L'endarreriment de l'estrena de la pel·lícula i les modificacions constants en el muntatge final feien presagiar que el resultat seria més aviat pobre, i un altre intent fallit de Cruise de tornar a ser l'estrella que era. Finalment, i per sorpresa de més d'un, no ha estat així. Si bé, com és evident degut al seu escàs èxit en sales, no servirà per rellançar la carrera d'en Tom, és apreciable l'el·lecció de l'actor de participar en una pel·lícula on no monopolitza la història, en favor de donar més pes als altres personatges. Actitud que hauria de servir d'exemple a una gran quantitat de dives/os de Hollywood que, amb l'obsessió de ser els protagonistes absoluts, sumen fracàs rere fracàs.
Valkyrie no és un film al servei de l'estrella, i això d'entrada ja és un punt a favor. La trama versa sobre el cop d'Estat que van dur a terme oficials alemanys per tal d'acabar amb la vida de Hitler durant la II Guerra Mundial. Evidentment, no ho van aconseguir. La coneixença d'aquest fet juga en contra del film al principi de la història, però poc a poc la tensió va augmentant progressivament i també l'interès de l'espectador en la trama, fent oblidar per moments el resultat final. I doncs, perquè tot i ser un film molt correcte,
Valkyrie s'oblida gairebé poc després d'haver-la vist? Primer de tot, que Bryan Singer opti per no utilitzar el format panoràmic li resta l'èpica i el dramatisme que una pel·lícula d'aquestes característiques demana, sobretot si es tracta d'un episodi tan apassionant de la Història moderna. A més, la posada en escena i la realització resulten gairebé rutinàries i del tot impersonals. D'acord que no hi ha la necessitat de fer passar la càmera a través de l'ança d'una tassa com David Fincher a
The Panic Room, però no estava de més arriscar una mica, donant-li més intensitat al film. Un altre dels aspectes que generen certa inconsistència és la
no-presència de Kenneth Branagh, que només apareix breument al principi i al final de la història sense aportar absolutament res a la trama, i que dóna constància d'una més que segura retallada en el muntatge amb l'objectiu d'escurçar la pel·lícula. A part d'això,
Valkyrie compta amb un cast excepcional, ple d'actors britànics mítics, que reforcen en positiu el resultat global. I és que a Hollywood, a l'hora d'explicar històries que s'enmarquen fora de les fronteres nord-americanes, tenen la curiosa costum de contractar actors britànics amb un perfecte accent anglès per interpretar els personatges. Clars exemples són la mateixa
Valkyrie,
Troy,
Gladiator (exceptuant Tom Cruise, Brad Pitt i Joaquin Phoenix respectivament, que ni es molesten en intentar imitar l'accent, generant certa incoherència) o
300. Coses del
Show Business.
They died with their boots on.
Puntuació: 7.5 | 10
L'endarreriment de l'estrena de la pel·lícula i les modificacions constants en el muntatge final feien presagiar que el resultat seria més aviat pobre, i un altre intent fallit de Cruise de tornar a ser l'estrella que era. Finalment, i per sorpresa de més d'un, no ha estat així. Si bé, com és evident degut al seu escàs èxit en sales, no servirà per rellançar la carrera d'en Tom, és apreciable l'el·lecció de l'actor de participar en una pel·lícula on no monopolitza la història, en favor de donar més pes als altres personatges. Actitud que hauria de servir d'exemple a una gran quantitat de dives/os de Hollywood que, amb l'obsessió de ser els protagonistes absoluts, sumen fracàs rere fracàs. Valkyrie no és un film al servei de l'estrella, i això d'entrada ja és un punt a favor. La trama versa sobre el cop d'Estat que van dur a terme oficials alemanys per tal d'acabar amb la vida de Hitler durant la II Guerra Mundial. Evidentment, no ho van aconseguir. La coneixença d'aquest fet juga en contra del film al principi de la història, però poc a poc la tensió va augmentant progressivament i també l'interès de l'espectador en la trama, fent oblidar per moments el resultat final. I doncs, perquè tot i ser un film molt correcte, Valkyrie s'oblida gairebé poc després d'haver-la vist? Primer de tot, que Bryan Singer opti per no utilitzar el format panoràmic li resta l'èpica i el dramatisme que una pel·lícula d'aquestes característiques demana, sobretot si es tracta d'un episodi tan apassionant de la Història moderna. A més, la posada en escena i la realització resulten gairebé rutinàries i del tot impersonals. D'acord que no hi ha la necessitat de fer passar la càmera a través de l'ança d'una tassa com David Fincher a The Panic Room, però no estava de més arriscar una mica, donant-li més intensitat al film. Un altre dels aspectes que generen certa inconsistència és la no-presència de Kenneth Branagh, que només apareix breument al principi i al final de la història sense aportar absolutament res a la trama, i que dóna constància d'una més que segura retallada en el muntatge amb l'objectiu d'escurçar la pel·lícula. A part d'això, Valkyrie compta amb un cast excepcional, ple d'actors britànics mítics, que reforcen en positiu el resultat global. I és que a Hollywood, a l'hora d'explicar històries que s'enmarquen fora de les fronteres nord-americanes, tenen la curiosa costum de contractar actors britànics amb un perfecte accent anglès per interpretar els personatges. Clars exemples són la mateixa Valkyrie, Troy, Gladiator (exceptuant Tom Cruise, Brad Pitt i Joaquin Phoenix respectivament, que ni es molesten en intentar imitar l'accent, generant certa incoherència) o 300. Coses del Show Business.
They died with their boots on.
quina coincidència! jo la vaig veure ahir i demà posaré post de pelis i la comentaré també. però li posaré menos nota, ja t'ho dic ara
ResponElimina