La trama de Chocolate gira al voltant d'una nena que pateix autisme i que, des de ben petita, ha après tècniques d'arts marcials mitjançant les pel·lícules des de la televisió de casa seva. Aquesta premisa, per absurda que sembli (en el fons ho és), és només una excusa per donar pas a un festival de patades, cops de puny i salts impossibles com només els xinos (en aquest cas tailandesos, però és el mateix) saben fer. L'espectacularitat dels cops fan que ens oblidem de la història que, encara que es desenvolupa una mica més que a la famosa Ong-Bak del mateix director, no deixa de ser d'allò més insubstancial. El gran atractiu d'aquest tipus de pel·lícules és el realisme (cinematogràfic) amb què estan representades les baralles, que fan que a cada moment l'espectador es pregunti exclamat com coi s'ho deuen fer per no sortir greument ferits després de cada rodatge. Tot i així, la protagonista es veu considerablement més vulnerable que Tony Jaa d'Ong-Bak, i això produeix certa manca d'espectacularitat visual en les lluites, que també són més escasses. Aquest fet és totalment perdonable gràcies a l'impressionant final a la façana d'un edifici de 4 plantes, un magnífic exemple del què són capaços aquesta gent.
Puntuació: 6.5 | 10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada