntuació: 9 | 10

TÍTOLS IMPOSSIBLES

La traducció dels títols de les pel·lícules a Espanya ha esdevingut en una espècie de tradició on s'encarrega la tasca al fill tonto de l'amo o bé a algun filldeputa insensible sense cap tipus de sentiment positiu envers el cinema. Sinó no s'entén com poden existir cert tipus de traduccions, algunes innecessàries, algunes enganyoses o algunes que directament tracten l'espectador d'imbècil.

El cas del film Outside Providence és especialment indignant. Començaré citant la trama extreta vilment d'alguna altra web per mandra de recordar-la i resumir-la. Timothy es un adolescente problemático que vive en una pequeña localidad obrera de Rhode Island. Su singular familia la forman el padre —un viudo autoritario y algo loco—, un hermano atado a una silla de ruedas y un perro tuerto y cojo. Un día, Timothy embiste con su coche a un coche de polícia y, para evitar la cárcel, acepta inscribirse en una escuela universitaria. Allí, tras adecuarse un ambiente que le viene grande, conoce a una chica que le ayudará a madurar. Doncs bé, el títol espanyol d'aquesta pel·lícula és (redoble): No puedo perderte por algo tan tonto como el sexo, que per si no ha quedat prou clar, no té absolutament res a veure amb la trama, absolutament res.

No es tracta d'un tema que em treu la son, evidentment. De fet, tan se me'n foten les traduccions perquè acostumo a anomenar les pel·lícules pel seu títol original, entre altres coses perquè en espanyol, alguns són estúpids. El que m'agradaria saber, el que em desperta la curiositat, és conèixer el procés intermig que duu a un traductor a passar de Outside Providence a No puedo perderte por algo tan tonto como el sexo. Em sembla fascinant. Estúpid, però fascinant.

Com que el joc de traduir sense criteri sembla bastant divertit, proposo alguns títols alternatius als exhibits a les sales. Ara bé, que consti que considero que és acceptable si es fa en un blog que no llegeix ni déu (com és el cas) o una nit de borratxera patètica i solitària. El fet que se'n faci una utilització pública com, de fet, es fa al cinema, em sembla d'allò més lamentable. Però endavant les hatxes:

ESTE TÍO ES LA LECHE

VAYA PAR DE IDIOTAS

LA HISTORIA INTERMINABLE

ESTAFA COMO PUEDAS

CORTOCIRCUITO 3

EL PEQUE SE VA DE MARCHA

BATTLESTAR GALACTICA

A priori Battlestar Galactica pot semblar una sèrie de ciència-ficció dirigida al públic freak de la pitjor espècie, els nerds. Aquella gent que es declara fan, sense cap mena de vergonya, de merdes del tamany de Star Trek o Babylon 5 (sèries on la màxima diferència entre la raça humana i les alienígenes són unes orelles punxagudes, un front amb forma de cul arrugat o un pentinat de gall d'indi, aquesta última ridícula i lamentable a parts iguals). Però res més lluny de la realitat. Battlestar Galactica ha estat una de les sèries més grans que han passat per la petita pantalla, amb una trama de proporcions èpiques.

Malauradament però, després d'una primera temporada magistral i de dues més gairebé al mateix nivell, la sèrie va arribar a una quarta, emesa actualment, que destrueix completament allò que l'ha fet gran. La trama (si la podem anomenar així) és d'una vacuïtat que fa por, éssent un clar exemple de com es pot enfonsar un bon producte si s'ha volgut allargar massa allò que no donava més de sí. Aquesta quarta temporada es divideix en dues parts. La primera, que consta de 10 episodis (els primers 7 dels quals són lamentables), es va emetre fins el juny de 2008. 6 mesos després es va reprendre l'emissió de la segona part, amb 10 episodis més que esdevindran el desenllaç de Battlestar Galactica. El més greu de tot és que, després d'una pausa tan llarga i d'haver dipositat les esperances en que els guionistes oferirien un final digne, intens, tal i com la sèrie es mereix, sembla sorprenent que hagin optat per donar a l'espectador la mateixa merda. És a dir, trames estúpides que no aporten res més que la simple finalitat d'allargar innecessàriament la història, amb personatges que ja estan més que cremats (com el de Baltar o la Presidenta, aquesta última especialment odiosa), i als que els guionistes s'entesten en donar protagonisme, creant una sensació de frustració alarmant.

Queden 5 episodis per poder veure el desenllaç de Battlestar Galactica, que de ben segur es faran eterns. Que s'acabi d'una vegada, que ens expliquin totes les divagacions metafísiques i dubtes existencialistes i passem pàgina, que ja va sent hora.

ESCAPE FROM NEW YORK de John Carpenter

Al futur de 1997, amb un alt índex de criminalitat, la ciutat de New York s’ha convertit en una gran presó enmurallada. El President dels USA és víctima d’un atemptat per part d’un grup d’alliberament i l’avió on viatjava s’estavella al bell mig de la gran ciutat. Snake Plissken, un heroi de guerra retirat, és detingut i obligat a dur a terme el rescat en un temps límit.

A partir d’aquí comença una de les pel·lícules més mítiques de John Carpenter. Malauradament, les espectatives creades des que en conec l’existència, han caigut per terra en el moment en que per fi m’he decidit a veure la pel·lícula. El carisma del personatge de Snake Plissken ha superat el film en sí, creant una cortina de fum darrera de la qual s’hi amaga una pel·lícula plana, avorrida, sense ritme i plena d’incongruències.

Per començar, si la vida del President corre perill no s’entén que enviïn un sol home d’incògnit armat amb només una pistola, quan l’exèrcit al complet podria atacar perfectament la ciutat-presó. A Rambo. First Blood II, si no recordo malament, enviaven un sol home a Vietnam perquè, en principi, ningú detectés la seva presència i no provoqués un conflicte internacional. Però a Escape from New York no hi ha cap tipus d’argumentació, és així i punt. Cosa que tampoc és tan greu; l’heroi solitari contra tot un exèrcit és quelcom que es repeteix contínuament. Però el film falla estrepitosament en altres aspectes.

John Carpenter és un director capaç del millor però també del pitjor. Escape from New York és un film mediocre, que promet més del que ofereix. La mística de la pel·lícula fa que l’espectador esperi contínuament allò que finalment mai arriba, amb escenes d’acció matusseres i uns personatges extremadament plans. Un exemple és la noia que interpreta l’actriu Adrianne Barbeau (que llavors era la dona de Carpenter); la presentació del personatge està ben resolta i és estimulant, però aviat queda relegada a un rol més que secundari, sense ni tan sols una frase de diàleg destacable, i on simplement es limita a lluïr un pitram de proporcions considerables. Fet que em sembla, com a mínim, d’una temeritat important, ja que en una ciutat-presó on sorprenentment només hi ha dues dones, anar amb els pits enlaire no em sembla una idea massa encertada.

La presència d’actors de renom com Ernest Borgnine, Donald Pleasance, Harry Dean Stanton o Lee Van Cleef no ajuda a remuntar la pel·lícula, bàsicament, perquè Carpenter, amb l’excepció del personatge de Van Cleef, els desaprofita totalment. Hi ha una escena on, increïblement, una frase de Borgnine queda fora de micro i ni tan sols es molesten en arreglar-ho. Mediocritat al poder.

Al tram final, han d’escapar per un pont on hi ha repartides una gran quantitat de mines ocultes. El personatge de Harry Dean Stanton, però, té a les seves mans un plànol amb la situació exacta d’aquestes mines. Compte però. Carpenter no està disposat a deixar ni un sol moment de coherència en el seu film. Així doncs, deixant de banda el fet que els personatges no siguin capaços de veure una mina sobre l’asfalt i que podrien caminar perfectament per la vora de la barana, Brain, el personatge en possessió del plànol, en un moment donat els indica que han d’anar cap a l’esquerra però, no és que ni tan sols no l’escoltin i vagin en la direcció oposada, sinó que a més, aquest, recorre el camí correcte però trepitja una mina i mor. A partir d’aquí Snake i companyia caminen impunement el que resta de tram. En aquest moment, la incoherència torna a fer acte de presència, i apareix un cotxe conduït pel personatge de Duke, el líder de la ciutat-presó, pel mateix pont on han passat ells, però no explota ni una sola mina. Ni una.

És evident que la llegenda d’aquesta pel·lícula i del personatge han aclaparat en excés el film en sí, que no suporta gens bé el pas del temps, creant un mite que no es mereix en absolut. Es tracta d’una pel·lícula de 1981; de recursos n’hi havia per crear una bona història d’aventures. Però Escape from New York no és ni una bona història ni tampoc d'aventures.

Puntuació: 5 | 10

LOST 5.06 | 316

- And the other people on this plane, what's gonna happen to them?
- Who cares.

Després d'un parell d'episodis molt insípids, que els guionistes es podien haver estalviat tranquil·lament, en aquest últim, Lost avança en la trama a pas de gegant amb un començament-homenatge sorprenent. Lost ha tornat amb força, esperem que duri fins al final de la temporada.
I sense desvetllar res, diré que no entenc com és que el personatge que apareix al final no reconeix inmediatament als altres tres. És que coneix a molta gent amb cabells llargs que pesin més de 150 kg?

Puntuació: 8.5 | 10

THURSDAY NIGHT SHIT

S'ha de dir que quan em vaig disposar a veure per primer cop aquest programa, les meves expectatives no eren gens bones. Per tant, tenia una certa predisposició en contra. Però les coses com són, sense prejudicis que valguin, la versió espanyola de Saturday Night Live és una altra gran cagada de Cuatro (aquella cadena on tothom va de guais i on més aviat s'haurien d'avergonyir de la quantitat de merda que hi ha passat). I és que un programa que comença la seva primera emissió amb el puto Antonio Resines, deixa bastant clar com aniran les coses.

Qualsevol comparació amb l'original mata la versió espanyola, i és que no és el mateix veure en pantalla el genial Steve Carell fent el pallasso, que al Resines fent l'imbècil i a sobre pensant-se que fa gràcia. És diferent ser graciós que anar de graciós. I ni Edu Soto ni molt menys Eva Hache (que em fa bastanta ràbia) salvaran el programa perquè, bàsicament, els gags no fan riure i alguns són directament lamentables. Per programes pretesament d'humor que no fan gràcia ja tenim els Morancos.

Puntuació: 2 | 10

LOST 5.05 | This place is Death

Aquesta cinquena temporada sembla més aviat un període de transició cap a, de moment, no se sap on. Tot i no ser un episodi dolent, tant de salt en el temps comença a fer-se molt repetitiu i el més greu de tot és que la trama no acaba d'avançar. Els guionistes, molt astuts, deixen anar petites revelacions amb comptagotes. El què passa és que ja hi estem massa acostumats i, tot i causar en l'espectador un Oh! de sorpresa, ja no és aquell Oh! de temporades anteriors, quan ens quedàvem glaçats davant de la pantalla. I a més, n'hi ha que es veuen venir d'una hora lluny.

Tot i així, com a bons seguidors, anirem veient la sèrie setmana rere setmana, esperant allò especial que només Lost pot oferir. Ara bé, que no arribi massa tard per favor.

Puntuació: 7 | 10

THE ASSASSINATION OF JESSE JAMES BY THE COWARD ROBERT FORD d'Andrew Dominik

Desde Mundothorpe es recomana llegir el següent text tot escoltant la cançó Song for Bob de la magnífica banda sonora de la pel·lícula, composta per Warren Ellis & Nick Cave. Cliqueu a l'enllaç i disfruteu de la música.

Enorme pel·lícula que és des del moment de la seva estrena un clàssic instantani. La digna successora de Pat Garrett and Billy the Kid de Sam Peckinpah conté algunes de les imatges més impressionants impregnades mai en cel·luloide, a part de ser per mèrits propis una autèntica obra mestra del cinema.

Ignorada totalment als Oscar, són precisament films com aquest, juntament amb d'altres com Pulp Fiction, Blade Runner o la més recent The Dark Knight, els que fan patent el ridícul i incoherent criteri de l'esmentada cerimònia de premis cinematogràfics.

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford és un no-western. Com el seu propi director afirmava, és més aviat una pel·lícula de gànsters ambientada en l'època dels cowboys, exempta, però, de tots els clixés tan característics d'aquell gènere, tret de l'inevitable atracament al tren, que esdevé un dels moments més impactants de tot el metratge.

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford és art. Potser no val ni la pena parlar-ne. S'ha de veure, s'ha de gaudir de tots i cada un dels seus 160 minuts, dels que no en sobra ni un sol segon. Cinema en estat pur, cinema en majúscules.

Si algú em digués que tinc l'oportunitat de fer una sola pel·lícula a la vida, una sola només, triaria fer The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford, sens dubte.

Puntuació: 11 | 10

SPIDER-MAN 3 de Sam Raimi

Incomprensiblement, el bon puls narratiu près per Sam Raimi a les dues primeres entregues, s'esvaeix en aquesta tercera pel·lícula de l'home aranya per donar pas a una història feta amb presses i molt mal resolta. Per començar, l'aspecte de Tobey Maguire va degenerant cada cop més a mesura que la saga avança, culminant en aquesta última part amb un look nerd que espanta.

La història de Sandman és la que està més ben construïda però, per contra, és la menys interessant de tots els antagonistes que apareixen al film, prenent gairebé tot el protagonisme i deixant abosultament de banda un personatge tan atractiu com és Venom, que apareix just al final per protagonitzar una estúpida batalla amb Spider-Man. El principal problema és simplement que s'han volgut incloure masses trames i no queda història per Venom. Eddie Brock, el seu alter ego, apareix uns 5 minuts en tot el metratge, més aviat com a contrapunt còmic, i els motius que el porten a odiar Spider-Man són precipitats i ridículs.

Per altra banda, la trama del simbiont està més ben portada... fins que arriba el moment en què Peter Parker assoleix la seva personalitat agressiva. Sam Raimi fa demostració llavors del seu sentit de l'humor més estúpid, aquell que caracteritzava la totalitat de produccions Raimi com Xena o Hercules, arribant al punt culminant en l'escena en què Peter Parker balla damunt de les taules d'un bar, totalment innecessari i fora de lloc tan de la trama com de l'estil de tota la saga. Un clar exemple de com acabar de destrossar una pel·lícula en només 2 minuts.

Altrament, tots els altres bons aspectes d'Spider-Man 3 com a pel·lícula donen constància del que podria haver estat una bona continuació de les dues primeres que, malauradament, es queda a mitges.

Puntuació: 5 | 10

LOST 5.04 | The little Prince

A partir d'aquesta setmana i si me'n recordo, cada dijous faré un repàs del capítol de Lost que s'hagi emès el dia anterior a USA, sense desvetllar absolutament res de la trama. L'episodi d'ahir s'assembla a un d'aquells de la segona i tercera temporada que els guionistes utilitzen per omplir i allargar la trama innecessàriament. I tenint en compte que aquelles temporades constaven d'uns 20 episodis i escatx, i que la cinquena en tindrà poc més de 10, em sembla que s'hi podrien esforçar una mica més i fer de cada episodi una master-piece. Sobretot perquè hem estat esperant gairebé un any, temps suficient perquè puguin crear una bona història. No dic que aquesta nova temporada de Lost no estigui a l'alçada, però el fet que els personatges de l'illa salten constantment en el temps ja va quedar clar en capítols anteriors i aquest, el quart, em sembla redundant en el tema. Malgrat els dos bons cops d'efecte del guió, em sembla un episodi que no aporta res d'important a la trama. Però que aquesta crítica no faci pensar que he perdut ni tan sols una mica de la meva devoció per Lost. No pas. Però si segueixen per aquest camí corren el risc de caure en els mateixos errors que la quarta temporada de Battlestar Galactica, una sèrie enorme que mereix millor desenllaç del que està tenint. Però d'això ja en parlaré un altre dia.

Puntuació: 7 | 10

ACROSS THE UNIVERSE de Julie Taymor

Film musical que utilitza única i exclusivament cançons de The Beatles cantades pels protagonistes. Malauradament, aquest es converteix en un dels pocs atractius de la pel·lícula junt amb una posada en escena espectacular i alguna aparició estelar com la de Joe Cocker... i poca cosa més. Across the Universe fa un ús excessiu de la música i desenvolupa la història a base de petits videoclips un rere l'altre, que acaben per fer-se una mica pesats, en comptes de donar una mica d'aire i elaborar escenes més dialogades. Fins i tot alguns moments del film que podrien haver estat resolts amb un parell de frases, esdevenen en seqüències musicals que provoquen que les 2 hores de metratge es facin innecessàriament llargues. I és una llàstima, perquè tant les imatges com les genials cançons de The Beatles tenen una força extraordinària, que no traba justícia en aquesta pel·lícula. I em sobra, i molt, l'aparició de Bono d'U2.

Puntuació: 6.5 | 10

DANNY BOYLE I LES SEVES COSES

Danny Boyle és un director, les pel·lícules del qual no deixen indiferent a l'audiència. Després d'alguns altibaixos, compta tot i així amb un carrera en general bastant regular i coherent. Però el film de Danny Boyle és i serà sempre Trainspotting i, en menor mesura, 28 days later. Ara arriba a les cartelleres Slumdog Millionaire, que arreplega un munt de premis allà per on passa, fins i tot diverses nominacions als Oscar. La pel·lícula no és ni molt menys la millor de 2008, ni de lluny. Però sí que es tracta d'un film bastant entretingut i fresc, ple dels recursos visuals tan eficaços i característics en la carrera de Boyle. És aquí on resideix el principal atractiu del film, ja que la història no deixa de ser ben simple i no massa original. Però Boyle sap captivar l'espectador amb les seves imatges i una narrativa moderna, que no deixa de sorprendre. Atenció al final del film, amb uns títols de crèdit divertidíssims.

Puntuació: 8 | 10

L'anterior pel·lícula de Danny Boyle va ser Sunshine, una història de ciència-ficció que va passar desapercebuda. Però abans d'aquesta, el director de Manchester va realitzar Millions, un conte infantil ple de bones intencions narrat amb el seu inconfundible estil visual, que mereixia més reconeixement del que va tenir, és a dir, cap. Dos nens imbuïts en el seu món de fantasia (fantàsticament representat per Boyle) troben per casualitat un maletí ple de diners i, a partir d'aquí, aventures.

Puntuació: 8 | 10

FIDO d'Andrew Currie

Fido és una altra de tantes pel·lícules que no s'estrenen al nostre país i en aquest cas, hom ha de fer ús de la descàrrega per a poder veure-les. No es tracta d'un film de zombies convencional, gairebé no hi ha violència i la que hi ha és totalment de comèdia (negra, això sí). Fido parteix d'una idea original, on en uns hipotètics USA dels anys 50's, els humans han après a domesticar els zombies, als que utilitzen com a criats, després que els morts despertessin de les seves tombes. El que passa amb Fido és que es queda a mig camí, perquè no imprimeix en la història la mala llet que caldria i, sobretot, perquè el desenvolupament de la trama podria donar molt més de sí. Tot i així compta amb un cast ple de persones molt vàlides i amb un disseny de producció notable i un ús dels colors que és, sens dubte, el millor del film.

Puntuació: 6.5 | 10