HIGH NOON de Fred Zinnemann

Clàssic de l'època daurada de Hollywood, més conegut per aquí com Solo ante el peligro (com sempre amb absolutament res a veure amb el títol original, no fos cas...). Desconeixia totalment qui n'eren els responsables més enllà de Gary Cooper, i fins i tot n'ubicava la realització almenys dues dècades abans. Tinc una certa reticència en veure pel·lícules anteriors als anys 40's, per tant ha estat una sorpresa recomfortant saber que el film, no tan sols data de 1952, sinó que compta amb un elenc actoral reconegut: el mateix Gary Cooper, la preciosa Grace Kelly de Rare Window de Hitchcock, Lee Van Cleef i el gran Lloyd Bridges, que sempre serà recordat per mi com l'Almirant Tug Benson de Hot Shots! (que se lleve víveres hombre, que se lleve víveres aquí), entre d'altres. High Noon destaca primer de tot pel seu original plantejament, narrat (teòricament) a temps real en el qual el Marshal protagonista espera l'arribada del tren de les 12 (és a dir, al migdia, d'aquí el títol original) que durà al poble un perillós criminal amb l'únic objectiu de la venjança. La trama, en què el sheriff intentarà infructuosament aconseguir suport, és ben simple, però els escassos 84 minuts en què transcorre la pel·lícula esdevenen els necessaris per crear una tensió que anirà in crescendo durant l'últim tram.

La posada en escena és magnífica. Austera, però efectiva i ajudada pel blanc i negre (que se m'escapa si bé era intencionat o simplement el color encara no s'havia instaurat del tot en el cinema nord-americà), destaca sobretot la composició de cada enquadrament en totes les aparicions, des del principi, dels tres bandolers que acompanyaran l'antagonista. L'únic però que se li pot retreure a la pel·lícula és sense dubte, la banda sonora de Dimitri Tiomkin que, tot i ésser galardonat amb un Oscar® de l'Acadèmia, m'ha esdevingut sobrecarregant i pesada, per reïterativa, durant tota la narració. I és que l'score compta gairebé únicament amb un sol tema (que a sobre s'enganxa com una mala cosa, i farà que us trobeu tararejant-lo hores després) que es va repetint al llarg de tot el metratge de forma compulsiva, tret dels últims 15 minuts. Tot i així, quan el tema deixa de sonar durant el duel final, hi ha moments de tensió en què la música va per la seva banda amb un to triomfal que rasca dramàticament amb el que està succeïnt en pantalla. Incomprensible, però probable si tenim en compte els cànons musicals del cinema de l'època. Valoració de High Noon a part, m'ha semblat curiós el nom del malvat, el qual es va anomenant durant tota la pel·lícula, no tan sols per part dels personatges, sinó també en el tema musical central: Frank Miller. La lletra de la cançó parla sobre el deure del protagonista de no abandonar el poble fins que no mati aquest Frank Miller. I bé, qui és Frank Miller? Doncs el responsable de la revitalització de Marvel als anys 80's i de redissenyar completament el personatge de Batman de DC. Però, mèrits a part, és sobretot l'únic culpable de l'aberració cinematogràfica de l'any passat: The Spirit, amb el dubtós honor de ser la carta de presentació del renovat Mundothorpe 2.0, que podeu llegir aquí. Per tant, no deixa de tenir certa gràcia que l'objectiu del protagonista sigui carregar-se el senyor Miller, en una mena de justícia poètica que traspassaria les barreres del continu espai-temps.

Puntuació: 8 | 10